"No es agradable estar solo con pensamientos lúgubres en el silencio blanco" (Jack London, The White Silence, 1899)

"Sí, el món ens ensenya a ser humils. Perquè vaig tornar d'aquell viatge avergonyit de la meva ignorància"
(Ryszard Kapuscinski, Viatges amb Heròdot, 2004)

18.5.08

170588 / 170508

La guerrilla afganesa ha conquerit posicions a Kandahar i Jalalabad; els mariners supervivents del petroler "Barcelona" arriben sans i estalvis a casa després que el seu vaixell s'enfonsés en aigües del Golf atacats per l'aviació iraquiana; el Sàhara, pedent d'un referèndum per a l'autodeterminació "lliure i sense pressions"; un nou atac israelià acaba amb un palestí mort al camp de refugiats de Jabaliya, a Gaza; crisi d'aliments i vaga de mestres a Barcelona; Volkswagen anuncia el nou Polo regalant les quatre primeres quotes...

És el diari de fa vint anys, el 17 de maig de 1988. El món encara vivia en plena Guerra Freda, el Mur de formigó, filferrades i camps de mines que dividia Berlín des del 1961 continuava intacte amenaçant les il·lusions del milions de ciutadans del bloc soviètic desitjosos de llibertat... Han passat dues dècades, els titulars i els conflictes són els mateixos, i quina mena de somnis han conquerit romanesos, afganesos, iraquians, palestins i sahrauís? Sí, el món s'ha desfet de les dictadures dels Ceausescu i Saddam, Estats quasi medievals com Albania són ara clients de l'OTAN i la Unió Europea, i Moscou ha convertit la perestroika de Gorbatxov en un imperi oligàrquic dominat per militars ultranacionalistes. Les desfilades militars han tornat a la Plaça Roja i els immigrants de l'altre Mur, el del sud del Mediterrani, són expulsats de la terra promesa sense contemplacions. Han passat dues dècades més, una altra generació: cal una nova revolta social? 1968 - 1988 - 2008. Malauradament, aquesta primavera no hi ha hagut barricades, ni tant sols al ciberespai. I no és que els problemes estiguin resolts!

[Fotos: Bucarest, Nadal de 1989: La televisió romanesa acaba de mostrar els cossos afusellats de Nicolae i Elena Ceausescu. Els soldats, comandats ara pel Front de Salvació, celebren la victòria i defensen el Palau de la República, buit i encara fumenjant. El perill, però, no s'ha esvaït: alguns membres de la Securitate, la guàrdia pretoriana del dictador, disparen indiscriminadament, borratxos, sobre la població...]