Estimada Cris,Mai t'he dit que la petita Mar va començar a cantar Alaska al cotxe quan es va enganxar al disc de les vostres vides. Sempre va amb el CD del casament a les mans. I com li explico jo ara que ja no hi ets? Com li faig entendre que la vida hauria de ser com una banda sonora que s'ha d'escoltar i gaudir fins al final? Avui, ens has deixat només amb la teva música, la força de la teva admirable lluita, el record intens de 141 dies intentant canviar el món. Centenars d'àlbums i cors a Nova Delhi, Montevideo, Maputo, Sarajevo, Barcelona i Shanghai porten el teu somriure. De sobte, aquest vespre s'ha fet un silenci abismal. Mai estàs preparat per encaixar les injustícies. Sento ràbia, impotència, dolor i por per la fragilitat de la vida.
(fotos: Fòrum Barcelona 2004)
2 comentaris:
Des de la complicitat amb ella, amb la Cris, i amb tantes persones "autèntiques" amb les quals varem compartir aquells 141 dies, la meva pregària més cincera és un brindis cara el mar des de la platja del Camp de la Pau.
És una pregària que no traeix la fe de ningú i en la què ella s'hi troba d'una manera ben plena.
Per tu Cris! Per tots nosaltres!
Aleix
Nois, internet em dóna la possibilitat de trobar-vos. També però apropa el que d'alguna manera es pot anar fonent en el record. No puc dir res. De l'alegria de troba vells coneguts a la perplexitat de la Cris.
Un record entranyable des de l'Argentina i un petó per tots.
Xavi Vinyals
xvinyals@maricelart.com
Publica un comentari a l'entrada