Molts anys deprés del nostre primer encontre a Sarajevo, els primers dies de maig de 1992, quan les milicies sèrbies i el decadent exèrcit iugoslau van tancar el setge sobre la capital bosniana, el general Jovan Divjak, comandat de la defensa de la ciutat, em va espetar una d'aquelles frases que encaixen i tanquen puzzles vitals: "La bomba que et mata és la que no sents".
Més enllà de la prudència que inspira l'advertiment (vaig recordar aquelles nits al front de Vukovar comptant, whisky en mà, a la porta del refugi, les entrades d'obusos, tot provant d'intuir la seva trajectòria en plena nit, només escoltant el xiulet de la caiguda i la cadència de les explosions), la frase venia a ser, en realiat, una metàfora del que estava succeïnt a Bòsnia, perquè malgrat tots els indicis (propaganda, provocacions, incidents poc espontanis, desplegament de soldats i artilleria, purgues a l'exèrcit...) els ciutadans de Sarajevo no van veure venir la guerra fins que la van tenir a sobre. I, òviament, va ser massa tard per aturar el culturicidi.
Saber que no pots sentir la bomba que va per tu ens hauria impedit sortir a treballar als carrers de Sarajevo. Com el ja cèlebre eslògan que la IFJ ha immortalitzat en una placa davant del foc etern de l'avinguda Marsala Tita ("Quan arriba la guerra, la primera víctima és la veritat" / "When war comes, first casualty is truth") ens hauria d'haver dissuadit de quedar-nos a la ciutat assetjada per convertir-nos en testimoni de les víctimes i únic contacte dels sarajevians amb un món pressumptament civilitzat que els ignorava sense cap remordiment.
A Jordi, el primer periodista estranger caigut a Sarajevo, el va matar un obús que probablement no va sentir. Dins d'una de les càmeres que encara li penjaven del coll i que la metralla no va foradar, van aparèixer imatges de la veritat. Era un diumenge, plovia. Era el 17 de maig de 1992.
[A Jovan Divjak el podreu sentir el divendres 23 de maig a Barcelona (12.00 Universitat Oberta de Catalunya www.uoc.edu) i a Mataró (20.00 Nits Solidàries, Foment Mataroní)]
[La primera foto va ser presa per Jordi Pujol i Puente després de l'atac al comboi de l'exèrcit iugoslau davant del pont de Skenderija, a primers de maig. / David Brauchli (AP) va capturar amb la seva càmera de butxaca una de les rares fotos del grup de periodistes "resistents" al SOS Café de Sarajevo el 16 de maig de 1992: D'esquerra a dreta: Peter Northall (Time i Agència Black Star), Hana Prguda (intèrpret bosniana, col·laboradora d'ITN), Tony Smith (Reporter d'Associated Press) i Jordi Pujol (Fotògraf freelance per a l'AVUI i AP)]
2 comentaris:
Toda mi admiración a los periodistas que estuvieron y están en las zonas de conflicto para testimoniar la verdad, aún sabiendo que no sentirán la bomba que les matará.
Hace un tiempo que siento que los informes de guerra se quedan en "los fuegos artificiales" de lo que está pasando y se pierden de ser los que difunden los testimonios de las víctimas para denunciar y ayudar en su lucha....
Me encantaría volver a escuchar a Jovan Divjak, tenerlo en Montevideo fue de las experiencias más significativas para mí, su compromiso con los jóvenes de Sarajevo se hizo también un poco mío.
Saludos desde Uruguay
Lourdes
Tambe tota la meva admiracio als companys periodistes que es juguen la vida per denunciar massacres, atrocitats, il.legalitats, per ser al costat de les victimes. Des d'aqui expresso tota la meva indignacio per una columna d'opinio que va apareixer al diari Avui el 16 de maig i que insultava els periodistes que van a la guerra. L'escrivia algu a qui mai anomenare periodista perque no es mereix portar el nom d'aquesta professio. Lourdes, tens rao quan dius que alguns periodistes sembla que s'hagin quedat amb els focs d'artifici, estem en una epoca en que l'anecdota es converetix en noticia, en titolar de portada, i les coses essencials ni tan sols ocupen un breu... Gracies als que vau fer que m'enamores d'aquesta profesio.
Tambien toda mi admiracion a los compañeros periodistas que se juegan la vida para denunciar masacres, atrocidades, ilegalidades y que estan junto a las victimas. Desde aqui expreso toda mi indignacion por una columna de opinion que aparecio en el diario Avui el 16 de mayo y que insultaba a los periodistas que van a la guerra. La escribia alguien a quien nunca llamare periodista porque no merece llevar el nombre de esta profesion. Lourdes, tienes razon cuando dices que algunos periodistas parece que se hayan quedado con los fuegos de artificio, estamos en una epoca en que la anecdota se convierte en noticia, en titular de portada, y las cosas esenciales ni tan solo ocupan un breve. Gracias a los que hicisteis que me enamorara de esta profesion.
Publica un comentari a l'entrada