Balcans, 20 anys esperant justícia

(Publicat avui al butlletí 261 del Centre d'Estudis Jordi Pujol)

http://www.jordipujol.cat/ca/cejp/articles/10361

Eric Hauck (Periodista. Director de Comunicació de la UOC)
Article / 06 de juliol de 2011

El pitjor de la guerra als Balcans (1991-1999), de la qual aquest estiu es recorda (o potser es continua ignorant) el 20è aniversari del seu primer esclat, no és que cap dels genocides que la van instigar no hagi pogut ser condemnat, sinó que malgrat els aparents esforços d’Europa per integrar els països que van sorgir de la traumàtica desintegració de Iugoslàvia –Eslovènia, Croàcia i Macedònia (1991), Bòsnia i Hercegovina (1992), Montenegro i Sèrbia (2006) i Kosovo (2008)– no s’hagin sabut crear les condicions per a una indispensable reconciliació dels seus pobles.

No és que Sarajevo, la ciutat màrtir del conflicte, l’antiga Jerusalem del Vell Continent, estigui al mateix sac avui que Bagdad, però l’ànim dels seus ciutadans, tot i viure al llindar de l’aparent bonança europea, no és, ni molt menys, el dels ruandesos o sud-africans, que en les darreres dues dècades han sabut tancar molt millor les ferides i iniciar un veritable procés de reconciliació. Què li falta als Balcans per recuperar l’optimisme? Com es poden tancar les ferides de Vukovar, Dubrovnik, Mostar, Srebrenica, Mitrovica o la mateixa Sarajevo? Doncs amb un judici exemplar al botxí més sanguinari, Ratko Mladic, i un pla d’inversions (que no de rescat!) i formació en petita i mitjana empresa, en comptes de seguir mantenint les inviables administracions sorgides de les fronteres consolidades per la guerra.

Més difícil serà reconstruir la confiança entre antics veïns i familiars que un bon dia es van trobar dividits per una línia de front. Especialment ara que països com França i Alemanya, abanderats de la societat europea del benestar, han reconegut obertament que les seves polítiques d’integració estan fracassant.

I nosaltres faríem bé si miréssim més sovint cap als Balcans. Perquè en temps de crisi econòmica, perill de recessió, tensió social, indignació popular, pèrdua de benestar i confiança en les institucions i la mateixa democràcia; en temps de revisió del rol dels exèrcits davant de noves formes de terrorisme i ciberatacs, i d’una revifada dels populismes i extremismes més intolerants; en temps d’una manca de lideratges polítics, tant a nivell local com global, i de la pèrdua de valors, visió i creativitat; el terreny està abonat per a la confrontació, la frustració i la provocació. Si la gestió de la indignació, com va passar allà fa 20 anys, cau en mans d’un grapat de criminals, els danys poden ser catastròfics i irreparables.

Pòquer de criminals de guerra

Un cambrer escanyolit i tremolós s'acosta a la taula i s'excusa dient que a causa dels combats l'hotel no pot servir més l'únic àpat del dia que oferia habitualment des que va començar el setge sobre Sarajevo. Aquest avís valia per al grapat de periodistes internacionals que encara s'aferraven a l'única línia de telèfon internacional que quedava en funcionament, a la recepció de l'Hotel Austrija, al ja no tan esplendorós balneari d'Ilidza, al bell mig de les abundants fonts del riu Bosna, llavors cau dels cetniks (radicals serbis) que bombardejaven cada dia les més de 400.000 ànimes que resistien a la capital. Resignats a entretenir l'estómac i amortir els nervis, la por i l'adrenalina amb el darrer glop de Johnny Walker, veiem com de la cuina en surt un carro ple de bistecs amb guarnició que el noi serveix diligentment a la taula del fons. Sospitós. No ens havíem adonat que el líder dels rebels serbobosnians, Radovan Karadzic, havia baixat del seu feu a les muntanyes per donar la benvinguda al flamant comandant dels agressors, el candidat a general Ratko Mladic. Érem a primers de maig del 1992... Barcelona bullia per organitzar els Jocs Olímpics i l'equip de futbol de la ciutat, el Barça, feia camí cap a la seva primera final de Champions a Wembley. Sarajevo patiria aquella mateixa nit un dels bombardejos més salvatges dels 43 mesos de setge que li esperaven. Les ordres passaven sempre per Mladic, que va sembrar els cementiris i les fosses comunes de la Jerusalem d'Europa amb més de 12.000 morts, la majoria civils.

Mladic, l'oficial iugoslau més jove i de més talent que havia sortit de la darrera fornada del mariscal Tito, venia de bombardejar la perla de l'Adriàtic, la ciutat medieval de Dubrovnik, i d'organitzar la defensa del feu de Knin, on Goran Hadzic -l'últim del pòquer de criminals reclamats pel Tribunal Penal Internacional per a l'Antiga Iugoslàvia de l'Haia que encara segueix en llibertat- ja havia protagonitzat alguns dels fets més sanguinaris de la guerra que va succeir a la independència de Croàcia el 1991. Enviat pel seu líder a Belgrad, Slobodan Milosevic, el jove comandant va executar els seus plans genocides amb una fredor només comparable a la dels oficials nazis que gestionaven els forns crematoris als camps d'extermini. Ho va fer davant de les càmeres de televisió separant, deportant i assassinant els 8.000 homes i joves de Srebrenica el juliol del 1995, i humiliant, de passada, els cascos blaus holandesos, que no van saber defensar una presumpta zona protegida de les Nacions Unides. Però ho va fer sobretot calculant la intensitat demencial del setge més llarg de la història d'Europa: més de 1.400 dies d'un degoteig de morts, ferits, dones i nenes violades, mutilats, desesperats i refugiats, que encaixaven als diaris i als televisors de tot el món sense desfermar una repugnància i indignació prou grans per provocar una intervenció internacional a gran escala. L'estratègia era aniquilar la resistència dels sarajevians per esgotament i humiliació, per pura bogeria. Però Sarajevo va resistir.

Mladic no va suportar mai la derrota moral i militar que li van infringir els defensors de Sarajevo, comandats, entre altres, per l'aleshores coronel Jovan Divjak, serbi nascut a Belgrad però sempre lleial als valors de tolerància i multiculturalisme que seguien regnant a la castigada capital. Paradoxalment, 19 anys després, Divjak ha estat arrestat a Viena al mateix temps que Mladic perquè el govern de Sèrbia el considera responsable de la mort d'una vintena de soldats iugoslaus en un enfrontament al centre de Sarajevo el 2 de maig de 1992, l'únic dia en què el carnisser serbobosnià es va atrevir a entrar a sang i foc a la ciutat. Possiblement, qui va salvar més vides en aquell conflicte serà tractat com a moneda de canvi en les maniobres de rentat d'imatge de Belgrad per beneficiar-se de les arques europees. Encara no sabem si Divjak, jubilat, premiat internacionalment després de la guerra pel seu compromís amb els orfes de la guerra, podrà tornar a Sarajevo o haurà de conviure amb Karadzic i Mladic a la presó de l'Haia.

La pitjor guerra a Europa des de la Segona Guerra Mundial encara no ha girat full, ni als llibres d'història ni a la ment de les víctimes ni als despatxos ovals ni als tribunals. El final s'acosta una mica més després de l'arrest de Mladic, però res no garanteix que algun dia coneguem la veritat, una veritat tan important per curar ferides i reconciliar els pobles que van ser arrossegats a l'abisme per aquest pòquer de criminals. De fet, cap d'ells ha hagut de sentir encara una condemna ferma per la seva responsabilitat en els crims de guerra, crims contra la humanitat i genocidi comesos a l'antiga Iugoslàvia entre el 1991 i el 1996: Milosevic va morir a la cel·la enmig del judici, Karadzic és detingut i se l'està processant, Mladic hauria d'anar camí de l'Haia i Hadzic és en llibertat i reclamat pels tribunals. Han passat dues dècades i moltes víctimes segueixen desaparegudes o encara pateixen els efectes de les atrocitats. Seguiran esperant que es faci justícia, però la justícia de veritat, no la d'Obama amb Bin Laden, la d'Europa amb Gaddafi o la de l'ONU amb Gbagbo. Una d'aquestes víctimes observava de lluny Mladic i Karadzic quan planejaven el setge de Sarajevo en aquell restaurant d'Ilidza el 1992. Els podria haver fotografiat, però els va ignorar, perquè no patien els efectes de la guerra. Es deia Jordi Pujol Puente, era fotògraf i de Barcelona. El va matar un obús mentre explicava al món el que ningú volia veure.

[Publicat a l'ARA el 28 de maig de 2011]

Foto: Les tropes de Mladic bombardegen Sarajevo, el maig de 1992. Imatge presa per Jordi Pujol Puente des de l'Hotel Austrija.

Barça o Barçakh

Als peus del megamonument pel Renaixement Africà s’estén una llenca de platges de sorra fina i blanca amb pesades barques de fusta policromada abocades davant les casetes de pescadors. Milers d’embarcacions tradicionals que es degraden i que ja no serveixen ni com a pastera. Clavant els peus amb força a la sorra i seguint el cant instructor i rítmic del seu líder, Babacar, els pescadors de Thiaroye sur Mer tiren de la soga tots a una per portar l’enorme xarxa cap a terra ferma. Poc peix deuen haver capturat, però amb les barques encara n’agafen menys. Arrossegaran la xarxa fins a la costa gairebé tot el matí i la captura amb prou feines els donarà per fer menjar a tota la família.
“Ser pescador amb una barca plena de fills amb quaranta braços per remar i tres o quatre dones esperant a la platja per recollir el peix i vendre’l al mercat no és només una qüestió de benestar familiar, sinó de prestigi dins de la comunitat”, explica amb tota serenor Yayi Diouf, directora del Coflec, col·lectiu de dones contra l’emigració clandestina al Senegal, per explicar la importància de la poligàmia en aquest suburbi costaner de Dakar i denunciar com els acords pesquers internacionals han trencat el fràgil ecosistema social i cultural del país. Madame Diouf
només va poder tenir un fill i el va perdre en una de les centenars de pasteres que naufraguen cada any intentant trobar les costes canàries, la porta del darrere d’un Eldorado europeu que existeix més en l’imaginari dels desesperats que en la realitat dels carrers de ciutats anhelades com Barcelona.
“Abans no ens acabàvem el peix”, intervé Babacar deixant els seus pescadors de terra ferma al comandament de l’arrossegament. “Ara hauríem de sortir amb les barques més
de 50 milles mar endins per fer una pesca rendible i això requereix una embarcació a motor”. Babacar Niang admet haver estat “passador”, haver sucumbit a la temptació de convertir la seva barca de pesca en pastera, però els drames dels nàufrags o emigrants clandestins, en el millor dels casos, li han fet veure que aquesta és una opció desesperada i insostenible en el temps. Ara ha sol·licitat al Coflec un crèdit per trobar una nova barca que li permeti explotar comercialment el motor foraborda i els estris nous de pesca que s’ha comprat. “Si Europa ens treu el peix de les nostres platges, que ens deixi treballar a les seves costes”, reivindica Talla Fall sortint del grup per arrecerar-se a l’ombra d’una de les barques tretes a terra. Ha intentat dues travessies en pastera: la primera va acabar en ser interceptats pels vaixells guardacostes i la segona amb un tràgic naufragi amb 80 morts davant de Marroc. Com a reivindicació del seu somni estroncat llueix una samarreta color mango del Barça, l’equip de futbol de la ciutat que representa la culminació de l’aventura de llençar-se al mar.
Yayi Diouf recorre diàriament les platges de Thiaroye desanimant els joves temptats per les pasteres que desafien l’eslògan popular, un veritable crit de guerra contra la pobresa i la manca d’oportunitats: “Barça o Barçakh!”. Barçakh és la mort en llengua wolof.
La Coflec té unes 350 dones associades i ofereix microcrèdits d’un màxim de 1.000 euros (650.000 francs CFA) a 130 dones, que s’han organitzat en cooperatives per vendre els teixits que estampen a mà, el peix que els entra amb les noves xarxes, els souvenirs que porten als mercats de la capital, el cuscús tradicional que trillen i passen pel molí, les verdures que cultiven als horts ecològics o els pollastres que han criat a les noves granges. Ara són aquestes dones les que guien el negoci familiar a Thiaroye sur Mer i, malgrat les reticències inicials de les autoritats polítiques i religioses, l’associació també ha obert una branca per concedir microcrèdits a homes en atur, especialment als joves clandestins repatriats des d’Europa.
Els pescadors de Thiaroye, on malviuen 45.000 ànimes, culpen de la crisi de les pasteres als acords de pesca que la Unió Europea va signar amb el govern senegalès entre 1980 i 2006, tot i que admeten també que el sector de la pesca artesanal no està regulat ni degudament organitzat. En qualsevol cas, la sobreexplotació dels recursos –la pesca va ser el sector refugi dels camperols
que van perdre les terres per la ràpida urbanització de la capital, Dakar–, la pujada del preu del petroli, la manca de gestió dels excedents de pesca i la no reinversió dels beneficis dels acords en el sanejament del sector fan que bona part de les 15.000 piragües de pesca artesanal es podreixin a les platges.
Amb un pas rítmic, coordinat i sincronitzat, braçada rera braçada, pam a pam, la xarxa es va acostant amb molt d’esforç fins a la platja. En Cheikh Tioro Wade, alt i fort com un armari, trenca també la filera per afegir-se a la conversa. “Em vaig vendre tot l’equip de pesca per poder recollir els 2.000 euros que costa un lloc a la pastera. Vaig tenir sort i vam aconseguir arribar a les costes de Lanzarote després de sis dies a la deriva.
Però les autoritats espanyoles em van enganyar. Després d’internar-nos en un camp ens van pujar a un avió per enviar-nos a Màlaga i a Madrid per treballar. Quan l’aparell va aterrar estàvem a Dakar.” S’encomana a Déu i diu que potser el seu destí no era viure a Espanya, però assegura que aquesta manera de pescar no li serveix ni per mantenir els pares. Si més no, l’ajudaa posar-se en forma i entrenar, perquè a banda de pescador i clandestí repatriat, Tioro és lluitador de lluita senegalesa.
Les repatriacions, la vigilància costanera i l’alt preu en vides humanes estan desanimant cada vegada més joves que, tot i la falta d’ajudes de la cooperació internacional i del mateix govern senegalès per mantenir els sectors productius tradicionals, comencen a ser conscients que a Dakar, a les platges de Thiaroye, és on han de buscar una oportunitat. Fan mans i mànigues ara per arreplegar diners i tripulació per reparar les barques i competir amb els vaixells europeus, però alhora es pregunten com és possible que el president Abdoulaye Wadé es gasti 19 milions d’euros en una colossal escultura de bronze de gairebé 50 metres d’alçària que s’ha fabricat a Corea del Nord en comptes d’ajudar-los a tornar al mar en condicions. La monumental estàtua, que representa un pare, una mare –massa poc vestida a gust
de la majoria dels musulmans del país—i el seu fill lluitant contra el vent, és d’un gust més aviat propi dels règims comunistes que de la cultura africana. Es va inaugurar amb motiu del 50è aniversari de la independència del Senegal i s’ha venut com un tribut al panafricanisme i l’emancipació dels pobles del continent negre. La voluntat de l’octogenari president africà és que el monument al Renaixement Africà esdevingui l’estàtua de la Llibertat d’aquesta banda de l’Atlàntic (de fet, és una mica més alta que la que dóna la benvinguda als visitants de Nova York) i que actuï com a pol d’atracció turística. Un símbol de la reconversió econòmica de la regió? Per als pescadors que viuen a peus de l’estàtua, evidentment no ho és.
El megaprojecte de Wadé –que cobrarà drets d’autor per l’estàtua– no paliarà la desesperació que regna a Thiaroye. Allà, entre els carrerons sense asfaltar i les llotges de peix sense cambres frigorífiques, dones com Yayi Diouf intenten que la seva comunitat accepti el tsunami cultural que està arrasant els fonaments de la societat tradicional que impregna les senzilles llars forjades per generacions de pescadors. L’impacte serà semblant al que va mutilar de joves l’oest
africà durant les onades de captura d’esclaus fa dos i tres segles. Aleshores, 20 milions d’homes i dones van ser capturats, venuts i deportats, principalment cap a Amèrica, per la “Porta del No Retorn”, una petita cambra a la punta més occidental del continent que encara es pot visitar a la Casa dels Esclaus de l’illa de Gorée, a poques milles de la platja on Babacar, Tioro i Talla intenten refer les seves vides. Ells han format part de les onades d’esclaus econòmics del nou mil·lenni i ara només esperen que, superada la barçakh, es tanqui la nova porta del no retorn i se’ls doni una altra oportunitat a la seva pròpia platja.

'Reglocalization'

SENSE FILS / WALK IN#05'2010

L’aire ja no t’arriba als pulmons, el núvol de gas et desorienta, els ulls s’expandeixen dins les òrbites, et quedaries paralitzat si no fos perquè el trepitjar de les botes militars, els trets dels llença-grenades i el bramar dels jeeps t’empenyen a còrrer i seguir en la fugida, per carrerons sense sortida, a uns preadolescents amb pedres a les mans. De sobte, abans de caure inconscients, darrera d’una cantonada apareix un nen amb una ceba a la mà i ens la posa davant del nas. Espontàniament, inspirem amb força i totes les vies respiratòries es desbloquegen a l’instant. Guanyem forces per còrrer uns metres més, sortir de la persecució i refugiar-nos en un portal. De fet, l’aldarull no anava amb nosaltres. Erem uns simples turistes que es van veure atrapats en la repressió d’una de les manifestacions que anunciaven la primera intifada palestina. Era la tardor de 1987, a la sortida de la Porta de Damasc, a Jerusalem Est.

Quatre anys més tard hi tornava a aquell escenari, ja com a reporter, per viure la joia d’aquells joves palestins celebrant, disparant a l’aire des de les teulades, la caiguda dels inofensius míssils Scud de Saddam Hussein sobre territori israelià. Tot i que disposava d’un complert kit personal de supervivència contra qualsevol tipus d’atac químic –màscara antigas i diverses dosis auto-injectables--, no em sentia tant segur com amb la miraculosa mitja ceba.

L'imatge no m’ha tornat fins fa ben poc quan, llegint un d’aquests blocs anònims de l’oposició iraniana que floreixen a la xarxa, un activista recomanava al manifestants que portessin cebes tallades a les butxaques per fer front als gasos lacrimògens de la policia d’Ahmadineyad. Curiosament, el blocaire iranià explicava als seus companys de corredisses que la recepta li havia arribat d’un reporter curtit a Gaza. Doncs resulta que en vint anys l’únic que no ha evolucionat a la foto és la discreta ceba en una mà, perquè a l’altra ja no es porten les pedres de la intifada com a simbòlica arma defensiva, sinó els telèfons mòbils amb càmera per denunciar en directe a través de les xarxes socials la brutalitat de les forces policials del règim iranià.

L’anècdota em serveix com a metàfora per il·lustrar el que ha esdevingut la glocalització (think global, act local; pensa globalment, actua localment) des que personatges com l’ambientalista alemany Manfred Lange, el sociòleg polonès Zygmunt Bauman o el controvertit pulitzer nord-americà Thomas Friedman, entre d’altres, van començar a difondre el concepte glocal als anys noranta com un antídot de la globalització homogeneïtzant.

Les revoltes ciutadanes contra l'opressió a Gaza, el cop electoral a Teheran, el fracas de la cimera del canvi climatic a Copenhague, la feblesa del G20 davant la crisi financera a Chicago, l'impunitat de Berlusconi a Roma, el tancament de les televisions independents a Caracas o l'impacte ambiental dels Jocs Olímpics d'Hivern a Vancouver, no són accions coordinades per desestabilitzar un món unipolar controlat per les grans corporacions que es reparteixen el pastís del mercat global, sino símptomes d'un cansament global per la manca de solucions als conflictes armats, financers i ambientals.

Tornant a la metàfora inicial, les botes dels soldats del tsahal simbolitzarien l'imposició a la força de les doctrines imperants des de la postguerra freda; els turistes, una genereació de joves que han nascut després de la desintegració del bloc soviètic i que s'han quedat sense referents polítics i corren per inèrcia d'un lloc a l'altre d'un món que se'ls està quedant petit; i els nois palestins, un reducte d'activistes que, no amb pedres, però sí des de les xarxes socials d'internet, es revolten contra la resignació. I la ceba? Què simbolitza la mitja ceba? La solució local a un problema global i que s'ha estés arreu com una bona pràctica. La ceba és la glocalització.

Davant la manca de líders carismàtics i il·lusionants (a l'espera encara del que pugui donar de sí el mandat de Barrack Obama a la Casa Blanca) el ciutadà compromès s'havia girat cap a moviments cívics com el Fòrum Social Mundial amb l'esperança que poguessin catalitzar no tant el descontentament i la protesta, sinó la innovació en la gestió de les crisis que amenacen el Planeta. Però la frustració que està despertant la impotència de veure com la comunitat internacional es nega a dotar-se de mecanismes que obliguin els Estats a cumplir protocols com els de Kyoto, els Objectius per al Desenvolupament del Mil·lenni o els compromisos en l'ajuda a la cooperació, i d'observar com les mateixes Nacions Unides són incapaces de reformar-se i adaptar-se als nous temps, han submergit l'activisme social en una letàrgia que només la Xarxa aconsegueix trencar espontàniament.

Si no és des dels organismes multilaterals, les potencies mundials, els països emergents ni els moviments socials on es troben les receptes i s’apliquen solucions imaginatives per avançar cap a un món millor, segurament caldrà baixar un esglaó més i atacar la glocalització des de la mateixa educació. Però no s’haurà de fer des d’una mera transmissió de valors, sinó des de la difusió de les bones pràctiques.

Si la repensem la glocalització, si pensem en noves formes de ceba que ens desbloquegin l'entrada d'aire fresc, si ens reglocalitzem, potser des de la ciutadania educada en les bones pràctiques de la glocalització serem capaços de trobar els remeis a les crisis solapades que no ens estan oferint els G20 i companyia. I podrem triar si volem un món que utilitza els marines per donar forma als fantasmes del terror a l'Afganistan, o el que reclama que aquests mateixos marines desembarquin a Port-au-Prince amb tota la seva tecnologia per socòrrer les víctimes del terratrèmol d'Haití.

Nothing to kill or die for

SENSE FILS / WALK IN#04'2009

Encara desorientats per l’ona expansiva de les explosions i palpant-nos el cos buscant vidres incrustats a la roba i la pell, sortim de sota la taula de billar que ens parapeta al nostre improvisat refugi i enfilem cap a la Presidència per rebre el comunicat de guerra del dia. Abans de sortir d’aquest antic cafè sarajevià, junt a les vies del tramvia de la Marsala Tita, encara tenim temps per encarar-nos amb un jove milicià espantat que no acaba d’entendre que a un refugi amb civils no es pot entrar armat amb un kalàixnikov, perquè si arriba l’enemic ens pot massacrar a tots.

Pocs periodistes forasters han gosat quedar-se a la capital de Bòsnia esperant l’acarnissat assalt final dels assassins comandats per Karadzic i Mladic. Després de sortejar amb el cotxe atrotinat i cosit a trets mig quilòmetre de carrers exposats a franctiradors, metralla afilada, barreres antitanc i resignades cues del pa, arribem a l’edifici de la presidència, on a peu d’escala ens espera Senada Kreso, assessora d’Izetbegovic: “Sisplau, no marxeu de la ciutat, amb el vostre testimoni aconseguireu salvar-nos”. L’assalt es va produir aquella nit. L’incipient exèrcit bosnià va resistir casa per casa. Les dues parabòliques dels periodistes no van deixar d’emetre cròniques i imatges. El món va apretar les dents, avergonyit, indiferent o indignat. Sarajevo no va caure a mans de genocides.

Era maig de 1992, el món descobria la crua realitat de la postguerra freda i encara no podia imaginar que els estrategues de la geopolítica internacional s’estaven inventant nous enemics i noves formes d’amenaça, la guerra global contra el terror, per mantenir una de les indústries més lucratives i destructores: la de l’armament, que mou 1,3 billions de dòlars, és a dir, el 2,5% del PIB mundial o 200 dòlars per cada un dels habitants del planeta, de les butxaques dels països en desenvolupament a les dels senyors de la guerra. Un negoci que causa gairebé 400.000 morts violentes l’any, sense comptar la destrucció material i la càrrega moral i econòmica de milions de ferits, mutilats, desapareguts, empresonats, torturats i desplaçats.

Cada dia, milers de reporters, la majoria anònims i armats només amb la càmera, el mòbil i l’ordinador, campen pels frots d’una vintena de conflictes oblidats per impregnar les nostres consciències dels crits i testimonis de les víctimes d’aquest negoci. Però la seva veu es va apagant. Ni tant sols la xarxa, mutilada pel soroll de testimonis poc fiables, la censura, la sobreoferta d’oci i una accessibilitat desigual, aconsegueix fer d’altaveu als reporters de trinxera que els mitjans tradicionals rebutgen, empesos per les corporacions (són testimonis incòmodes), adduint problemes de pressupost o desinterès mediàtic. Això no vol dir que els Cheney i companyia s’oposin a la presència de diaris, ràdios i televisions als conflictes que apadrinen, perquè necessiten publicitar els seus productes en nom de la democràcia i la defensa de les llibertats. Per això s’han reinventat els corresponsals de guerra “empotrats” a les forces que lluiten contra l’eix del mal, arribant a teletransportar tropes de periodistes als fronts seleccionats de guerra que, a falta de cobertura dels seus propis mitjans i obligats per la seguretat, troben en aquesta via la seva única manera d’arribar a obtenir el seu minut de glòria bèl·lica al costat dels Dan Rather, Christiane Amanpour o Peter Arnett.

¿Quina esperança els queda als reporters de casta, als Martin Bell, Robert Fisk, el dibuixant Joe Sacco; o la generació de Bòsnia, Santi Lyon, Maggie O’Keane, Jean Hatzfeld, Enric Martí, Ramón Lobo i Gervasio Sánchez, entre d’altres, per evitar ser silenciats per les corporacions o engolits per la xarxa? ¿Qui els cobrirà perquè puguin passar mesos als fronts amb les víctimes, anys reconeixent el terreny o jugant-se la vida per denunciar el macabre negoci dels conflictes com havien fet Ryszard Kapuscinski, Michael Herr o Anna Politkovskaya? Només aquest any, 33 periodistes han mort als fronts de guerra; 60 al 2008, segons Reporters Sense Fronteres. Cap d’ells cobrava 25 milions d’euros l’any com els que rebrà Fernando Alonso pel perill d’estimbar-se contra un mur de formigó amb un Ferrari. Molts més, fins a 260 reporters, blocaires i ciberdissidents, han estat perseguits, embargats, empresonats i torturats, com el periodista sudanès d’Al-Jazeera Sami Al-Haj, alliberat sense càrrecs de l’infern de Guantanamo després de sis anys de detenció en una gàbia.

En els darrers 20 anys, des de la caiguda del Mur de Berlín i l’establiment del nou ordre de la guerra contra el terror global, han perdut la vida exercint el seu ofici en zones de conflicte nou periodistes espanyols: Juantxu Rodríguez (Panamà), Jordi Pujol i Puente (Bòsnia i Hercegovina), Luis Valtueña (RD Congo), Miguel Gil (Sierra Leona), Julio Fuentes (Afganistan), Julio Anguita Parrado i José Couso (Iraq), Ricardo Ortega (Haití) i Christian Poveda (El Salvador). Els que els vam acompanyar a les trinxeres i refugis, vam tenir més fortuna o no vam tenir el valor de seguir observant injustícies i transmetent-les al buit, seguim compartint el somni de John Lennon i ens hauria agradat poder penjar el llapis i la càmera feliços perquè ja no existeix al món cap motiu pel qual matar o deixar-s´hi la pell.

Entre vels i 'veline'

SENSE FILS / WALK IN#03'2009

En els darrers tres mil·lennis, des de la difusió de les taules babilòniques a Mesopotàmia fins a les megavalles publicitàries de Times Square a Nova York, l’home ha seguit una regla d’or de la comunicació: si no et fas veure, no existeixes. Dos mil sis-cents anys separen l’aparició de la primera publicació periòdica dels temps assiris, l’Enuma Elish, de l’eclosió de la primera xarxa de comunicació global a internet, el web. I en tot aquest temps, la imatge, la percepció del públic i la notorietat han estat claus per certificar el pas a la història de personatges, de règims polítics, d’obres i d’idees.

Efectivament, si no et veuen no existeixes. Fins avui, la potestat de ser conegut i reconegut estava a mans de pocs privilegiats que tenien el poder d’accedir als mitjans de comunicació de masses. I no ha estat fins a la socialització de les primeres xarxes de contactes a internet que aquest poder s’ha democratitzat i universalitzat, posant-se a l’abast de qualsevol dels més de mil milions de ciutadans al món que tenen accés a la xarxa.

Ha nascut una nova generació que veu el poder dels mitjans de comunicació d’una altra manera. Per a ells, pels nadius digitals, la televisió o la premsa no són el quart poder capaç de fer caure Nixon després de l’escàndol del Watergate. Per a ells, els nous mitjans, internet i les seves eines de producció i consum instantanis a la carta són una forma de vida. Ells tenen ara el poder de la comunicació i els poderosos han d’adaptar-se al seus codis de conducta si volen ser elegits o sobreviure a una revolució. Ho saben molt bé tant el primer president 2.0 dels Estats Units, Barrack Obama, com Mahmud Ahmadinejad, primer líder iranià que ha de sofocar una revolta a internet.

La tecnologia mòbil i l’accés cada vegada més generalitzat a internet està generant una cultura ciutadana de la informació denúncia de baix cost que ha posat contra les cordes a molts règims repressors com l’iranià o el xinès, que no va poder evitar la difusió de les imatges de les protestes dels tibetans i dels uigurs, per exemple.

Però els líders polítics i mediàtics no sempre reaccionen de la mateixa manera davant d’aquesta obligada forma de compartir subsidiàriament amb el ciutadà el protagonisme a la xarxa. Sembla com si ara que ja no dominen el missatge o el mitjà, hagin de surar a la marea mediàtica de la web amb més excessos. De Berluscoland a Neverland l’estratègia és sempre la mateixa: transformar els escàndols i els vicis, ja siguin les veleïtats sexuals del primer ministre italià, ja siguin els còctels de fàrmacs de Michael Jackson, en impactes que, al final, sempre acaben aixecant la sospita sobre manipulacions i interessos de tercers o dels mateixos mitjans. És a dir, si no pots controlar o tancar la xarxa, contraataca a la xarxa o deslegitima la seva credibilitat. Una fiabilitat que, precisament, es sustenta en la democràcia participativa.

No és d’extranyar, doncs, que en les darreres setmanes personatges públics rellevants no hagin volgut amagar-se a l’hora de qüestionar la vella democràcia europea, especialment després de l’escàs interés que van suscitar, una vegada més, les eleccions al Parlament Europeu. Gairebé el mateix dia que la capital del disseny italià, Milà, veia ressorgir les patrulles ciutadanes de “camises pardes”, el patró de la F1, Bernie Ecclestone, titllava de febles als polítics britànics i europeus i feia apologia del règim nazi de Hitler.

Una cosa és que una escultural velina o 14 operacions d’estètica al nas no et deixin veure la realitat, i una altra molt diferent elevar el debat polític a un permanent espectacle mediàtic. L’entronització televisiva a Versailles de Nicolàs Sarkozy com si fos el Rei Sol, amb motiu de la primera compareixença d’un president davant de diputats i senadors des de 1848, en seria una mostra, perquè va deixar com a única imatge del seu discurs sobre l’estat de la Nació el refús a l’ús de la burka i la niqab a tot el territori de la República.

Hem de vigilar perquè aquesta frivolització político-mediàtica pot amagar noves formes de censura i autoritarisme, especialment als països que pressumeixen de llibertat a la xarxa. No en va, les escort girls de Berlusconi sorgeixen de la seva guàrdia de velines televisives, nom, el de velina, que s’ha adoptat dels missatges que el règim feixista de Mussolini enviava als mitjans per fer-los saber, veladament, quines informacions es podien publicar i quines no.

Està vist que la lluita per la notorietat continua i es radicalitza, i no sembla que a la xarxa li preocupin les derives despòtiques d’alguns líders mediàtics. No sé si és perquè ens estem posant un vel entre els ulls i la pantalla o perquè, simplement, confiem en excés en el poder autorregulador del web.

UOC & Co.

SENSE FILS / WALK IN#02'2009

“¿Per què dimonis necessitem que Benetton ens faci veure que tenim un problema de racisme? Si nosaltres mateixos, la societat civil, no tenim el dinamisme i l’energia per generar aquestes idees, aleshores estem perduts”. La reflexió, llançada des del seu bloc corporatiu per Kalle Lasn, fundador de l’associació anticonsumista Adbusters Media Foundation, posa el dit a la llaga de la qüestionada relació entre les grans corporacions i les causes socials, entre les multinacionals i les seves polítiques contra el treball infantil, la sobreexplotació de recursos, la discriminació, l’efecte hivernacle o la proliferació de residus tòxics.

Superada l’era del consum pel consum, l’anomenada “publicitat verda”, que ven un consum responsable i que, en realitat, confon l’oferta de productes i serveis amb la difusió de les polítiques de responsabilitat social corporativa, també ha entrat en crisi amb la recent revolució digital. Però fins i tot aquí, enmig d’un escenari de recessió global als països desenvolupats, les dificultats per atraure anunciants a la web, a les xarxes socials i als dispositius mòbils des dels mitjans de comunicació tradicionals (premsa, ràdio i televisió) està obligant les grans corporacions, els media i les agències a replantejar-se el rol social, l’impacte i els costos de la publicitat. Així, l’imparable creixement del 9,1% de les inversions en anuncis a la xarxa pronosticada per Advertising Age, no ha pogut aturar la caiguda global del sector, que mostra per primera vegada en molts anys una reducció del 0,4% dels recursos destinats a la publicitat.

I això que tant des del sector públic com des del privat s’està incitant al consum com a mesura d’urgència per reactivar l’economia local i global. Però de quin consum estem parlant? Un altra vegada pisos, cotxes i teles de plasma? Serveis, oci i cultura? I per què no coneixement? Serem capaços de consumir més bens tangibles? I què en farem dels residus? Es complirà la profecia de l’oracle de l’oci de consum, la factoria Disney-Pixar, segons la qual en 700 anys haurem de fugir de la Terra per deixar que uns robots recullin la brossa? Quants Wall-es o Al Gores ens caldran per aturar un moment les cadenes de muntatge i posar-nos a pensar en un consum, no només més responsable, sinó també més immaterial.

Una crisi planetària com l’actual ens ofereix una bona oportunitat per reflexionar sobre com, què i perquè consumim i ens convida a un canvi d’aliances en la cadena més enllà de la del productor i el consumidor, afegint-hi com a sedàs els centres de coneixement, que oferiran valor afegit al productor i informació crítica al consumidor.

Els prosumidors de la tercera onada, o era de la informació i del coneixement, descrits per Alvin i Heidi Toffler a La revolució de la riquesa [La revolución de la riqueza / Revolutionary Wealth] són els nadius digitals d’avui que produeixen i consumeixen a la vegada en un món virtual, pràcticament sense residus, i que les noves indústries de l’oci i, per tant també, de la publicitat, estan intentant capitalitzar.

La Universitat, més enllà de la proclamada aliança amb les empreses per excel·lir en la suma de la recerca, el desenvolupament i la innovació (R+D+I), pot exercir de pol d’atracció d’aquests prosumidors que, al cap i a la fi, seran els que generin riquesa a partir del coneixement compartit.

És per això que la Universitat Oberta de Catalunya vol aprofitar el naixement de la revista Walk In per posar en marxa el programa de difusió “UOC & Co.”, que permetrà a les 150 empreses i institucions associades posar-se en contacte amb la comunitat universitària. Així, les entitats que ho desitgin, podran mostrar a les pàgines de publicitat de la revista els beneficis de la seva cooperació amb la UOC. Es preten donar visibilitat, no tant als valors de la marca ni als seus productes i serveis, sinó als efectes de la col·laboració mútua en la generació de coneixement, ja sigui participant, per exemple, en la creació del campus virtual, la capacitació digital d’advocats o la mediació entre artistes i les indústries culturals, per citar només alguns casos d’empreses i institucions que ja s’han interessat per aquesta experiència.

La campanya “UOC & Co.” es situa d’aquesta manera com una alternativa als “Un-commercials” dels Adbusters de Lasn que denuncien l’hiperconsum i a la “publicitat verda” de les grans corporacions, oferint un espai equitatiu a les empreses que estan apostant per la riquesa del coneixement a través de la universitat i en benefici dels productors-consumidors que estan marcant les noves regles de joc del consum.

www.walkin.uoc.edu

Ja fa dues temporades que vam llançar la nova revista institucional de la UOC, Walk In. En el meu enèssim retorn a la vida virtual, vull recuperar alguns dels articles i reportatges publicats a la secció "Sense Fils"... Una manera com un altra d'e-actualitzar-me...! Una abraçada. Eric