“If you are looking for hell / ask the artist where it is / if you don’t find the artist / then you are already in hell” (Avigdor Pawsner, 1793 - Dean J. Toumin, 1993)
L’infern era Sarajevo i d’artistes se’n trobaven fins i tot entre les runes, als refugis, als petits cafès sota la llum de les llànties fetes amb llauna de l’ajut humanitari o als humits teatres a més de deu graus sota zero. Calia cremar la pota del piano Steinbeck o tota la bibliografia de Tito per poder escalfar una mica la galleda d’aigua glaçada. Un petit litre d’aigua per rentar-se els cabells i bullir les ortigues. Calia anar ben elegants i amb la panxa entretinguda per assistir a l’estrena de Tot esperant Godot amb Susan Sontag o al concert de Zubin Mehta amb els músics de la filharmònica que havien sobreviscut al primer hivern de setge.
Els naixements es disparaven (potser no és el millor verb) tant com la creativitat. L’hospital de Kosevo operava sense anestèsia i les bateries de camió que il·luminaven tímidament el quiròfan o mantenien les incubadores, alimentaven també els amplificadors dels nous grups de rock underground de la ciutat. Durant mil tres-cents trenta-cinc dies de setge, el millor antídot contra el feixisme, la neteja ètnica, el culturicidi, l’estrés post-traumàtic, el fred i la gana va ser l’Art. Si Moçambic és l’únic país del món que té un kalàixnikov a la bandera, la Bòsnia del 1992-1995 hauria de dur el violoncel de Vedran Smajlovic a la seva!
Diu Dzevad Karahasan que “una de les funcions bàsiques de l’art és la de protegir la gent de la indiferència, i l’home és viu mentre no es quedi indiferent”. En certa manera el concepte de resistència conté aquest matís: desplegar tota la creativitat humana per sobreviure i, òbviament, només una presa de consciència del perill de ser anihilat cultural o físicament fan que es disparin mecanismes de defensa creatius.
La paradoxa de Sarajevo és encara més sofisticada: es combatia la ignorància amb la indiferència. L’única manera de resistir al xantatge de la violència indiscriminada de l’agressor (que pretenia destruir la identitat d’una ciutat més multicultural que Toledo o Jerusalem –com bé recordava Richard Gere al Show televisiu de Letterman - bombardejant els seus símbols i minant la moral de la població) era contraatacant amb bombes d’indiferència, o amb indiferència davant les bombes. Fer vida normal a l’infern. Combatre el genocidi cultural amb art i creativitat. Els defensors no tenien tancs, però van crear galeries d’art contemporani, festivals de música i de cinema enmig del foc i les flames. L’art va ser més útil que una armilla antibales, però no va aconseguir aixecar el setge més llarg de la història d’Europa.
Art i guerra sovint s’alimenten. Òbviament, moltes de les grans creacions de la Humanitat no s’han produït necessàriament en temps de conflicte o per inspiració bèl·lica, però si entenem l’art com la representació creativa del sentiment que ens provoca una experiència vital, potser la guerra, com a expressió de les més baixes passions humanes, com a productor incontrolat d’adrenalina, esdevé una de les fonts d’inspiració artística més recurrents, passionals i universals.
Podríem parlar de l’art de la guerra (el domini de l’estratègia militar), de l’art en la guerra (inspiració per sobreviure), de la guerra per l’art (saquejos i expolis) o de la guerra de l’art (batalles pels drets d’autor o les audiències), però prefereixo parlar de l’art de la resistència, de la lluita per conservar el seu duh (en bosnià,ànima), aquest art més intangible que ens fa més humans i que no apreciem fins que la tragèdia és inevitable. El Cavall de Troia, Els Jocs Olímpics, El Quixot, un Arc de Triomf, la Rendició de Breda de Velázquez, qualsevol fortalesa medieval europea, el Guernika o la clàssica Batalla del Neretva de l’actor i director Veljko Bulajic no han de tenir més valor que el disseny dels estris de supervivència a Sarajevo.
Per què la creativitat s’associa a la mort o al record? Per què parlem d’immortalitzar un instant i no valorem aquella imatge fins molt de temps després d’haver-la captat? Karahasan ho explica mentre observa els danys que els projectils dels bombardejos sobre el barri de Marindvor havien causat al seu edifici el maig de 1992. Les bombes li van fer descobrir uns preciosos capitells quan ja era massa tard, perquè la metralla els havia escapçat: “Fins aleshores m’havia limitat a reconèixer casa meva, però en aquell moment la veia. Fins aleshores hi vaig viure, però en aquell moment la sentia i l’amava. Significa que m’estava acomiadant d’ella, que començava a convertir-se en un record, perquè el valor complert d’allò que trobem l’obtenim quan es muda d’aquest món al del record”.
La pregunta inevitable que se’ns planteja és si una regió tan castigada per les guerres com els Balcans, que ha enriquit la vella cultura europea amb les obres del Premi Nobel de Literatura Ivo Andric, de pintors com Afan Ramic, Mersad Berber, Safet Zec, poetes com Abdulah Sidran, dissenyadors com Trio, i cineastes com Emir Kusturica, Danis Tanovic (Oscar 2002 per No Man’s Land) o més recentment, Jasmila Zbanic (Ós d’Or a Berlin el 2006 per Grbavica), hauria estat tan prolífica i creativa sense tanta tragèdia. O, al revés, si hagués estat tan cobdiciada pels invasors sense la fama dels orfebres i artesans del carrer Kazandziluk, l’esplendor arquitectònic mestís de l’antic ajuntament, la Vijecnica (escenari de la recepció oficial de l’arxiduc Francesc Ferran abans del magnicidi de 1914) o l’emoció de les belles figures de la patinadora alemanya Katarina Witt, entronada al pavelló de Zetra, a Sarajevo, com la Nadia Comaneci dels Jocs Olímpics d’Hivern de 1984.
En nom de l’Art i la Cultura s’han invocat conquestes i genocidis, però també en la defensa de l’Art hi trobem algunes de les històries humanes més commovedores. La neteja ètnica als Balcans (“Allà on hi ha enterrat un Serbi és Sèrbia”) emana d’un Memoràndum redactat el 1986 a l’Acadèmia de les Arts i les Ciències de Belgrad per la pressumpta persecució de la preeminent cultura sèrbia a algunes de les repúbliques exiugoslaves. Prenem-ne nota.
I ara que parlem de Babilònia, qui no recorda l’expoli del Museu de l’Iraq, a Bagdad, l’abril de 2003? Milers de peces van desaparèixer a plena llum del dia mentre els responsables del Museu esperaven la protecció de les forces invasores. Un altre error dels nois de Bush o una omissió intencionada? Mentre es volatilitzava el testimoni petri de la primera civilització urbana de la Humanitat, un grup de nou joves aconsegueix infiltrar-se al Museu i endur-se peces d’un valor incalculable, suficient per pagar una nova vida a l’estranger a totes les seves famílies. Se les van quedar, però per tornar-les un cop les autoritats iraquianes van recuperar el control del Museu.
Aquests joves “artistes”, com a amants de l’art, conscients del valor moral i identitari de les obres, del seu simbolisme com a testimoni de milers d’anys de resistència, van ser també víctimes de la creativitat que emana de les flames de l’infern.
Així com els ambientalistes creuen en l’efecte papallona de les petites accions quotidianes sostenibles per reduir els efectes del canvi climàtic, els resistents en un món amenaçat per la ignorància i el pensament únic no han de deixar de bombartejar (sic) els seus entorns amb grans dosis de creativitat, innovació, humiltat, esperit crític i bon humor. La guerra també es pot guanyar amb armes de creació massiva.
Aquestes són algunes de les reflexions que proposaré durant un dels debats "BAC_Bla" al Festival Internacional d'Art Contemporani de Barcelona_BAC2007_Babylon, que obre portes al CCCB el 26 de novembre. Per a més informació podeu consultar www.bacfestival.com
(Foto: Arc de Triomf després de la derrota: Bagdad, maig de 2003)
Barcelona will close this week its eight edition of the BAC! Festival. Free, fresh and really contemporary it has made a grateful effort to connect Art with our daily challenges in life. And this year our friends from La Santa have chosen the symbol of Babylon to gather a world of artistic proposals, visions, ideas and expressions to vindicate the city that is reinventing itself periodically. It couldn’t be otherwise: For the first time in humankind, more people are living in cities than in rural areas.
