S’acaba la paciència

[AVUI, Carta al Director, 28-12-08]

Com a periodista, com a lector, com a ciutadà i com a ésser humà que, davant qualsevol tragèdia, exigeix respecte per a les víctimes, se m’ha acabat la paciència. M’omple d’indignació i vergonya aliena haver de llegir en aquest mitjà que la pitjor massacre de la història del conflicte a Palestina s’explica perquè a « Israel se li ha acabat la paciència ». No estem parlant d’un article d’opinió, sinó d’una crònica de la redacció que editorialitza amb informacions d’agència. Està sent massa habitual als nostres mitjans confondre (deliberadament, o no) informació i opinió, des de les tertúlies a les pàgines dels diaris.

Sense entrar a discutir si Hamàs és una organització terrorista, islamista o democràticament legitimada pel poble Palestí, o si Israel té dret a bloquejar durant més d’un any a un milió i mig de palestins a Gaza i bombardejar indiscriminadament (cap atac d’aquestes dimensions pot discriminar civils) la franja ; no es pot obviar que el centenar de policies morts estaven destinats a mantenir la seguretat al territori, que l’atac no té res a veure amb la fi de la treva i el llançament de coets casolans (estava planificat des de fa precisament sis mesos, quan estaven negociant la treva), que la política de « ma dura » afavoreix electoralment els partits d’Olmert, Livni i Barak i que Israel sustenta bona part de la seva economia en la defensa de l’Estat.

Però sobretot no es pot dir que l’atac no està dirigit contra el poble palestí. El que ha perdut, a més de cent policies, dos-cents civils i seguirà patint un bloqueig inhumà. Cal recordar que és l’opressió de Gaza la que està alimentant els moviments més radicals. Ara només caldrà sentir i llegir que Hamàs construeix deliberadament escoles al costat de les comissaries i les mesquites per justificar la mort « colateral » de civils.

Als que no volgueu entendre què passa us animaria a visitar Gaza, però segurament no us deixaran anar-hi.

... i torna la pregunta

Torna Nadal

L'arbre desvetlla sons i el vent escriu
ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.
Tot és misteri i claredat extrema.
Torna Nadal i torna la pregunta.
¿Proclamarem la pau amb les paraules
mentre amb el gest afavorim la guerra?

Miquel Martí i Pol
(recollit per Jaume Subirana, a "50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira", Ara Llibres, Novembre de 2008)

Season's Greetings!, Bon Nadal

[Fer, per a l'AVUI, Desembre'08]

Són 46 milions

Acabo de posar a prova les meves habilitats de llançador de sabates i, a banda de desfogar-me i solidaritzar-me amb Al-Zeidi (heroi popular, torturat a la presó i pendent de rebre la sentència dels 17 anys que li poden caure per fer el que milions de persones al món haguessin desitjat fer) he pogut incrementar el marcador fins als 46,882,416 cops de sabata! Això vol dir, si fa o no fa, que un milió de persones al món han emulat Al-Zeidi al món virtual... a més de les 300.000 que en la darrera setmana han fet comandes de les famoses sabates! S'atrevirà a empresonar-nos i torturar-nos a tots?

Si voleu practicar, visiteu http://www.sockandawe.com/

Bones festes!

Ni a la sola de la sabata

El periodista de la televisió local iraquiana Al-Baghdadiya Muntadar al-Zeidi ha escrit l'epitafi mediàtic de Bush Jr amb més ironia de la que Aaron Sorkin podria imaginar per un capítol de la vuitena temporada de West Wing! Qui li havia de dir al president sortint dels EUA que la seva visita sorpresa de comiat a l'escenari dels seus malsons acabaria per tancar-se amb una metàfora paradoxal del que ha estat el seu mandat després de l'11-S.

Bush fill havia d'acabar la feina començada per Bush pare en la conquesta de les reserves de cru i aigua a Mesopotàmia. Necessitava un càstig exemplar per l'atac a les Torres Bessones, encara que fos obligant el Pentàgon i la CIA a mentir sobre les armes de destrucció massiva, maquillar els èxits militars, amagar els soldats morts i negar els negocis bruts de la guerra a costa del contribuent. Per dur a terme el seu pla mesiànic es va envoltar de socis internacionals, de la talla de personatges com Aznar i Berlusconi, amb els quals no dubtava en fotografiar-se al ranxo de Crawford estintolats a les butaques, fumant cigarros (havans?), amb les botes damunt de la tauleta.

I Jr no va morir amb les botes posades, sinó esquivant-les.

Bush i els seus assessors neocons buscaven a Bagdad, amb la complicitat de Talabani i Maliki, una foto per salvar la imatge de la ingnominiosa campanya iraquiana: anunciar abans de sortir de la Casa Blanca un acord de seguretat per al traspàs del control militar a les Nacions Unides i la retirada de les forces invasores en dos anys. I, sí, efectivament, Bush s'ha endut la foto de l'any: esquivant el vol d'una sabata, amagant-se darrera del faristol, al bell mig de l'antic búnker palauesc de Saddam, mentre anunciava per enèsima vegada la seva victòria a l'Iraq! (sic), mentre el periodista no deixava d'escridaçar-lo en àrab dient "Això sí que és un comiat, gos!"

El simbolisme de l'escena va més enllà dels menyspreu d'alguns iraquians cap a l'home que ha esquinçat el seu país i les seves vides. Per als musulmans, seure davant d'algú mostrant-li la sola de la sabata és un insult. Molt més ho és llençar-les. I aquí està precisament la paradoxa: el desastre iraquià comença amb una actitud prepotent i ofensiva de Bush a Crawford, i acaba amb una escena humiliant i ofensiva a Bagdad.

No és comparable amb el cas del líder soviètic Nikita Khruixtxov colpejant la tribuna d'oradors de Nacions Unides amb la seva sabata (símbol del poder de la URSS i la seva determinació davant la crisi dels míssils de 1960), perquè, entre altres raons, Bush Jr no li arriba políticament ni a la sola de la sabata i, molt menys encara, és clar, a l'inquilí de la Casa Blanca que va saber evitar la guerra nuclear, JFK.

Hem assistit avui a un final de Sèrie B per a un president de sèrie B. Es podria incrustar l'escena en una pel·lícula dels germans Marx si no fos perquè els milers de morts que deixa la presidència Bush* no són cap broma...

[icasualties.org: civils morts, més de 44.000 / Soldats i policies iraquians morts: 8.796 / soldats EUA morts, 4.209; 30.634 ferits / Periodistes morts, iraquians i d'altres països: 162]

[Fotos i vídeo d'AP capturats des de la CNN i Al-Jazeera]