Barça o Barçakh

Als peus del megamonument pel Renaixement Africà s’estén una llenca de platges de sorra fina i blanca amb pesades barques de fusta policromada abocades davant les casetes de pescadors. Milers d’embarcacions tradicionals que es degraden i que ja no serveixen ni com a pastera. Clavant els peus amb força a la sorra i seguint el cant instructor i rítmic del seu líder, Babacar, els pescadors de Thiaroye sur Mer tiren de la soga tots a una per portar l’enorme xarxa cap a terra ferma. Poc peix deuen haver capturat, però amb les barques encara n’agafen menys. Arrossegaran la xarxa fins a la costa gairebé tot el matí i la captura amb prou feines els donarà per fer menjar a tota la família.
“Ser pescador amb una barca plena de fills amb quaranta braços per remar i tres o quatre dones esperant a la platja per recollir el peix i vendre’l al mercat no és només una qüestió de benestar familiar, sinó de prestigi dins de la comunitat”, explica amb tota serenor Yayi Diouf, directora del Coflec, col·lectiu de dones contra l’emigració clandestina al Senegal, per explicar la importància de la poligàmia en aquest suburbi costaner de Dakar i denunciar com els acords pesquers internacionals han trencat el fràgil ecosistema social i cultural del país. Madame Diouf
només va poder tenir un fill i el va perdre en una de les centenars de pasteres que naufraguen cada any intentant trobar les costes canàries, la porta del darrere d’un Eldorado europeu que existeix més en l’imaginari dels desesperats que en la realitat dels carrers de ciutats anhelades com Barcelona.
“Abans no ens acabàvem el peix”, intervé Babacar deixant els seus pescadors de terra ferma al comandament de l’arrossegament. “Ara hauríem de sortir amb les barques més
de 50 milles mar endins per fer una pesca rendible i això requereix una embarcació a motor”. Babacar Niang admet haver estat “passador”, haver sucumbit a la temptació de convertir la seva barca de pesca en pastera, però els drames dels nàufrags o emigrants clandestins, en el millor dels casos, li han fet veure que aquesta és una opció desesperada i insostenible en el temps. Ara ha sol·licitat al Coflec un crèdit per trobar una nova barca que li permeti explotar comercialment el motor foraborda i els estris nous de pesca que s’ha comprat. “Si Europa ens treu el peix de les nostres platges, que ens deixi treballar a les seves costes”, reivindica Talla Fall sortint del grup per arrecerar-se a l’ombra d’una de les barques tretes a terra. Ha intentat dues travessies en pastera: la primera va acabar en ser interceptats pels vaixells guardacostes i la segona amb un tràgic naufragi amb 80 morts davant de Marroc. Com a reivindicació del seu somni estroncat llueix una samarreta color mango del Barça, l’equip de futbol de la ciutat que representa la culminació de l’aventura de llençar-se al mar.
Yayi Diouf recorre diàriament les platges de Thiaroye desanimant els joves temptats per les pasteres que desafien l’eslògan popular, un veritable crit de guerra contra la pobresa i la manca d’oportunitats: “Barça o Barçakh!”. Barçakh és la mort en llengua wolof.
La Coflec té unes 350 dones associades i ofereix microcrèdits d’un màxim de 1.000 euros (650.000 francs CFA) a 130 dones, que s’han organitzat en cooperatives per vendre els teixits que estampen a mà, el peix que els entra amb les noves xarxes, els souvenirs que porten als mercats de la capital, el cuscús tradicional que trillen i passen pel molí, les verdures que cultiven als horts ecològics o els pollastres que han criat a les noves granges. Ara són aquestes dones les que guien el negoci familiar a Thiaroye sur Mer i, malgrat les reticències inicials de les autoritats polítiques i religioses, l’associació també ha obert una branca per concedir microcrèdits a homes en atur, especialment als joves clandestins repatriats des d’Europa.
Els pescadors de Thiaroye, on malviuen 45.000 ànimes, culpen de la crisi de les pasteres als acords de pesca que la Unió Europea va signar amb el govern senegalès entre 1980 i 2006, tot i que admeten també que el sector de la pesca artesanal no està regulat ni degudament organitzat. En qualsevol cas, la sobreexplotació dels recursos –la pesca va ser el sector refugi dels camperols
que van perdre les terres per la ràpida urbanització de la capital, Dakar–, la pujada del preu del petroli, la manca de gestió dels excedents de pesca i la no reinversió dels beneficis dels acords en el sanejament del sector fan que bona part de les 15.000 piragües de pesca artesanal es podreixin a les platges.
Amb un pas rítmic, coordinat i sincronitzat, braçada rera braçada, pam a pam, la xarxa es va acostant amb molt d’esforç fins a la platja. En Cheikh Tioro Wade, alt i fort com un armari, trenca també la filera per afegir-se a la conversa. “Em vaig vendre tot l’equip de pesca per poder recollir els 2.000 euros que costa un lloc a la pastera. Vaig tenir sort i vam aconseguir arribar a les costes de Lanzarote després de sis dies a la deriva.
Però les autoritats espanyoles em van enganyar. Després d’internar-nos en un camp ens van pujar a un avió per enviar-nos a Màlaga i a Madrid per treballar. Quan l’aparell va aterrar estàvem a Dakar.” S’encomana a Déu i diu que potser el seu destí no era viure a Espanya, però assegura que aquesta manera de pescar no li serveix ni per mantenir els pares. Si més no, l’ajudaa posar-se en forma i entrenar, perquè a banda de pescador i clandestí repatriat, Tioro és lluitador de lluita senegalesa.
Les repatriacions, la vigilància costanera i l’alt preu en vides humanes estan desanimant cada vegada més joves que, tot i la falta d’ajudes de la cooperació internacional i del mateix govern senegalès per mantenir els sectors productius tradicionals, comencen a ser conscients que a Dakar, a les platges de Thiaroye, és on han de buscar una oportunitat. Fan mans i mànigues ara per arreplegar diners i tripulació per reparar les barques i competir amb els vaixells europeus, però alhora es pregunten com és possible que el president Abdoulaye Wadé es gasti 19 milions d’euros en una colossal escultura de bronze de gairebé 50 metres d’alçària que s’ha fabricat a Corea del Nord en comptes d’ajudar-los a tornar al mar en condicions. La monumental estàtua, que representa un pare, una mare –massa poc vestida a gust
de la majoria dels musulmans del país—i el seu fill lluitant contra el vent, és d’un gust més aviat propi dels règims comunistes que de la cultura africana. Es va inaugurar amb motiu del 50è aniversari de la independència del Senegal i s’ha venut com un tribut al panafricanisme i l’emancipació dels pobles del continent negre. La voluntat de l’octogenari president africà és que el monument al Renaixement Africà esdevingui l’estàtua de la Llibertat d’aquesta banda de l’Atlàntic (de fet, és una mica més alta que la que dóna la benvinguda als visitants de Nova York) i que actuï com a pol d’atracció turística. Un símbol de la reconversió econòmica de la regió? Per als pescadors que viuen a peus de l’estàtua, evidentment no ho és.
El megaprojecte de Wadé –que cobrarà drets d’autor per l’estàtua– no paliarà la desesperació que regna a Thiaroye. Allà, entre els carrerons sense asfaltar i les llotges de peix sense cambres frigorífiques, dones com Yayi Diouf intenten que la seva comunitat accepti el tsunami cultural que està arrasant els fonaments de la societat tradicional que impregna les senzilles llars forjades per generacions de pescadors. L’impacte serà semblant al que va mutilar de joves l’oest
africà durant les onades de captura d’esclaus fa dos i tres segles. Aleshores, 20 milions d’homes i dones van ser capturats, venuts i deportats, principalment cap a Amèrica, per la “Porta del No Retorn”, una petita cambra a la punta més occidental del continent que encara es pot visitar a la Casa dels Esclaus de l’illa de Gorée, a poques milles de la platja on Babacar, Tioro i Talla intenten refer les seves vides. Ells han format part de les onades d’esclaus econòmics del nou mil·lenni i ara només esperen que, superada la barçakh, es tanqui la nova porta del no retorn i se’ls doni una altra oportunitat a la seva pròpia platja.