S’acaba la paciència

[AVUI, Carta al Director, 28-12-08]

Com a periodista, com a lector, com a ciutadà i com a ésser humà que, davant qualsevol tragèdia, exigeix respecte per a les víctimes, se m’ha acabat la paciència. M’omple d’indignació i vergonya aliena haver de llegir en aquest mitjà que la pitjor massacre de la història del conflicte a Palestina s’explica perquè a « Israel se li ha acabat la paciència ». No estem parlant d’un article d’opinió, sinó d’una crònica de la redacció que editorialitza amb informacions d’agència. Està sent massa habitual als nostres mitjans confondre (deliberadament, o no) informació i opinió, des de les tertúlies a les pàgines dels diaris.

Sense entrar a discutir si Hamàs és una organització terrorista, islamista o democràticament legitimada pel poble Palestí, o si Israel té dret a bloquejar durant més d’un any a un milió i mig de palestins a Gaza i bombardejar indiscriminadament (cap atac d’aquestes dimensions pot discriminar civils) la franja ; no es pot obviar que el centenar de policies morts estaven destinats a mantenir la seguretat al territori, que l’atac no té res a veure amb la fi de la treva i el llançament de coets casolans (estava planificat des de fa precisament sis mesos, quan estaven negociant la treva), que la política de « ma dura » afavoreix electoralment els partits d’Olmert, Livni i Barak i que Israel sustenta bona part de la seva economia en la defensa de l’Estat.

Però sobretot no es pot dir que l’atac no està dirigit contra el poble palestí. El que ha perdut, a més de cent policies, dos-cents civils i seguirà patint un bloqueig inhumà. Cal recordar que és l’opressió de Gaza la que està alimentant els moviments més radicals. Ara només caldrà sentir i llegir que Hamàs construeix deliberadament escoles al costat de les comissaries i les mesquites per justificar la mort « colateral » de civils.

Als que no volgueu entendre què passa us animaria a visitar Gaza, però segurament no us deixaran anar-hi.

... i torna la pregunta

Torna Nadal

L'arbre desvetlla sons i el vent escriu
ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.
Tot és misteri i claredat extrema.
Torna Nadal i torna la pregunta.
¿Proclamarem la pau amb les paraules
mentre amb el gest afavorim la guerra?

Miquel Martí i Pol
(recollit per Jaume Subirana, a "50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira", Ara Llibres, Novembre de 2008)

Season's Greetings!, Bon Nadal

[Fer, per a l'AVUI, Desembre'08]

Són 46 milions

Acabo de posar a prova les meves habilitats de llançador de sabates i, a banda de desfogar-me i solidaritzar-me amb Al-Zeidi (heroi popular, torturat a la presó i pendent de rebre la sentència dels 17 anys que li poden caure per fer el que milions de persones al món haguessin desitjat fer) he pogut incrementar el marcador fins als 46,882,416 cops de sabata! Això vol dir, si fa o no fa, que un milió de persones al món han emulat Al-Zeidi al món virtual... a més de les 300.000 que en la darrera setmana han fet comandes de les famoses sabates! S'atrevirà a empresonar-nos i torturar-nos a tots?

Si voleu practicar, visiteu http://www.sockandawe.com/

Bones festes!

Ni a la sola de la sabata

El periodista de la televisió local iraquiana Al-Baghdadiya Muntadar al-Zeidi ha escrit l'epitafi mediàtic de Bush Jr amb més ironia de la que Aaron Sorkin podria imaginar per un capítol de la vuitena temporada de West Wing! Qui li havia de dir al president sortint dels EUA que la seva visita sorpresa de comiat a l'escenari dels seus malsons acabaria per tancar-se amb una metàfora paradoxal del que ha estat el seu mandat després de l'11-S.

Bush fill havia d'acabar la feina començada per Bush pare en la conquesta de les reserves de cru i aigua a Mesopotàmia. Necessitava un càstig exemplar per l'atac a les Torres Bessones, encara que fos obligant el Pentàgon i la CIA a mentir sobre les armes de destrucció massiva, maquillar els èxits militars, amagar els soldats morts i negar els negocis bruts de la guerra a costa del contribuent. Per dur a terme el seu pla mesiànic es va envoltar de socis internacionals, de la talla de personatges com Aznar i Berlusconi, amb els quals no dubtava en fotografiar-se al ranxo de Crawford estintolats a les butaques, fumant cigarros (havans?), amb les botes damunt de la tauleta.

I Jr no va morir amb les botes posades, sinó esquivant-les.

Bush i els seus assessors neocons buscaven a Bagdad, amb la complicitat de Talabani i Maliki, una foto per salvar la imatge de la ingnominiosa campanya iraquiana: anunciar abans de sortir de la Casa Blanca un acord de seguretat per al traspàs del control militar a les Nacions Unides i la retirada de les forces invasores en dos anys. I, sí, efectivament, Bush s'ha endut la foto de l'any: esquivant el vol d'una sabata, amagant-se darrera del faristol, al bell mig de l'antic búnker palauesc de Saddam, mentre anunciava per enèsima vegada la seva victòria a l'Iraq! (sic), mentre el periodista no deixava d'escridaçar-lo en àrab dient "Això sí que és un comiat, gos!"

El simbolisme de l'escena va més enllà dels menyspreu d'alguns iraquians cap a l'home que ha esquinçat el seu país i les seves vides. Per als musulmans, seure davant d'algú mostrant-li la sola de la sabata és un insult. Molt més ho és llençar-les. I aquí està precisament la paradoxa: el desastre iraquià comença amb una actitud prepotent i ofensiva de Bush a Crawford, i acaba amb una escena humiliant i ofensiva a Bagdad.

No és comparable amb el cas del líder soviètic Nikita Khruixtxov colpejant la tribuna d'oradors de Nacions Unides amb la seva sabata (símbol del poder de la URSS i la seva determinació davant la crisi dels míssils de 1960), perquè, entre altres raons, Bush Jr no li arriba políticament ni a la sola de la sabata i, molt menys encara, és clar, a l'inquilí de la Casa Blanca que va saber evitar la guerra nuclear, JFK.

Hem assistit avui a un final de Sèrie B per a un president de sèrie B. Es podria incrustar l'escena en una pel·lícula dels germans Marx si no fos perquè els milers de morts que deixa la presidència Bush* no són cap broma...

[icasualties.org: civils morts, més de 44.000 / Soldats i policies iraquians morts: 8.796 / soldats EUA morts, 4.209; 30.634 ferits / Periodistes morts, iraquians i d'altres països: 162]

[Fotos i vídeo d'AP capturats des de la CNN i Al-Jazeera]

No ho he pogut resistir...

Don't vote / Just pay

Mentre el país ha entrat en recessió...

... i davant la desbandada dels pressumptes líders d'opinió catalans cap als EUA per celebrar Halloween i fer-se la foto amb el proper president de la superpotència en fallida...

...proposo que copiem la campanya "5 friends / Dont' vote" (que, com es veu, ha atret mitja galàxia mediàtica cap a NY, Wahington, Chicago i Califòrnia) per incitar a la desobediència fiscal amb el lema "Just pay" fins que s'apliqui el finançament que preveu l'Estatut...

Mireu la segona part d'aquesta perla mediàtica dirigida per Spielberg:

http://www.youtube.com/watch?v=_TGf2o4qeBo

[Per cert, que BTV ja ha rodat una versió amb barretina per promocionar el seu magazine LT]

537 vots van decidir les eleccions del 2000 a la Casa Blanca...

I si a Obama li passa com a Hamilton en el seu primer any a la F1? Tothom s'havia confiat amb la victòria i la va cagar al primer viratge... El britànic se la tornarà a jugar diumenge a Brasil; Obama hauria de vigilar i concentrar-se si no vol passar-se de frenada en el seu gir...

Una opinió no qualificada (la meva)

Acabo de llegir l'anàlisi de Paul Kurgman a El País sobre el recursos que li queden al govern nord-americà per fer front a la crisi.

http://www.elpais.com/articulo/semana/fin/juego/crisis/elpepueconeg/20080921elpneglse_3/Tes

... Tot això del rescat està molt bé, però algú començarà a parlar de culpables, d'embargar els especuladors i de posar límits a l'orgia financera?

La guerra freda que s'estan reinventant, i que lliuraran als "crisis rooms" Sarah Palin, Vlado Putin, Tzipi Livini, Ahmadinejad i Chávez, és l'única fòrmula que se'ls ha acudit per acabar amb la recessió als països guerrers? I Europa, serà capaç de canviar els totxos i els proxenetes (sorry, aquesta és una creixent indústria empordanesa) per la indústria del cinquè sector, de qualitat, amb innovació i creativitat? Estem disposats a consumir cultura i benestar immaterial? Estem preparats per assumir que les màquines produeixen, els superordinadors planifiquen i nosaltres, els humans, ens hem de limitar a gaudir del coneixement i utilitzar-lo perquè hi hagi recursos per a tothom?

La tercera gran guerra es lliurarà simultàniament al Carib, al Mar Negre, al Pròxim Orient, als "estans", als parquets i al ciberespai. Les Nacions Unides no hi podran fer res, perquè és una organització d'estats que no poden actuar en la globalitat, i fa por pensar en qui agafarà el control després del crac del 2009, l'esgotament del petroli, l'escut antimíssils, el terrorisme de saló i les cibermanifestacions globals...

Perdoneu-me, sóc monotemàtic, però havia de buidar el pap... Ens estan enredant, ho estem veient i no reaccionem. Estem tant segurs de la nostra immunitat! A Sarajevo, l'abril del 92, la vigília de l'inici del pitjor setge urbà de la història recent, també deien "a nosaltres no ens pot passar".

Secs d'idees

S'acaba l'estiu. Comença el curs. És moment de balanços i estadístiques. Però no importen els resultats. No calen estadístiques per mostrar-nos una evident i preocupant sequera d'idees en tots els fronts: local (finançament i pressupostos) i global (crisi econòmica i diplomàtica). El decret d'excepcionalitat 2 que encara és vigent a la Conca de la Muga (Alt Empordà) s'hauria d'imposar urgentment al Palau de la Generalitat, la Moncloa, La Casa Blanca, l'edifici Berlaymont i el Kremlin. Les restriccions s'haurien d'aplicar per castració química, evitant que els Solbes, Puigcercós, Berlusconi, Bush, Putin o Chávez segueixin espolsant les seves sobredosis de feromones acarnissant-se amb els contribuents catalans, els gitanos de Nàpols, els subsaharians en pastera, georgians, ossets i abkhasos o alguna que altra multinacional descontrolada.

Per pal·liar la sequera creativa, els nostres pressumptes dirigents han tirat de veta patriòtica ("Yes, we can!", "¡A por ellos!") i han volgut marcar paquet. Uns han reinventat la guerra freda (Putin i Rice) o han repescat la nacionalització de la banca (Hugo). Altres emulen Kennedy i Luther King (Obama a la DNC) o renten la cara al neoconisme més ranci (McCain) amb una candidata de màrqueting antiabortista, creacionista, caçadora, militarista i, això sí, impecable mare de família.

Fins i tot els Jocs de Beijing, tan previsiblement perfectes i gegantins, han traslladat al nou mil·lenni sensacions que havíem desat al bagul dels malsons del s.XX: la glorificació del règim.

Putin ha aixecat la moral dels russos recuperant les parades militars a la Plaça Roja i bufant la metxa sempiterna del Càucas; Jintao, prefereix l'aparador dels Jocs per mostrar el seu poder i tapar els forats de la rebotiga. Bush s'atrinxera darrera de Phelps i l'escut antimíssils per salvar els darrers dies de presidència, i deixa a McCain la feina bruta d'apagar la flama revolucionària d'Obama i, mentrestant, Europa, com l'ONU, no pot reaccionar a la violació de la integritat territorial de Geòrgia atrapada en la maldestra gestió del conflicte de Kosovo.

Tot plegat un déjà vu massa preocupant. Que n'aprenguin els profetes del nou ordre mundial! Menys marcar paquet i més respecte i sentit comú, sisplau!

X-file Bush

El millor de la nova entrega dels Expedients X (gens misteriosos i tirant a previsibles) no és tornar a veure Mulder i Scully junts, sinó el gag que Chris Carter es permet amb Bush, punxant la ja cèl·lebre sintonia dels casos d'abducció en el moment en què la càmera s'atura davant dels retrats de Hoover i Bush jr en uns despatxos del quarter general de l'FBI! Quina pena que la sàtira arribi amb la jubilació del carnisser de Bagdad... S'ha indultat a Bush fill igual que a Mladic...

Tampoc té pèrdua el facebook de la pel·lícula!

Karadžić, judici final

[foto: AVUI/REUTERS]

És l’hora d’accelerar el judici a un dels màxims instigadors i ideòlegs del pitjor genocidi a Europa des de la proclamació de la Declaració Universal dels Drets Humans, que compleix 60 anys en un moment crític per a les llibertats al món dels Guantànamos, Tibets, Zimbabues i Bin Ladens.

És una bona notícia la detenció de l’expresident serbobosnià Radovan Karadzic, inculpat per 15 delictes de genocidi, crims de guerra i crims contra la humanitat, després de 13 anys d’impunitat. Però no ho serà del tot fins que les autoritats sèrbies l’entreguin, sigui extraditat a l’Haia, sentim el veredicte i compleixi condemna.

És important que Karadzic, ara, i Mladic, sense més dilacions, responguin davant del Tribunal Penal Internacional per a l’antiga Iugoslàvia. És important per reconfortar les famílies de les víctimes de les massacres de Srebrenica i Sarajevo; és important per a la credibilitat de la justícia internacional i el sistema de Nacions Unides; és important per a la Unió Europea que, per fi, podrà aixecar el veto a l’ampliació balcànica; i és important per als serbis i bosnians, que podran treballar per consolidar una reconciliació sense peatges viscerals. El “perdonem, però no oblidem” val per a les víctimes, no per als que van fer costat als agressors.

Fins ara, tots els artífex de la sagnant descomposició de Iugoslàvia han aconseguit el·ludir el veredicte de la justícia internacional: bé per mort natural, com els presidents de Sèrbia, Slobodan Milosevic (a la mateixa presó de l’Haia), i Croàcia, Franjo Tudjman (alguns haurien preferit veure-hi també inculpat al president bosnià, Alija Izetbegovic, mort a Sarajevo el 2003); bé perquè gaudien d’immunitat, impunitat o protecció popular, com és el cas del braç executor de la neteja ètnica, el general Ratko Mladic, o bé perquè ostentaven un poder polític evident, com el radical Vojislav Seselj a Belgrad (no es va entregar fins el 2003).

Només dues cares públiques de la cúpula ultranacionalista sèrbia a Bòsnia han estat condemnats i compleixen penes d’11 i 27 anys de presó: Biljana Plavsic i Momcilo Krajisnik. El cas d’aquesta darrera sentència va ser especialment decebedora per a les víctimes, perquè el TPII no va considerar provada l’acusació de genocidi. Fins i tot en el judici als oficials serbobosnians, com va ser el cas del general Vladislav Krstic, condemnat ell sí en primera instància a 46 anys per genocidi, l’apel·lació posterior va provar que només havia “col·laborat” amb el genocidi.

Els fiscals i jutges de l’Haia es poden tornar a trobar amb la mateixa situació en el cas de Karadzic quan arrenqui el seu procés: Tot i que ningú posa ja en dubte que a Bòsnia es va produir un genocidi, no és fàcil recollir proves irrefutables que demostrin la intencionalitat de l’acusat de destruir, del tot o en part, un grup nacional, ètnic o religiós. No n’hi haurà prou amb documentar el rosari d’amenaces de Karadzic: “Us ho torno a dir, esteu arrossegant Bòsnia cap a l’infern, els musulmans no esteu preparats per a la guerra, això podria representar l’extermini per a vosaltres”. Fa gairebé 6.000 dies d’aquest primer desafiament als diputats de l’Assemblea de la República de Bòsnia quan, el març de 1992, es disposaven a ratificar la independència.

La seva egòlatra aventura es va acabar divendres a Belgrad i ha costat un altíssim preu humà, material, diplomàtic i de confiança: 200.000 morts, milers de refugiats que no poden tornar, pobles sencers arrasats, una economia deprimida, un Estat inviable, unes institucions europees en evidència i la pèrdua d’un patrimoni intangible molt valuós: la tolerància i la convivència.

[foto: Estat actual dels Hotels Austria i Bosna, a Ilidza, Sarajevo,
on Karadzic i Mladic van ultimar l'assalt a Sarajevo el primer de maig de 1992]

Des que me’l vaig creuar per primera vegada, l’1 de maig del 92, assegut amb Mladic i els comandants paramilitars de les Àligues Blanques, a l’hotel Bosna, planificant l’assalt a Sarajevo; fins ara, deu anys amagat a les muntanyes amb els popes ortodoxes o amb un irreconeixible look de metge bohemi, Karadzic ha passat per ecologista, ultranacionalista, fals pacificador (va co-signar els acords de pau de Dayton) i pària internacional que gaudia d’una maldestra immunitat no declarada.

La incapacitat dels soldats aliats per detenir-lo durant tots aquests anys imposa l’interrogant sobre un possible pacte (esperem que no sigui per protegir Mladic, l’entrega del qual pot encendre els ànims d’antics militars i paramilitars), que salvi la cara del nou govern proeuropeu del president Tadic i també dels membres de la UE, que podran, per fi, posar-li les bastides de l’ampliació a l’esvoranc balcànic.

El TPII haurà de decidir ara si a Karadzic se’l recordarà com a un criminal genocida o simplement un heroi desquiciat dels ultres serbis o un mal poeta que va decidir utilitzar les seves habilitats psiquiàtriques en la política per dominar les frustracions d’uns camperols amb botes militars. És l’hora del judici final per a Karadzic i també per a la nostra pròpia credibilitat com a la societat dels drets humans que va resorgir de les cendres del feixisme. Que es faci justícia d’una vegada per totes.

[Publicat a l'AVUI, Món, el 23/07/2008]

Colònies digitals

Internet, les xarxes socials, la blogosfera i, en definitiva, tot el món virtual que estem construint haurien de ser una bona ocasió per no repetir al ciberespai els errors del passat: l’expoli, les guerres ideològiques o l’experimentació amb virus, per posar alguns exemples d’abusos dels quals estem pagant, cíclicament, nefastes conseqüències.

Més enllà dels avantatges que la xarxa suposa per a les entitats dels països desenvolupats a l’hora de coordinar-se en temps de crisi a llocs remots del planeta, cal que aprofitem tot el potencial de les encara anomenades noves tecnologies de la informació per a que els expoliats del món colonial puguin conquerir ara, des del món virtual, el lliure accés al coneixement i, per tant, al seu propi desenvolupament.

L’afabetització digital, a més de l’alfabetització universal, és indispensable. Perquè un sirià, un moldau, un nordcoreà o un zimbabuès han de poder llegir el Herald digital o contribuir a la Viquipèdia. I també perquè un productor colombià, ivorià o xinès ha de conèixer a l’instant els preus al mercat del cafè, del cacau o del blat per exigir un tracte just. Però anem amb compte, perquè els autors africans que s’estan digitalitzant ja recelen dels nostres programaris i continguts lliures: temen no poder competir i veure com les seves obres s’esvaeixen a la xarxa. Com els productors de cafè, també exigeixen respecte i un preu just per al seu capital intel·lectual.

Afrontem, doncs, amb responsabilitat, la descolonització digital i no tinguem por de democratitzar el coneixement.

Foto: La guitarra, de llauna; el telèfon, cel·lular. En un carrer de Kenyosha, Bujumbura, Burundi (2007)

[Publicat a l'AVUI, al +Cooperació que ha d'aparèixer el 23.07.08]

Vint anys a les trinxeres del periodisme

Només fa 20 anys teníem 20 anys, sovintejàvem més el bar que les aules de la factoria Autònoma de periodistes (l'única d'aleshores) i inventàvem mons que pretenien retornar el poder als estudiants, com en temps dels nostres pares. Érem la Generació del 86, nascuts el 1968. Aquella "quinta", ara acomodada en els llocs de responsabilitat que ja ens toca ocupar, ha produït grans reporters i periodistes, directors de mitjans de comunicació, experts en new media, professors, gerents d'editorials, líders d'opinió i també alguns mediàtics. Potser no hem sabut portar l'herència d'aquells revolucionaris de la Primavera del 68, però ens ha tocat ser la generació de la revolució tecnològica. Vam voler ser periodistes per viure i explicar el món i, ara, dues dècades després, ens hem trobat que qualsevol persona amb un telèfon mòbil es pot convertir en testimoni de primera línia, en reporter accidental.

Permeteu-me aquesta petita retrospectiva professional per celebrar els meus 20 anys oficials com a periodista. Va ser el 17 de maig de 1988 quan l'AVUI publicava una petita crònica sobre les donacions als partits polítics dels EUA. Amb l'Isma Nafria portàvem un parell d'anys tirant endavant la revista universitària "Nova Diagonal". També feia traduccions de diaris estrangers a casa, però aquell dia, després d'uns mesos substituint un estudiant en pràctiques, en Miquel Àngel Violan (aleshores redactor en cap) em va deixar jugar amb el primer equip.
Encara fèiem un periodisme artesanal. A la redacció se sentia el repicar de les velles màquines d'escriure; tot just ens estaven instal·lant en xarxa els primers ordinadors de pantalla verda i no cal dir que amb els vells telèfons de "roseta", el tèlex i els quilòmetres de teletips d'agència aconseguíem tota la informació que necessitàvem. Costa de creure, però internet encara era un invent reservat als militars nordamericans i les úniques comunicacions inalàmbriques es feien mitjançant costosíssims telèfons satèl·lit, la versió portàtil més lleugera dels quals pesava uns 20 quilos! No cal fer tanta memòria: qui no recorda el sistema AMIC d'IBM? El "revolucionari" servidor instantani de dades i resultats dels Jocs Olímpics de Barcelona'92!
Ha mort la visió romàntica de la nostra professió? Quines són les fonts d'inspiració dels joves periodistes d'avui? Són Matrix i Minority Report els seus únics referents? La producció pròpia al YouTube i Second Life, les comunicacions al Skype, Twitter o la blogosfera, la força de la immediatesa, la comoditat de Google i la seducció de la tecnologia han esborrat qualsevol mirada cap a enrera. Com quan agafen la moto, que ja no porta ni retrovisors. Ni tant sols la brillant recuperació que George Clooney va fer del personatge d'Ed Murrow ha reviscolat el gust per un gènere en desparició, potser perquè les guerres ja no són romàntiques ni el reporterisme és ja un ofici heroic i respectable. Queden lluny els Lou Grant, "All the President's Men", "Bajo el fuego" o "El año que vivimos peligrosamente".

Deixeu-me reivindicar el periodisme i, sobre tot el reporterisme, com un ofici, en el que els màsters i les graduacions s'aconsegueixen al carrer, a les trinxeres, als refugis, als arxius, a les biblioteques, a la pell de personatges de carn i ossos... no als cercadors d'Internet.

[Fotos:
1. Imatge del Che Guevara extreta d'una còpia original d'Alberto Korda. És un regal d'Almeris, que la va recuperar d'un prestatge del seu pis de l'Habana el febrer de 2005. Va ser presa, segurament, el març de 1960, el temps que Korda, Alberto Díaz Gutiérrez, va copsar casualment la mítica foto que ell mateix va titular com "Guerrillero Heroico" i que encara avui els joves porten estampada a les samarretes.

2. Contactes dels negatius d'un dels rodets que vaig tirar durant la batalla pel control dels accessos a Vukovar, al front d'Eslavònia oriental, Croàcia, el setembre de 1991. La tècnica no havia canviat gaire en trenta anys. Les fotos, preses amb una Nikon reflex analògica, van viatjar de Zagreb a Barcelona per correu i van ser publicades pel diari una setmana després del bombardeig de Vinkovci.

3. Sarajevo, 12 de maig de 1992. Gràcies al telèfon satèl·lit que les televisions britàniques van abandonar en la seva desbandada de Bòsnia, AP i l'AVUI van poder enviar fotos i cròniques fresques cada dia en els pitjors dies del setge. (Foto de David Brauchli, AP)

4. Kosovo Polje, juliol de 1999. Deu anys després dels delirants mítings de Milosevic a l'escenari de la mítica batalla del Camp dels Merles (1389), la província de majoria albanesa iniciava el penúltim capítol de la desintegració de Iugoslàvia. Estàvem a punt d'entrar al nou mil·lenni, però encara calia un satèl·lit (més petit, això sí) per enviar les cròniques. Ha passat una altra dècada i el llibre dels horrors no s'ha pogut tancar. (Foto d'Ana Alba) ]

170588 / 170508

La guerrilla afganesa ha conquerit posicions a Kandahar i Jalalabad; els mariners supervivents del petroler "Barcelona" arriben sans i estalvis a casa després que el seu vaixell s'enfonsés en aigües del Golf atacats per l'aviació iraquiana; el Sàhara, pedent d'un referèndum per a l'autodeterminació "lliure i sense pressions"; un nou atac israelià acaba amb un palestí mort al camp de refugiats de Jabaliya, a Gaza; crisi d'aliments i vaga de mestres a Barcelona; Volkswagen anuncia el nou Polo regalant les quatre primeres quotes...

És el diari de fa vint anys, el 17 de maig de 1988. El món encara vivia en plena Guerra Freda, el Mur de formigó, filferrades i camps de mines que dividia Berlín des del 1961 continuava intacte amenaçant les il·lusions del milions de ciutadans del bloc soviètic desitjosos de llibertat... Han passat dues dècades, els titulars i els conflictes són els mateixos, i quina mena de somnis han conquerit romanesos, afganesos, iraquians, palestins i sahrauís? Sí, el món s'ha desfet de les dictadures dels Ceausescu i Saddam, Estats quasi medievals com Albania són ara clients de l'OTAN i la Unió Europea, i Moscou ha convertit la perestroika de Gorbatxov en un imperi oligàrquic dominat per militars ultranacionalistes. Les desfilades militars han tornat a la Plaça Roja i els immigrants de l'altre Mur, el del sud del Mediterrani, són expulsats de la terra promesa sense contemplacions. Han passat dues dècades més, una altra generació: cal una nova revolta social? 1968 - 1988 - 2008. Malauradament, aquesta primavera no hi ha hagut barricades, ni tant sols al ciberespai. I no és que els problemes estiguin resolts!

[Fotos: Bucarest, Nadal de 1989: La televisió romanesa acaba de mostrar els cossos afusellats de Nicolae i Elena Ceausescu. Els soldats, comandats ara pel Front de Salvació, celebren la victòria i defensen el Palau de la República, buit i encara fumenjant. El perill, però, no s'ha esvaït: alguns membres de la Securitate, la guàrdia pretoriana del dictador, disparen indiscriminadament, borratxos, sobre la població...]

La bomba que et mata no la sents

Molts anys deprés del nostre primer encontre a Sarajevo, els primers dies de maig de 1992, quan les milicies sèrbies i el decadent exèrcit iugoslau van tancar el setge sobre la capital bosniana, el general Jovan Divjak, comandat de la defensa de la ciutat, em va espetar una d'aquelles frases que encaixen i tanquen puzzles vitals: "La bomba que et mata és la que no sents".

Més enllà de la prudència que inspira l'advertiment (vaig recordar aquelles nits al front de Vukovar comptant, whisky en mà, a la porta del refugi, les entrades d'obusos, tot provant d'intuir la seva trajectòria en plena nit, només escoltant el xiulet de la caiguda i la cadència de les explosions), la frase venia a ser, en realiat, una metàfora del que estava succeïnt a Bòsnia, perquè malgrat tots els indicis (propaganda, provocacions, incidents poc espontanis, desplegament de soldats i artilleria, purgues a l'exèrcit...) els ciutadans de Sarajevo no van veure venir la guerra fins que la van tenir a sobre. I, òviament, va ser massa tard per aturar el culturicidi.

Saber que no pots sentir la bomba que va per tu ens hauria impedit sortir a treballar als carrers de Sarajevo. Com el ja cèlebre eslògan que la IFJ ha immortalitzat en una placa davant del foc etern de l'avinguda Marsala Tita ("Quan arriba la guerra, la primera víctima és la veritat" / "When war comes, first casualty is truth") ens hauria d'haver dissuadit de quedar-nos a la ciutat assetjada per convertir-nos en testimoni de les víctimes i únic contacte dels sarajevians amb un món pressumptament civilitzat que els ignorava sense cap remordiment.

A Jordi, el primer periodista estranger caigut a Sarajevo, el va matar un obús que probablement no va sentir. Dins d'una de les càmeres que encara li penjaven del coll i que la metralla no va foradar, van aparèixer imatges de la veritat. Era un diumenge, plovia. Era el 17 de maig de 1992.

[A Jovan Divjak el podreu sentir el divendres 23 de maig a Barcelona (12.00 Universitat Oberta de Catalunya www.uoc.edu) i a Mataró (20.00 Nits Solidàries, Foment Mataroní)]

[La primera foto va ser presa per Jordi Pujol i Puente després de l'atac al comboi de l'exèrcit iugoslau davant del pont de Skenderija, a primers de maig. / David Brauchli (AP) va capturar amb la seva càmera de butxaca una de les rares fotos del grup de periodistes "resistents" al SOS Café de Sarajevo el 16 de maig de 1992: D'esquerra a dreta: Peter Northall (Time i Agència Black Star), Hana Prguda (intèrpret bosniana, col·laboradora d'ITN), Tony Smith (Reporter d'Associated Press) i Jordi Pujol (Fotògraf freelance per a l'AVUI i AP)]

Llibertat condicional

Plou. Plou la mar de bé i això és notícia. Ens feia tanta falta l'aigua que preferim no obrir el paraigua per mullar-nos i sentir com les beneïdes gotes aigualeixen la nostra mala consciència per haver malgastat aquest recurs vital durant tant de temps. Se'ns posa cara de felicitat, alleujats, com qui rep l'extracte de la visa i descobreix que ja no està en números vermells. Podem seguir vivint a crèdit. Fins quan?

Com un gol al temps de descompte que salva el cap de l'entrenador, penso que aquesta aigua potser s'endurà el debat sobre la sequera i la solidaritat entre territoris. Penso que només deixarà les torrenteres d'uns projectes polítics que volen privatitzar un bé comú, un dret humà. Podem privatitzar la llibertat? Les lleis són norma o jou? Les crisis, naturals o intencionades, serveixen per enfortir o enfrontar les comunitats? On comença la meva llibertat i acaba la teva?

Raimon Panikkar, doctor en filosofia, química i teologia, ens va oferir fa uns dies en antena la recepta, o més ben dit, l'antídot contra la crispació, la provocació, el pessimisme, la tristesa, la innacció, el derrotisme, la submissió... Deia que la fòrmula per preservar la llibertat no és un altra que la suma de la felicitat, el cor, la consciéncia i l'experiència.

En faig una de les interpretacions possibles: la FELICITAT, entesa com l'alegria, la satisfacció d'assolir els petits objectius de cada dia; el COR, entès com l'empatia, el reconeixement de l'altre i un compromís amb la solidaritat; la CONSCIÈNCIA, com el dret a transgredir si en coneixem els límits i les conseqüències, la responsabilitat i el dret a equivocar-se; i l'EXPERIÈNCIA, adquirida a l'escola de la vida. Hi hauríem d'afegir el CONEIXEMENT, que ens permetrà contrastar la realitat i evitar que manipulin la nostra llibertat.

No ens enganyem. Tenim els ingredients o sabem on anar a buscar-los. Només cal que ens posem davant dels fogons i practiquem aquest plat tant exquisit anomenat Llibertat, perquè, per tastar-lo no s'hi valen els restaurants de la política provinciana i matussera, no fos que ens donin gat per llebre i ens serveixin llibertat condicional.

Bona nit. Que sigueu feliços.

[Panikkar va ser entrevistat el 9 de maig per l'Antoni Bassas a Catalunya Ràdio]

[Foto: llums i ombres a la destruida Biblioteca Nacional de Sarajevo, el 6 d'abril]

Que n'aprenguin!

Sí, amics, com l'altre dia va haver d'admetre l'Espinàs a l'AVUI, jo també sóc un culé estafat que es pensava que mai hauria d'escriure sobre el Barça. Especialment en espais com el propi, i amb molts temes pendents a la pissarra dels "deures" que penja al darrera del despatx de casa: 100.000 morts pel tifó de Myanmar; les primeres revoltes a Somàlia per la crisi alimentària; els 650.ooo pisos que no es venen a Espanya i que no surten al mercat de lloguer; o temes més casolans com la criminalització dels ciclistes a l'itinerari natural dels Aiguamolls de l'Empordà...

Doncs, no. Avui toca Barça. Indignat, avergonyit i emprenyat em resisteixo a seguir enganyat i busco el meu propi mur de les lamentacions blaugranes. Què es pot dir que no s'hagi dit ja? Com em puc callar si amics de mig món m'envien missatges de condol amb un cert tuf ja de desafecció? Seguim bocabadats pel "Al loro!" i el "no estem tant malament", quan en realitat hem dilapidat en dos anys (amb dues lligues i una Champions al sarró) tot el que teníem: prestigi, un entrenador educat, una plantilla de luxe, un joc que va enamorar mig món, la humiltat, un soci entregat...

No sé si Guardiola és la solució, però el sol fet de fer net i pensar que hi pugui haver algú que posi a treballar aquesta colla de nens mimats durant vuit hores (com tot fill de bon veí que cobra un sou deu mil vegades inferior) i els ensenyi a respectar els socis (només Thuram es va acostar tímidament a l'East Stand de Manchester per agraïr-nos l'afonia), atura les meves tendències piròmanes quan tinc els carnets a la mà. Ara, el malson no s'acabarà aquí si no erradiquem aquest fals cofoïsme de la directiva que, en realitat, és un fidel reflexe del que passa al vestuari. Tenim poca memòria o la desintegració de la pinya que era l'equip no va començar per la lluita d'egos a la directiva? La inacció de Laporta, Txiqui i Rijkaard davant la deriva dels jugadors és pura complicitat autoprotectora (es tapen mútuament les vergonyes nocturnes) o simplement ineptitud? I a sobre, quan passem davant la Llotja ens rep una guàrdia pretoriana de goril·les i mossos que manté el soci indignat ben allunyat dels canapés de disseny de la directiva! Feixisme de saló? De què tenen por? Que es trenqui "la porta"? No senyors, nosaltres paguem, no peguem. No han sentit mai allò de "qui paga mana"? Doncs aquesta deu ser l'única societat privada on això no passa.

La baixada de pantalons després del viatge a Sarajevo en el que vam coincidir va resultar ser una premonició. Que n'aprenguin? Aprèn-ne tu, Laporta: a plegar amb dignitat perquè tots nosaltres podem recuperar l'orgull que ens heu robat. Gràcies.


[La foto de Manchester és de l'Arnau i no cal dir que els patidors i "embaucats" d'Old Trafford teníem l'esperança de retrobar-nos a Moscou... ]

[La tira de Kap ha aparegut a El Mundo Deportivo el 9 de maig / www.elmundodeportivo.es/web/gen/20080509/53462221479.html]

Objectiu: Doble zero

Ja dura massa, el debat sobre el 0,7. Mentre mig món desenvolupat (des del punt de vista de l’opulència, però no de l’humanisme) fa veure que s’esforça en destinar més del 0,3 per cent del seu PIB a la cooperació amb els menys afavorits i mentre la Unió Europea es vanta de ser el principal donant del món (46.100 milions d’euros, el 0,38% del seu PNB, l’any passat), la realitat mostra que les desigualtats s’acceleren i que, en realitat, l’ajuda i els crèdits han decaigut.

Les donacions, les accions globals, les campanyes, els microcrèdits, la solidaritat internacional no serveixen de res si els països desenvolupats no les acompanyen amb mesures immediates per mitigar els efectes de la crisi planetària que ells mateixos estan provocant per l’especulació amb les primeres matèries i els recursos naturals: l’augment del preu del petroli encareix el transport de cereals i dispara el cultiu de biocombustibles, que a l’hora generen un crisi alimentària que, a moltes zones del planeta, s’agreuja amb els efectes del canvi climàtic i la manca d’aigua potable.

Una espiral tràgica que, lluny de deprimir-nos, ha d’abocar-nos a una aliança coordinada contra el col·lapse del Planeta. Si els barcelonins han sabut estalviar un terç de l’aigua que consumien al primer senyal d’alarma, prenguem-nos seriosament també, com a nostra, la crisi de la pobresa i la sostenibilitat. L’objectiu no és arribar al 0,7% en donacions, sinó al 0,0%, perquè voldrà dir que hem estat capaços de revertir l’espiral i generar riquesa allà on realment la necessiten.

[Publicat al diari AVUI / www.avui.cat/, a les pàgines +Cooperació, el 30 d'abril de 2008]

Gospodin Maragall

Fa uns minuts, al Narodno Pozorište (el Teatre Nacional de Sarajevo) , Pasqual Maragall ha rebut de mans de l'alcaldesa de Sarajevo, Semiha Borovac, el titol de Ciutada d'Honor de la capital bosniana (perdoneu el teclat serbocroat sense accents!). Es un reconeixement a 16 anys d'amistat i cooperacio i suposa la constatacio del poder de la diplomacia ciutadana. "El 1992, Barcelona i Sarajevo van esdevenir germanes, Barcelona en la felicitat i Sarajevo en la tragedia. Quan vam saber que Sarajevo estava sent bombardejada vam saber que haviem de ser a prop vostre (...) Hem apres molt de vosaltres: Sarajevo es un exemple de coratge. Hem apres que la diferencia pot ser quelcom que ens uneix. Volem una Europa que aprengui llicons de Sarajevo", ha dit Maragall als seus ja conciutadans bosnians. Totes dues son ciutats olimpiques i comparteixen el trist "honor" de d'haver estat bombardejades indiscriminadament. El de Sarajevo, va ser l'atac que va presagiar la primera Guerra Mundial, i el de Barcelona el primer testimoni de la bogeria feixista de la Segona. Sarajevo va tancar el cercle de violencia amb un nou genocidi i intent de culturicidi. Barcelona s'ha conjurat per no seguir les passes de la seva germana... Hvala, gospodin Maragall; gràcies, senyor Maragall.

Gerva: una foto, una causa

Querido Gerva,

Felicidades por el "Ortega y Gasset". Quizás este nuevo reconocimiento te pilla otra vez en Bagdad... Más que un premio merecido, es un tributo a un esfuerzo, un valor y una visión en el trabajo que está en vías de extinción en nuestra profesión. Un homenaje a tus personajes, sus historias y su sufrimiento... su autenticidad, que tú conviertes en la lucha de cada uno de los que nos conmovemos con tus fotografías. Un fuerte abrazo.
--------------
Premios Ortega y Gasset de Periodismo > Los Ortega premian la valentía del periodismo de investigación > Sanjuana Martínez, Yoani Sánchez, Gervasio Sánchez y la revista 'Zeta', galardonados > El País - Madrid - 05/04/2008

Los Premios Ortega y Gasset de Periodismo han reconocido a la periodista Sanjuana Martínez, por su denuncia de la pederastia clerical en México, y al fotorreportero Gervasio Sánchez, por el retrato de la brutalidad de la guerra. También han sido galardonadas la bloguera cubana Yoani Sánchez y la revista mexicana Zeta.

Los Premios Ortega y Gasset de Periodismo cumplen 25 años, un aniversario en el que han distinguido la valentía del periodismo de investigación, la lucha en favor de la libertad de expresión y la denuncia de los horrores de la guerra. Los premios que anualmente convoca el diario EL PAÍS han recaído en la serie de reportajes de investigación sobre la pederastia clerical en México, firmados por Sanjuana Martínez en el diario La Jornada, que ha obtenido el premio en la categoría de Periodismo Impreso, y en el blog Generación Y, de la cubana Yaoni Sánchez, que ha ganado en la sección de Periodismo Digital.

El jurado reconoce la valentía del periodismo mexicano

El reportero gráfico Gervasio Sánchez ha sido galardonado con el premio a la mejor fotografía por una instantánea que retrata el horror de la guerra en Mozambique, mientras que el premio a la mejor Trayectoria Profesional ha recaído en la revista Zeta, editada en Tijuana, que desde hace casi tres décadas denuncia la corrupción y el tráfico de drogas en los Estados del norte de México.

Presidido por el catedrático Gregorio Peces-Barba, el jurado de esta edición ha estado compuesto por la actriz Blanca Marsillach, los periodistas Àngels Barceló y Antonio Franco, el filósofo Fernando Savater y los cuatro directores que ha tenido EL PAÍS: Juan Luis Cebrián, Joaquín Estefanía y el actual, Javier Moreno (Jesús Ceberio, ausente, delegó su voto). Actuó como secretario, sin voto, el director de Relaciones Institucionales de PRISA, Basilio Baltasar.

Al premiar a Sanjuana Martínez, el jurado ha valorado la calidad de un trabajo de investigación "de gran trascendencia social". Los reportajes agrupados bajo el título Pederastia clerical reflejan el " valor personal y profesional de la periodista al denunciar unos abusos escandalosos" por parte de diversos estamentos del clero. El jurado ha tenido en cuenta el impacto de estas informaciones en la sociedad mexicana.

También ha reconocido la "perspicacia" con la que la periodista Yoani Sánchez, autora del blog Generación Y, ha sorteado las limitaciones a la libertad de expresión en Cuba. El fallo destaca el estilo de la información "vivaz y directa" que ofrece a sus numerosos lectores y "el ímpetu con que se ha incorporado al espacio global del periodismo ciudadano".

La fotografía de Gervasio Sánchez titulada Sofía y Alia y publicada en El Heraldo de Aragón y en Magazine, el suplemento dominical de La Vanguardia, ha sido premiada por haber sabido reflejar "con gran fuerza expresiva la fragilidad e indefensión de las personas sometidas a la arbitrariedad y brutalidad de los conflictos bélicos". La instantánea forma parte de la serie Vidas minadas.

La revista mexicana Zeta, editada en Tijuana, obtuvo el premio a la Trayectoria Profesional más destacada por la "coherencia, independencia y valentía" con que ha denunciado, desde su fundación (en 1980) "el clima de impunidad impuesto por la corrupción y el tráfico de drogas en los Estados del norte de México".

En la foto:

El camboyano Sokheurm Man con su mujer Nin Lin y su hijo Enero (su nombre original es en español) (estas imágenes pertenecen a la exposición 'Vidas minadas, 10 años' y al libro del mismo título publicado por la editorial Blume. Pertenecen a un proyecto fotográfico financionado por Intermón Oxfam, Médicos sin Fronteras y Manos Unidas, y cuenta con la colaboración especial de DKV Seguros)

Gervasio Sánchez - 2007-11-25

In Memoriam

Estimada Cris,

Mai t'he dit que la petita Mar va començar a cantar Alaska al cotxe quan es va enganxar al disc de les vostres vides. Sempre va amb el CD del casament a les mans. I com li explico jo ara que ja no hi ets? Com li faig entendre que la vida hauria de ser com una banda sonora que s'ha d'escoltar i gaudir fins al final? Avui, ens has deixat només amb la teva música, la força de la teva admirable lluita, el record intens de 141 dies intentant canviar el món. Centenars d'àlbums i cors a Nova Delhi, Montevideo, Maputo, Sarajevo, Barcelona i Shanghai porten el teu somriure. De sobte, aquest vespre s'ha fet un silenci abismal. Mai estàs preparat per encaixar les injustícies. Sento ràbia, impotència, dolor i por per la fragilitat de la vida.
















(fotos: Fòrum Barcelona 2004)

La preguerra de l'aigua

Els núvols, com els que el cap de Setmana Santa van beneir Catalunya, sempre presagien canvis, tempestes, pluja, neu, tramuntana... I arrenquen no menys agitats debats sobre el canvi climàtic , sobre si el que és bo per als pagesos no ho és per als promotors turístics, sobre qui necessita més l'aigua, sobre si és un bé comú o és lícit controlar-la i privatitzar-la, sobre trasvassaments i dessaladores... Plou sobre mullat.

La gestió de l'aigua requereix una enorme dosi de generositat i responsabilitat, més enllà dels debats sobre qui viu d'ella i qui la malbarata. El mapa mundi de l'aigua no es correspon amb el mapa polític: les fronteres de l'1 per cent d'aigua potable del Planeta també s'estan modificant amb l'impacte de l'escalfament global. I per acabar-ho d'adobar, ara hem sabut que l'aclamada producció de biocarburants, com alternativa al petroli, està encarint desmesuradament el preu del blat de moro i de la soja, a més de concentrar grans quantitats d'aigua en el rec d'aliments destinats a la producció de combustible alternatiu en comptes d'utilitzar-se per al cultiu de materies primeres i productes bàsics que ajudin a paliar la gana de 73 milions de pobres al món.

De moment, els nostres pantans estan més aviat mig plens que mig buits, com les nostres panxes. I hauríem de començar, seriosament, a prendre consciència de que els beneïts núvols porten un or clar, net i transparent (patrimoni de la Humanitat) que està canviant els interessos geoestratègics de les potencies mundials. Quan, en 60 anys, s'esgotin els pous de petroli, començarà la guerra pels pous d'aigua, els cabdals del rius, els embassaments i les reserves d'aigua mundials... De fet, ja fa més de mig segle que passa: pregunteu-li als Palestins... Potser la guerra al Pròxim Orient no és només pels pous de Basra, sinó també per les aigües del Tigris i de l'Èufrates?

La subsistència del pobles aviat dependrà, no només de la seva autonomia energètica, sinó també del seu accés a les fonts d'aigua. No en và, l'expresident soviètic, Mikhaïl Gorbatxov, un dels màxims lluitadors per un conveni global sobre l'ús de l'aigua potable, també està reobrint el debat sobre la conveniència de seguir invertint en l'ús d'una energia nuclear segura com a única alternativa viable al carbó i al petroli.

El 14 de juny, Saragossa (la de Las Vegas dels Monegros) obrirà la seva exposició internacional dedicada a l'aigua i el desenvolupament sostenible. Haurem d'estar molt pendents del que s'hi digui.

Mentre esperem la pluja d'idees per a la conservació de l'aigua, gaudim de la bellesa de les tempestes...

Africa, our future

In 15 years one billion of Africa's whole population will be under 17! Surviving poverty, Aids and armed conflicts, these children will have the chance to bring some hope to the old --really old-- Europe when we finally realize that the most dangerous draught is not in our growing deserts but in our minds.

Dear friends, sorry for being away from this blog for some time, but a new job a the Universitat Oberta de Catalunya (www.uoc.edu), a trip to Burundi to assess the impact of sport in one of the most forgotten corners of the world, and the follow up in Lausanne of the seminar on the Autonomy of sport and the Olympic Movement, kept me too busy... Not to mention the great party at Barcelona's Oven last month and the first Hell's Rats Harley Davidson tour!

Will come back soon with great new stories picked from these unique events... Stay tuned! Thanks for being there.

Best regards,

Eric

Vells somnis, noves oportunitats

Comença l’any, sonen les últimes notes de la marxa Radetzki al Musikverein de Viena, es llancen els saltadors de Garmisch, les televisions repeteixen l’arribada del 2008 a Times Square, a la plaça del Sol i a la Torre Agbar, enviem i rebem els darrers sms i mails amb felicitacions virtuals, mentre el món continua girant al seu ritme. Serà any de traspàs, Olímpic, d’Eurocopa de futbol, de diàleg intercultural a Europa, de les 6.000 llengües del món, de l’Expo de Saragossa... Tornen al cap els vells propòsits del 2007 i ens preguntem si ha estat un any reeixit, què ens depararan els 366 dies que venen i si serem capaços de millorar, nosaltres mateixos i el món. Mirem al nostre voltant: magnicidi al Pakistan, setge inhumà a Gaza, nens cremats vius en una parròquia a Kènia, l’Esglèsia fent campanya electoral a Espanya, tirotejos indiscriminats als Estats Units, més selva amazònica destruïda, l’Àrtic fonent-se més ràpid que mai, restriccions d’aigua a Catalunya... El camí se’ns fa llarg i costa amunt, però com que l’esperança és l’últim que es perd, busquem els símptomes del canvi, que ens permetin seguir somiant: Aquest cap d’any no hi ha hagut morts a les carreteres catalanes, s’han venut més joguines i consoles no violentes, tot i els 900 euros que ens gastem per mitjana aquests Nadals, som més sostenibles; esperem l’alliberament immediat dels primers segrestats per les FARC, surten al mercat nous vehicles híbrids i protegim paratges naturals inexplorats a les profunditats de la selva congolesa...

Feliç i pacífic 2008 a tots!!!

Ah! El 2008 també és l’Any de la Rata, segons el calendari xinès! Així que, Crazy Rats, aquest és el nostre any! Força Rats!