"No es agradable estar solo con pensamientos lúgubres en el silencio blanco" (Jack London, The White Silence, 1899)

"Sí, el món ens ensenya a ser humils. Perquè vaig tornar d'aquell viatge avergonyit de la meva ignorància"
(Ryszard Kapuscinski, Viatges amb Heròdot, 2004)

22.7.08

Karadžić, judici final



[foto: AVUI/REUTERS]
És l’hora d’accelerar el judici a un dels màxims instigadors i ideòlegs del pitjor genocidi a Europa des de la proclamació de la Declaració Universal dels Drets Humans, que compleix 60 anys en un moment crític per a les llibertats al món dels Guantànamos, Tibets, Zimbabues i Bin Ladens.

És una bona notícia la detenció de l’expresident serbobosnià Radovan Karadzic, inculpat per 15 delictes de genocidi, crims de guerra i crims contra la humanitat, després de 13 anys d’impunitat. Però no ho serà del tot fins que les autoritats sèrbies l’entreguin, sigui extraditat a l’Haia, sentim el veredicte i compleixi condemna.

És important que Karadzic, ara, i Mladic, sense més dilacions, responguin davant del Tribunal Penal Internacional per a l’antiga Iugoslàvia. És important per reconfortar les famílies de les víctimes de les massacres de Srebrenica i Sarajevo; és important per a la credibilitat de la justícia internacional i el sistema de Nacions Unides; és important per a la Unió Europea que, per fi, podrà aixecar el veto a l’ampliació balcànica; i és important per als serbis i bosnians, que podran treballar per consolidar una reconciliació sense peatges viscerals. El “perdonem, però no oblidem” val per a les víctimes, no per als que van fer costat als agressors.

Fins ara, tots els artífex de la sagnant descomposició de Iugoslàvia han aconseguit el·ludir el veredicte de la justícia internacional: bé per mort natural, com els presidents de Sèrbia, Slobodan Milosevic (a la mateixa presó de l’Haia), i Croàcia, Franjo Tudjman (alguns haurien preferit veure-hi també inculpat al president bosnià, Alija Izetbegovic, mort a Sarajevo el 2003); bé perquè gaudien d’immunitat, impunitat o protecció popular, com és el cas del braç executor de la neteja ètnica, el general Ratko Mladic, o bé perquè ostentaven un poder polític evident, com el radical Vojislav Seselj a Belgrad (no es va entregar fins el 2003).

Només dues cares públiques de la cúpula ultranacionalista sèrbia a Bòsnia han estat condemnats i compleixen penes d’11 i 27 anys de presó: Biljana Plavsic i Momcilo Krajisnik. El cas d’aquesta darrera sentència va ser especialment decebedora per a les víctimes, perquè el TPII no va considerar provada l’acusació de genocidi. Fins i tot en el judici als oficials serbobosnians, com va ser el cas del general Vladislav Krstic, condemnat ell sí en primera instància a 46 anys per genocidi, l’apel·lació posterior va provar que només havia “col·laborat” amb el genocidi.

Els fiscals i jutges de l’Haia es poden tornar a trobar amb la mateixa situació en el cas de Karadzic quan arrenqui el seu procés: Tot i que ningú posa ja en dubte que a Bòsnia es va produir un genocidi, no és fàcil recollir proves irrefutables que demostrin la intencionalitat de l’acusat de destruir, del tot o en part, un grup nacional, ètnic o religiós. No n’hi haurà prou amb documentar el rosari d’amenaces de Karadzic: “Us ho torno a dir, esteu arrossegant Bòsnia cap a l’infern, els musulmans no esteu preparats per a la guerra, això podria representar l’extermini per a vosaltres”. Fa gairebé 6.000 dies d’aquest primer desafiament als diputats de l’Assemblea de la República de Bòsnia quan, el març de 1992, es disposaven a ratificar la independència.

La seva egòlatra aventura es va acabar divendres a Belgrad i ha costat un altíssim preu humà, material, diplomàtic i de confiança: 200.000 morts, milers de refugiats que no poden tornar, pobles sencers arrasats, una economia deprimida, un Estat inviable, unes institucions europees en evidència i la pèrdua d’un patrimoni intangible molt valuós: la tolerància i la convivència.

[foto: Estat actual dels Hotels Austria i Bosna, a Ilidza, Sarajevo,
on Karadzic i Mladic van ultimar l'assalt a Sarajevo el primer de maig de 1992]

Des que me’l vaig creuar per primera vegada, l’1 de maig del 92, assegut amb Mladic i els comandants paramilitars de les Àligues Blanques, a l’hotel Bosna, planificant l’assalt a Sarajevo; fins ara, deu anys amagat a les muntanyes amb els popes ortodoxes o amb un irreconeixible look de metge bohemi, Karadzic ha passat per ecologista, ultranacionalista, fals pacificador (va co-signar els acords de pau de Dayton) i pària internacional que gaudia d’una maldestra immunitat no declarada.

La incapacitat dels soldats aliats per detenir-lo durant tots aquests anys imposa l’interrogant sobre un possible pacte (esperem que no sigui per protegir Mladic, l’entrega del qual pot encendre els ànims d’antics militars i paramilitars), que salvi la cara del nou govern proeuropeu del president Tadic i també dels membres de la UE, que podran, per fi, posar-li les bastides de l’ampliació a l’esvoranc balcànic.

El TPII haurà de decidir ara si a Karadzic se’l recordarà com a un criminal genocida o simplement un heroi desquiciat dels ultres serbis o un mal poeta que va decidir utilitzar les seves habilitats psiquiàtriques en la política per dominar les frustracions d’uns camperols amb botes militars. És l’hora del judici final per a Karadzic i també per a la nostra pròpia credibilitat com a la societat dels drets humans que va resorgir de les cendres del feixisme. Que es faci justícia d’una vegada per totes.

[Publicat a l'AVUI, Món, el 23/07/2008]

1 comentari:

Anònim ha dit...

Me gustaría saber que las familias víctimas de las atrocidades de este monstruo están un poquito más tranquilas, un poquito menos tristes porque por fin lo detuvieron.
Hay muchos cómplices que hicieron posible tanta barbaridad,... que hacen posible la protección de tantos culpables.
Lo peor de todo es que siento que no hemos aprendido, que no estamos tan claros y fuertes como para no permitir que esto vuelva a pasar...