Vint anys a les trinxeres del periodisme

Només fa 20 anys teníem 20 anys, sovintejàvem més el bar que les aules de la factoria Autònoma de periodistes (l'única d'aleshores) i inventàvem mons que pretenien retornar el poder als estudiants, com en temps dels nostres pares. Érem la Generació del 86, nascuts el 1968. Aquella "quinta", ara acomodada en els llocs de responsabilitat que ja ens toca ocupar, ha produït grans reporters i periodistes, directors de mitjans de comunicació, experts en new media, professors, gerents d'editorials, líders d'opinió i també alguns mediàtics. Potser no hem sabut portar l'herència d'aquells revolucionaris de la Primavera del 68, però ens ha tocat ser la generació de la revolució tecnològica. Vam voler ser periodistes per viure i explicar el món i, ara, dues dècades després, ens hem trobat que qualsevol persona amb un telèfon mòbil es pot convertir en testimoni de primera línia, en reporter accidental.

Permeteu-me aquesta petita retrospectiva professional per celebrar els meus 20 anys oficials com a periodista. Va ser el 17 de maig de 1988 quan l'AVUI publicava una petita crònica sobre les donacions als partits polítics dels EUA. Amb l'Isma Nafria portàvem un parell d'anys tirant endavant la revista universitària "Nova Diagonal". També feia traduccions de diaris estrangers a casa, però aquell dia, després d'uns mesos substituint un estudiant en pràctiques, en Miquel Àngel Violan (aleshores redactor en cap) em va deixar jugar amb el primer equip.
Encara fèiem un periodisme artesanal. A la redacció se sentia el repicar de les velles màquines d'escriure; tot just ens estaven instal·lant en xarxa els primers ordinadors de pantalla verda i no cal dir que amb els vells telèfons de "roseta", el tèlex i els quilòmetres de teletips d'agència aconseguíem tota la informació que necessitàvem. Costa de creure, però internet encara era un invent reservat als militars nordamericans i les úniques comunicacions inalàmbriques es feien mitjançant costosíssims telèfons satèl·lit, la versió portàtil més lleugera dels quals pesava uns 20 quilos! No cal fer tanta memòria: qui no recorda el sistema AMIC d'IBM? El "revolucionari" servidor instantani de dades i resultats dels Jocs Olímpics de Barcelona'92!
Ha mort la visió romàntica de la nostra professió? Quines són les fonts d'inspiració dels joves periodistes d'avui? Són Matrix i Minority Report els seus únics referents? La producció pròpia al YouTube i Second Life, les comunicacions al Skype, Twitter o la blogosfera, la força de la immediatesa, la comoditat de Google i la seducció de la tecnologia han esborrat qualsevol mirada cap a enrera. Com quan agafen la moto, que ja no porta ni retrovisors. Ni tant sols la brillant recuperació que George Clooney va fer del personatge d'Ed Murrow ha reviscolat el gust per un gènere en desparició, potser perquè les guerres ja no són romàntiques ni el reporterisme és ja un ofici heroic i respectable. Queden lluny els Lou Grant, "All the President's Men", "Bajo el fuego" o "El año que vivimos peligrosamente".

Deixeu-me reivindicar el periodisme i, sobre tot el reporterisme, com un ofici, en el que els màsters i les graduacions s'aconsegueixen al carrer, a les trinxeres, als refugis, als arxius, a les biblioteques, a la pell de personatges de carn i ossos... no als cercadors d'Internet.

[Fotos:
1. Imatge del Che Guevara extreta d'una còpia original d'Alberto Korda. És un regal d'Almeris, que la va recuperar d'un prestatge del seu pis de l'Habana el febrer de 2005. Va ser presa, segurament, el març de 1960, el temps que Korda, Alberto Díaz Gutiérrez, va copsar casualment la mítica foto que ell mateix va titular com "Guerrillero Heroico" i que encara avui els joves porten estampada a les samarretes.

2. Contactes dels negatius d'un dels rodets que vaig tirar durant la batalla pel control dels accessos a Vukovar, al front d'Eslavònia oriental, Croàcia, el setembre de 1991. La tècnica no havia canviat gaire en trenta anys. Les fotos, preses amb una Nikon reflex analògica, van viatjar de Zagreb a Barcelona per correu i van ser publicades pel diari una setmana després del bombardeig de Vinkovci.

3. Sarajevo, 12 de maig de 1992. Gràcies al telèfon satèl·lit que les televisions britàniques van abandonar en la seva desbandada de Bòsnia, AP i l'AVUI van poder enviar fotos i cròniques fresques cada dia en els pitjors dies del setge. (Foto de David Brauchli, AP)

4. Kosovo Polje, juliol de 1999. Deu anys després dels delirants mítings de Milosevic a l'escenari de la mítica batalla del Camp dels Merles (1389), la província de majoria albanesa iniciava el penúltim capítol de la desintegració de Iugoslàvia. Estàvem a punt d'entrar al nou mil·lenni, però encara calia un satèl·lit (més petit, això sí) per enviar les cròniques. Ha passat una altra dècada i el llibre dels horrors no s'ha pogut tancar. (Foto d'Ana Alba) ]

170588 / 170508

La guerrilla afganesa ha conquerit posicions a Kandahar i Jalalabad; els mariners supervivents del petroler "Barcelona" arriben sans i estalvis a casa després que el seu vaixell s'enfonsés en aigües del Golf atacats per l'aviació iraquiana; el Sàhara, pedent d'un referèndum per a l'autodeterminació "lliure i sense pressions"; un nou atac israelià acaba amb un palestí mort al camp de refugiats de Jabaliya, a Gaza; crisi d'aliments i vaga de mestres a Barcelona; Volkswagen anuncia el nou Polo regalant les quatre primeres quotes...

És el diari de fa vint anys, el 17 de maig de 1988. El món encara vivia en plena Guerra Freda, el Mur de formigó, filferrades i camps de mines que dividia Berlín des del 1961 continuava intacte amenaçant les il·lusions del milions de ciutadans del bloc soviètic desitjosos de llibertat... Han passat dues dècades, els titulars i els conflictes són els mateixos, i quina mena de somnis han conquerit romanesos, afganesos, iraquians, palestins i sahrauís? Sí, el món s'ha desfet de les dictadures dels Ceausescu i Saddam, Estats quasi medievals com Albania són ara clients de l'OTAN i la Unió Europea, i Moscou ha convertit la perestroika de Gorbatxov en un imperi oligàrquic dominat per militars ultranacionalistes. Les desfilades militars han tornat a la Plaça Roja i els immigrants de l'altre Mur, el del sud del Mediterrani, són expulsats de la terra promesa sense contemplacions. Han passat dues dècades més, una altra generació: cal una nova revolta social? 1968 - 1988 - 2008. Malauradament, aquesta primavera no hi ha hagut barricades, ni tant sols al ciberespai. I no és que els problemes estiguin resolts!

[Fotos: Bucarest, Nadal de 1989: La televisió romanesa acaba de mostrar els cossos afusellats de Nicolae i Elena Ceausescu. Els soldats, comandats ara pel Front de Salvació, celebren la victòria i defensen el Palau de la República, buit i encara fumenjant. El perill, però, no s'ha esvaït: alguns membres de la Securitate, la guàrdia pretoriana del dictador, disparen indiscriminadament, borratxos, sobre la població...]

La bomba que et mata no la sents

Molts anys deprés del nostre primer encontre a Sarajevo, els primers dies de maig de 1992, quan les milicies sèrbies i el decadent exèrcit iugoslau van tancar el setge sobre la capital bosniana, el general Jovan Divjak, comandat de la defensa de la ciutat, em va espetar una d'aquelles frases que encaixen i tanquen puzzles vitals: "La bomba que et mata és la que no sents".

Més enllà de la prudència que inspira l'advertiment (vaig recordar aquelles nits al front de Vukovar comptant, whisky en mà, a la porta del refugi, les entrades d'obusos, tot provant d'intuir la seva trajectòria en plena nit, només escoltant el xiulet de la caiguda i la cadència de les explosions), la frase venia a ser, en realiat, una metàfora del que estava succeïnt a Bòsnia, perquè malgrat tots els indicis (propaganda, provocacions, incidents poc espontanis, desplegament de soldats i artilleria, purgues a l'exèrcit...) els ciutadans de Sarajevo no van veure venir la guerra fins que la van tenir a sobre. I, òviament, va ser massa tard per aturar el culturicidi.

Saber que no pots sentir la bomba que va per tu ens hauria impedit sortir a treballar als carrers de Sarajevo. Com el ja cèlebre eslògan que la IFJ ha immortalitzat en una placa davant del foc etern de l'avinguda Marsala Tita ("Quan arriba la guerra, la primera víctima és la veritat" / "When war comes, first casualty is truth") ens hauria d'haver dissuadit de quedar-nos a la ciutat assetjada per convertir-nos en testimoni de les víctimes i únic contacte dels sarajevians amb un món pressumptament civilitzat que els ignorava sense cap remordiment.

A Jordi, el primer periodista estranger caigut a Sarajevo, el va matar un obús que probablement no va sentir. Dins d'una de les càmeres que encara li penjaven del coll i que la metralla no va foradar, van aparèixer imatges de la veritat. Era un diumenge, plovia. Era el 17 de maig de 1992.

[A Jovan Divjak el podreu sentir el divendres 23 de maig a Barcelona (12.00 Universitat Oberta de Catalunya www.uoc.edu) i a Mataró (20.00 Nits Solidàries, Foment Mataroní)]

[La primera foto va ser presa per Jordi Pujol i Puente després de l'atac al comboi de l'exèrcit iugoslau davant del pont de Skenderija, a primers de maig. / David Brauchli (AP) va capturar amb la seva càmera de butxaca una de les rares fotos del grup de periodistes "resistents" al SOS Café de Sarajevo el 16 de maig de 1992: D'esquerra a dreta: Peter Northall (Time i Agència Black Star), Hana Prguda (intèrpret bosniana, col·laboradora d'ITN), Tony Smith (Reporter d'Associated Press) i Jordi Pujol (Fotògraf freelance per a l'AVUI i AP)]

Llibertat condicional

Plou. Plou la mar de bé i això és notícia. Ens feia tanta falta l'aigua que preferim no obrir el paraigua per mullar-nos i sentir com les beneïdes gotes aigualeixen la nostra mala consciència per haver malgastat aquest recurs vital durant tant de temps. Se'ns posa cara de felicitat, alleujats, com qui rep l'extracte de la visa i descobreix que ja no està en números vermells. Podem seguir vivint a crèdit. Fins quan?

Com un gol al temps de descompte que salva el cap de l'entrenador, penso que aquesta aigua potser s'endurà el debat sobre la sequera i la solidaritat entre territoris. Penso que només deixarà les torrenteres d'uns projectes polítics que volen privatitzar un bé comú, un dret humà. Podem privatitzar la llibertat? Les lleis són norma o jou? Les crisis, naturals o intencionades, serveixen per enfortir o enfrontar les comunitats? On comença la meva llibertat i acaba la teva?

Raimon Panikkar, doctor en filosofia, química i teologia, ens va oferir fa uns dies en antena la recepta, o més ben dit, l'antídot contra la crispació, la provocació, el pessimisme, la tristesa, la innacció, el derrotisme, la submissió... Deia que la fòrmula per preservar la llibertat no és un altra que la suma de la felicitat, el cor, la consciéncia i l'experiència.

En faig una de les interpretacions possibles: la FELICITAT, entesa com l'alegria, la satisfacció d'assolir els petits objectius de cada dia; el COR, entès com l'empatia, el reconeixement de l'altre i un compromís amb la solidaritat; la CONSCIÈNCIA, com el dret a transgredir si en coneixem els límits i les conseqüències, la responsabilitat i el dret a equivocar-se; i l'EXPERIÈNCIA, adquirida a l'escola de la vida. Hi hauríem d'afegir el CONEIXEMENT, que ens permetrà contrastar la realitat i evitar que manipulin la nostra llibertat.

No ens enganyem. Tenim els ingredients o sabem on anar a buscar-los. Només cal que ens posem davant dels fogons i practiquem aquest plat tant exquisit anomenat Llibertat, perquè, per tastar-lo no s'hi valen els restaurants de la política provinciana i matussera, no fos que ens donin gat per llebre i ens serveixin llibertat condicional.

Bona nit. Que sigueu feliços.

[Panikkar va ser entrevistat el 9 de maig per l'Antoni Bassas a Catalunya Ràdio]

[Foto: llums i ombres a la destruida Biblioteca Nacional de Sarajevo, el 6 d'abril]

Que n'aprenguin!

Sí, amics, com l'altre dia va haver d'admetre l'Espinàs a l'AVUI, jo també sóc un culé estafat que es pensava que mai hauria d'escriure sobre el Barça. Especialment en espais com el propi, i amb molts temes pendents a la pissarra dels "deures" que penja al darrera del despatx de casa: 100.000 morts pel tifó de Myanmar; les primeres revoltes a Somàlia per la crisi alimentària; els 650.ooo pisos que no es venen a Espanya i que no surten al mercat de lloguer; o temes més casolans com la criminalització dels ciclistes a l'itinerari natural dels Aiguamolls de l'Empordà...

Doncs, no. Avui toca Barça. Indignat, avergonyit i emprenyat em resisteixo a seguir enganyat i busco el meu propi mur de les lamentacions blaugranes. Què es pot dir que no s'hagi dit ja? Com em puc callar si amics de mig món m'envien missatges de condol amb un cert tuf ja de desafecció? Seguim bocabadats pel "Al loro!" i el "no estem tant malament", quan en realitat hem dilapidat en dos anys (amb dues lligues i una Champions al sarró) tot el que teníem: prestigi, un entrenador educat, una plantilla de luxe, un joc que va enamorar mig món, la humiltat, un soci entregat...

No sé si Guardiola és la solució, però el sol fet de fer net i pensar que hi pugui haver algú que posi a treballar aquesta colla de nens mimats durant vuit hores (com tot fill de bon veí que cobra un sou deu mil vegades inferior) i els ensenyi a respectar els socis (només Thuram es va acostar tímidament a l'East Stand de Manchester per agraïr-nos l'afonia), atura les meves tendències piròmanes quan tinc els carnets a la mà. Ara, el malson no s'acabarà aquí si no erradiquem aquest fals cofoïsme de la directiva que, en realitat, és un fidel reflexe del que passa al vestuari. Tenim poca memòria o la desintegració de la pinya que era l'equip no va començar per la lluita d'egos a la directiva? La inacció de Laporta, Txiqui i Rijkaard davant la deriva dels jugadors és pura complicitat autoprotectora (es tapen mútuament les vergonyes nocturnes) o simplement ineptitud? I a sobre, quan passem davant la Llotja ens rep una guàrdia pretoriana de goril·les i mossos que manté el soci indignat ben allunyat dels canapés de disseny de la directiva! Feixisme de saló? De què tenen por? Que es trenqui "la porta"? No senyors, nosaltres paguem, no peguem. No han sentit mai allò de "qui paga mana"? Doncs aquesta deu ser l'única societat privada on això no passa.

La baixada de pantalons després del viatge a Sarajevo en el que vam coincidir va resultar ser una premonició. Que n'aprenguin? Aprèn-ne tu, Laporta: a plegar amb dignitat perquè tots nosaltres podem recuperar l'orgull que ens heu robat. Gràcies.


[La foto de Manchester és de l'Arnau i no cal dir que els patidors i "embaucats" d'Old Trafford teníem l'esperança de retrobar-nos a Moscou... ]

[La tira de Kap ha aparegut a El Mundo Deportivo el 9 de maig / www.elmundodeportivo.es/web/gen/20080509/53462221479.html]

Objectiu: Doble zero

Ja dura massa, el debat sobre el 0,7. Mentre mig món desenvolupat (des del punt de vista de l’opulència, però no de l’humanisme) fa veure que s’esforça en destinar més del 0,3 per cent del seu PIB a la cooperació amb els menys afavorits i mentre la Unió Europea es vanta de ser el principal donant del món (46.100 milions d’euros, el 0,38% del seu PNB, l’any passat), la realitat mostra que les desigualtats s’acceleren i que, en realitat, l’ajuda i els crèdits han decaigut.

Les donacions, les accions globals, les campanyes, els microcrèdits, la solidaritat internacional no serveixen de res si els països desenvolupats no les acompanyen amb mesures immediates per mitigar els efectes de la crisi planetària que ells mateixos estan provocant per l’especulació amb les primeres matèries i els recursos naturals: l’augment del preu del petroli encareix el transport de cereals i dispara el cultiu de biocombustibles, que a l’hora generen un crisi alimentària que, a moltes zones del planeta, s’agreuja amb els efectes del canvi climàtic i la manca d’aigua potable.

Una espiral tràgica que, lluny de deprimir-nos, ha d’abocar-nos a una aliança coordinada contra el col·lapse del Planeta. Si els barcelonins han sabut estalviar un terç de l’aigua que consumien al primer senyal d’alarma, prenguem-nos seriosament també, com a nostra, la crisi de la pobresa i la sostenibilitat. L’objectiu no és arribar al 0,7% en donacions, sinó al 0,0%, perquè voldrà dir que hem estat capaços de revertir l’espiral i generar riquesa allà on realment la necessiten.

[Publicat al diari AVUI / www.avui.cat/, a les pàgines +Cooperació, el 30 d'abril de 2008]