La tensió social està pujant. És una evidència com el canvi climàtic, que només els que tenen cosins científics posen en dubte per sobre de dècades d’estudis, un tardà pla d’acció de les Nacions Unides i un Nobel de la Pau. Estem emparats per una aparent bonança econòmica, per una memòria històrica reprimida, una transició mal tancada, un paraigües europeu que no posa fre a les ambicions dels Estats-nació i una crisi humanista que està anestesiant qualsevol forma de pensament. La llei del mercat sense escrúpols s’està imposant al sentit comú.
I el pitjor de tot és que aquesta tensió no només es visualitza al Congrés de Diputats, a les tertúlies radiofòniques o als debats televisius. És viva al carrer, als blocs, als xats (us convido a llegir les bestieses que s’arriben al llegir als comentaris de les notícies esportives de www.elmundodeportivo.es, per exemple), als taxis, a les cues de les llançadores que intenten tapar els forats de l’AVE, als telèfons d’atenció al client de Fecsa-Endesa o Telefònica, a les finestretes de les entitats de crèdit (ara ja no són finestres, sinó pulcres i amables taulells, perquè els bancs i caixes ja no operen amb diners sinó amb els deutes dels consumadictes) i també als vagons dels trens.
Un país on els treballadors qualificats es permeten el luxe de rebutjar feines després d’haver signat contracte; amb 50 milions de visitants anuals (el segon país del món en nombre de turistes només per darrera de França); considerat El Dorado pels homes de negocis de mig món a causa de la nostra qualitat de vida; refugi de mafiosos i especuladors per la permissivitat de la justícia; i, també, terra d’acollida de negres ànimes en pena amuntegades en pasteres abocades als capricis de les corrents de l’Estret i els alisis de les Canàries; ha de patir, per força, tensions socials que potser encara no estem educats per pair. Sobre tot perquè ja fa moltes legislatures que l’educació ha perdut el rumb, ha abocat els joves a una desmotivació (o vida massa fàcil) evident i intenta compensar la derrota de les Humanitats amb assignatures de ciutadania.
No és estrany llegir frases xenòfobes als treballs d’alumnes que arriben a la facultat, i tampoc sembla destorbar ningú que un animal insulti, pegui i vexi una menor, a plena llum del dia, en un tren ple de gent impàvida, sense por a les càmeres que ens han de protegir d’un nou 11-M, mentre parla per telèfon mòbil. Aquest individu va ser reconegut i detingut, però torna a ser al carrer. La sensació d’impunitat de l’agressor i d’indefensió de la víctima (ella sí que ha decidit no sortir més al carrer!) pot provocar que, a la llarga, tots dos (o qualsevol altre en situacions similars) es prenguin la justícia per la mà. A l'igual que el consumidor estafat decideix apel·lar a una rebel·lió fiscal, una obertura de peatges o una vaga d’abonaments als serveis.
Ho deia fa uns dies a Barcelona el pensador George Steiner, autor d’Una idea d’Europa: “Els joves europeus estan massa preocupats per fer diners”.
I ara vivim molt bé, però què passarà quan ens esclati la bombolla als nassos? A qui culparem de la crisi? Qui se n’aprofitarà dels discursos populistes? Sabrem mantenir la calma? Aconseguirem tenir el cap fred davant de les provocacions? Reaccionaran els polítics i els mitjans de comunicació amb responsabilitat? Els nostres veïns europeus miraran cap a un altra banda, com van fer el 1989 amb Milosevic i Tudjman?
(Foto: Consumisme vs. Humanisme? : Màquina venedora de llibres a l’estació d’Atenes, maig de 2007)
Ja dura massa, el debat sobre el 0,7. Mentre mig món desenvolupat (des del punt de vista de l’opulència, però no de l’humanisme) fa veure que s’esforça en destinar més del 0,3 per cent del seu PIB a la cooperació amb els menys afavorits i mentre la Unió Europea es vanta de ser el principal donant del món (46.100 milions d’euros, el 0,38% del seu PNB, l’any passat), la realitat mostra que les desigualtats s’acceleren i que, en realitat, l’ajuda i els crèdits han decaigut.
