Vint anys a les trinxeres del periodisme

Només fa 20 anys teníem 20 anys, sovintejàvem més el bar que les aules de la factoria Autònoma de periodistes (l'única d'aleshores) i inventàvem mons que pretenien retornar el poder als estudiants, com en temps dels nostres pares. Érem la Generació del 86, nascuts el 1968. Aquella "quinta", ara acomodada en els llocs de responsabilitat que ja ens toca ocupar, ha produït grans reporters i periodistes, directors de mitjans de comunicació, experts en new media, professors, gerents d'editorials, líders d'opinió i també alguns mediàtics. Potser no hem sabut portar l'herència d'aquells revolucionaris de la Primavera del 68, però ens ha tocat ser la generació de la revolució tecnològica. Vam voler ser periodistes per viure i explicar el món i, ara, dues dècades després, ens hem trobat que qualsevol persona amb un telèfon mòbil es pot convertir en testimoni de primera línia, en reporter accidental.

Permeteu-me aquesta petita retrospectiva professional per celebrar els meus 20 anys oficials com a periodista. Va ser el 17 de maig de 1988 quan l'AVUI publicava una petita crònica sobre les donacions als partits polítics dels EUA. Amb l'Isma Nafria portàvem un parell d'anys tirant endavant la revista universitària "Nova Diagonal". També feia traduccions de diaris estrangers a casa, però aquell dia, després d'uns mesos substituint un estudiant en pràctiques, en Miquel Àngel Violan (aleshores redactor en cap) em va deixar jugar amb el primer equip.
Encara fèiem un periodisme artesanal. A la redacció se sentia el repicar de les velles màquines d'escriure; tot just ens estaven instal·lant en xarxa els primers ordinadors de pantalla verda i no cal dir que amb els vells telèfons de "roseta", el tèlex i els quilòmetres de teletips d'agència aconseguíem tota la informació que necessitàvem. Costa de creure, però internet encara era un invent reservat als militars nordamericans i les úniques comunicacions inalàmbriques es feien mitjançant costosíssims telèfons satèl·lit, la versió portàtil més lleugera dels quals pesava uns 20 quilos! No cal fer tanta memòria: qui no recorda el sistema AMIC d'IBM? El "revolucionari" servidor instantani de dades i resultats dels Jocs Olímpics de Barcelona'92!
Ha mort la visió romàntica de la nostra professió? Quines són les fonts d'inspiració dels joves periodistes d'avui? Són Matrix i Minority Report els seus únics referents? La producció pròpia al YouTube i Second Life, les comunicacions al Skype, Twitter o la blogosfera, la força de la immediatesa, la comoditat de Google i la seducció de la tecnologia han esborrat qualsevol mirada cap a enrera. Com quan agafen la moto, que ja no porta ni retrovisors. Ni tant sols la brillant recuperació que George Clooney va fer del personatge d'Ed Murrow ha reviscolat el gust per un gènere en desparició, potser perquè les guerres ja no són romàntiques ni el reporterisme és ja un ofici heroic i respectable. Queden lluny els Lou Grant, "All the President's Men", "Bajo el fuego" o "El año que vivimos peligrosamente".

Deixeu-me reivindicar el periodisme i, sobre tot el reporterisme, com un ofici, en el que els màsters i les graduacions s'aconsegueixen al carrer, a les trinxeres, als refugis, als arxius, a les biblioteques, a la pell de personatges de carn i ossos... no als cercadors d'Internet.

[Fotos:
1. Imatge del Che Guevara extreta d'una còpia original d'Alberto Korda. És un regal d'Almeris, que la va recuperar d'un prestatge del seu pis de l'Habana el febrer de 2005. Va ser presa, segurament, el març de 1960, el temps que Korda, Alberto Díaz Gutiérrez, va copsar casualment la mítica foto que ell mateix va titular com "Guerrillero Heroico" i que encara avui els joves porten estampada a les samarretes.

2. Contactes dels negatius d'un dels rodets que vaig tirar durant la batalla pel control dels accessos a Vukovar, al front d'Eslavònia oriental, Croàcia, el setembre de 1991. La tècnica no havia canviat gaire en trenta anys. Les fotos, preses amb una Nikon reflex analògica, van viatjar de Zagreb a Barcelona per correu i van ser publicades pel diari una setmana després del bombardeig de Vinkovci.

3. Sarajevo, 12 de maig de 1992. Gràcies al telèfon satèl·lit que les televisions britàniques van abandonar en la seva desbandada de Bòsnia, AP i l'AVUI van poder enviar fotos i cròniques fresques cada dia en els pitjors dies del setge. (Foto de David Brauchli, AP)

4. Kosovo Polje, juliol de 1999. Deu anys després dels delirants mítings de Milosevic a l'escenari de la mítica batalla del Camp dels Merles (1389), la província de majoria albanesa iniciava el penúltim capítol de la desintegració de Iugoslàvia. Estàvem a punt d'entrar al nou mil·lenni, però encara calia un satèl·lit (més petit, això sí) per enviar les cròniques. Ha passat una altra dècada i el llibre dels horrors no s'ha pogut tancar. (Foto d'Ana Alba) ]