'Reglocalization'

SENSE FILS / WALK IN#05'2010

L’aire ja no t’arriba als pulmons, el núvol de gas et desorienta, els ulls s’expandeixen dins les òrbites, et quedaries paralitzat si no fos perquè el trepitjar de les botes militars, els trets dels llença-grenades i el bramar dels jeeps t’empenyen a còrrer i seguir en la fugida, per carrerons sense sortida, a uns preadolescents amb pedres a les mans. De sobte, abans de caure inconscients, darrera d’una cantonada apareix un nen amb una ceba a la mà i ens la posa davant del nas. Espontàniament, inspirem amb força i totes les vies respiratòries es desbloquegen a l’instant. Guanyem forces per còrrer uns metres més, sortir de la persecució i refugiar-nos en un portal. De fet, l’aldarull no anava amb nosaltres. Erem uns simples turistes que es van veure atrapats en la repressió d’una de les manifestacions que anunciaven la primera intifada palestina. Era la tardor de 1987, a la sortida de la Porta de Damasc, a Jerusalem Est.

Quatre anys més tard hi tornava a aquell escenari, ja com a reporter, per viure la joia d’aquells joves palestins celebrant, disparant a l’aire des de les teulades, la caiguda dels inofensius míssils Scud de Saddam Hussein sobre territori israelià. Tot i que disposava d’un complert kit personal de supervivència contra qualsevol tipus d’atac químic –màscara antigas i diverses dosis auto-injectables--, no em sentia tant segur com amb la miraculosa mitja ceba.

L'imatge no m’ha tornat fins fa ben poc quan, llegint un d’aquests blocs anònims de l’oposició iraniana que floreixen a la xarxa, un activista recomanava al manifestants que portessin cebes tallades a les butxaques per fer front als gasos lacrimògens de la policia d’Ahmadineyad. Curiosament, el blocaire iranià explicava als seus companys de corredisses que la recepta li havia arribat d’un reporter curtit a Gaza. Doncs resulta que en vint anys l’únic que no ha evolucionat a la foto és la discreta ceba en una mà, perquè a l’altra ja no es porten les pedres de la intifada com a simbòlica arma defensiva, sinó els telèfons mòbils amb càmera per denunciar en directe a través de les xarxes socials la brutalitat de les forces policials del règim iranià.

L’anècdota em serveix com a metàfora per il·lustrar el que ha esdevingut la glocalització (think global, act local; pensa globalment, actua localment) des que personatges com l’ambientalista alemany Manfred Lange, el sociòleg polonès Zygmunt Bauman o el controvertit pulitzer nord-americà Thomas Friedman, entre d’altres, van començar a difondre el concepte glocal als anys noranta com un antídot de la globalització homogeneïtzant.

Les revoltes ciutadanes contra l'opressió a Gaza, el cop electoral a Teheran, el fracas de la cimera del canvi climatic a Copenhague, la feblesa del G20 davant la crisi financera a Chicago, l'impunitat de Berlusconi a Roma, el tancament de les televisions independents a Caracas o l'impacte ambiental dels Jocs Olímpics d'Hivern a Vancouver, no són accions coordinades per desestabilitzar un món unipolar controlat per les grans corporacions que es reparteixen el pastís del mercat global, sino símptomes d'un cansament global per la manca de solucions als conflictes armats, financers i ambientals.

Tornant a la metàfora inicial, les botes dels soldats del tsahal simbolitzarien l'imposició a la força de les doctrines imperants des de la postguerra freda; els turistes, una genereació de joves que han nascut després de la desintegració del bloc soviètic i que s'han quedat sense referents polítics i corren per inèrcia d'un lloc a l'altre d'un món que se'ls està quedant petit; i els nois palestins, un reducte d'activistes que, no amb pedres, però sí des de les xarxes socials d'internet, es revolten contra la resignació. I la ceba? Què simbolitza la mitja ceba? La solució local a un problema global i que s'ha estés arreu com una bona pràctica. La ceba és la glocalització.

Davant la manca de líders carismàtics i il·lusionants (a l'espera encara del que pugui donar de sí el mandat de Barrack Obama a la Casa Blanca) el ciutadà compromès s'havia girat cap a moviments cívics com el Fòrum Social Mundial amb l'esperança que poguessin catalitzar no tant el descontentament i la protesta, sinó la innovació en la gestió de les crisis que amenacen el Planeta. Però la frustració que està despertant la impotència de veure com la comunitat internacional es nega a dotar-se de mecanismes que obliguin els Estats a cumplir protocols com els de Kyoto, els Objectius per al Desenvolupament del Mil·lenni o els compromisos en l'ajuda a la cooperació, i d'observar com les mateixes Nacions Unides són incapaces de reformar-se i adaptar-se als nous temps, han submergit l'activisme social en una letàrgia que només la Xarxa aconsegueix trencar espontàniament.

Si no és des dels organismes multilaterals, les potencies mundials, els països emergents ni els moviments socials on es troben les receptes i s’apliquen solucions imaginatives per avançar cap a un món millor, segurament caldrà baixar un esglaó més i atacar la glocalització des de la mateixa educació. Però no s’haurà de fer des d’una mera transmissió de valors, sinó des de la difusió de les bones pràctiques.

Si la repensem la glocalització, si pensem en noves formes de ceba que ens desbloquegin l'entrada d'aire fresc, si ens reglocalitzem, potser des de la ciutadania educada en les bones pràctiques de la glocalització serem capaços de trobar els remeis a les crisis solapades que no ens estan oferint els G20 i companyia. I podrem triar si volem un món que utilitza els marines per donar forma als fantasmes del terror a l'Afganistan, o el que reclama que aquests mateixos marines desembarquin a Port-au-Prince amb tota la seva tecnologia per socòrrer les víctimes del terratrèmol d'Haití.