SENSE FILS / WALK IN#04'2009
Encara desorientats per l’ona expansiva de les explosions i palpant-nos el cos buscant vidres incrustats a la roba i la pell, sortim de sota la taula de billar que ens parapeta al nostre improvisat refugi i enfilem cap a la Presidència per rebre el comunicat de guerra del dia. Abans de sortir d’aquest antic cafè sarajevià, junt a les vies del tramvia de la Marsala Tita, encara tenim temps per encarar-nos amb un jove milicià espantat que no acaba d’entendre que a un refugi amb civils no es pot entrar armat amb un kalàixnikov, perquè si arriba l’enemic ens pot massacrar a tots.
Pocs periodistes forasters han gosat quedar-se a la capital de Bòsnia esperant l’acarnissat assalt final dels assassins comandats per Karadzic i Mladic. Després de sortejar amb el cotxe atrotinat i cosit a trets mig quilòmetre de carrers exposats a franctiradors, metralla afilada, barreres antitanc i resignades cues del pa, arribem a l’edifici de la presidència, on a peu d’escala ens espera Senada Kreso, assessora d’Izetbegovic: “Sisplau, no marxeu de la ciutat, amb el vostre testimoni aconseguireu salvar-nos”. L’assalt es va produir aquella nit. L’incipient exèrcit bosnià va resistir casa per casa. Les dues parabòliques dels periodistes no van deixar d’emetre cròniques i imatges. El món va apretar les dents, avergonyit, indiferent o indignat. Sarajevo no va caure a mans de genocides.
Era maig de 1992, el món descobria la crua realitat de la postguerra freda i encara no podia imaginar que els estrategues de la geopolítica internacional s’estaven inventant nous enemics i noves formes d’amenaça, la guerra global contra el terror, per mantenir una de les indústries més lucratives i destructores: la de l’armament, que mou 1,3 billions de dòlars, és a dir, el 2,5% del PIB mundial o 200 dòlars per cada un dels habitants del planeta, de les butxaques dels països en desenvolupament a les dels senyors de la guerra. Un negoci que causa gairebé 400.000 morts violentes l’any, sense comptar la destrucció material i la càrrega moral i econòmica de milions de ferits, mutilats, desapareguts, empresonats, torturats i desplaçats.
Cada dia, milers de reporters, la majoria anònims i armats només amb la càmera, el mòbil i l’ordinador, campen pels frots d’una vintena de conflictes oblidats per impregnar les nostres consciències dels crits i testimonis de les víctimes d’aquest negoci. Però la seva veu es va apagant. Ni tant sols la xarxa, mutilada pel soroll de testimonis poc fiables, la censura, la sobreoferta d’oci i una accessibilitat desigual, aconsegueix fer d’altaveu als reporters de trinxera que els mitjans tradicionals rebutgen, empesos per les corporacions (són testimonis incòmodes), adduint problemes de pressupost o desinterès mediàtic. Això no vol dir que els Cheney i companyia s’oposin a la presència de diaris, ràdios i televisions als conflictes que apadrinen, perquè necessiten publicitar els seus productes en nom de la democràcia i la defensa de les llibertats. Per això s’han reinventat els corresponsals de guerra “empotrats” a les forces que lluiten contra l’eix del mal, arribant a teletransportar tropes de periodistes als fronts seleccionats de guerra que, a falta de cobertura dels seus propis mitjans i obligats per la seguretat, troben en aquesta via la seva única manera d’arribar a obtenir el seu minut de glòria bèl·lica al costat dels Dan Rather, Christiane Amanpour o Peter Arnett.
¿Quina esperança els queda als reporters de casta, als Martin Bell, Robert Fisk, el dibuixant Joe Sacco; o la generació de Bòsnia, Santi Lyon, Maggie O’Keane, Jean Hatzfeld, Enric Martí, Ramón Lobo i Gervasio Sánchez, entre d’altres, per evitar ser silenciats per les corporacions o engolits per la xarxa? ¿Qui els cobrirà perquè puguin passar mesos als fronts amb les víctimes, anys reconeixent el terreny o jugant-se la vida per denunciar el macabre negoci dels conflictes com havien fet Ryszard Kapuscinski, Michael Herr o Anna Politkovskaya? Només aquest any, 33 periodistes han mort als fronts de guerra; 60 al 2008, segons Reporters Sense Fronteres. Cap d’ells cobrava 25 milions d’euros l’any com els que rebrà Fernando Alonso pel perill d’estimbar-se contra un mur de formigó amb un Ferrari. Molts més, fins a 260 reporters, blocaires i ciberdissidents, han estat perseguits, embargats, empresonats i torturats, com el periodista sudanès d’Al-Jazeera Sami Al-Haj, alliberat sense càrrecs de l’infern de Guantanamo després de sis anys de detenció en una gàbia.
En els darrers 20 anys, des de la caiguda del Mur de Berlín i l’establiment del nou ordre de la guerra contra el terror global, han perdut la vida exercint el seu ofici en zones de conflicte nou periodistes espanyols: Juantxu Rodríguez (Panamà), Jordi Pujol i Puente (Bòsnia i Hercegovina), Luis Valtueña (RD Congo), Miguel Gil (Sierra Leona), Julio Fuentes (Afganistan), Julio Anguita Parrado i José Couso (Iraq), Ricardo Ortega (Haití) i Christian Poveda (El Salvador). Els que els vam acompanyar a les trinxeres i refugis, vam tenir més fortuna o no vam tenir el valor de seguir observant injustícies i transmetent-les al buit, seguim compartint el somni de John Lennon i ens hauria agradat poder penjar el llapis i la càmera feliços perquè ja no existeix al món cap motiu pel qual matar o deixar-s´hi la pell.
1 comentari:
Hi ha uns quants periodistes que han hagut de deixar d'anar a llocs del món on són necessaris per falta de suport econòmic i fa molta pena. La majoria dels reporters que cites en el teu article -que, per cert, m'ha agradat molt i està molt ben escrit, com tots els altres que veig que has publicat al blog fa pocs dies- han treballat molt durant molts anys i han aconseguit fer-se un nom entre les primeres espases i ara ja no tenen aquest problema de manca de recursos, poden cobrir informacions interessants arreu del món. Els va costar arribar, però van començar en una època en què les empreses periodístiques encara valoraven els coneixements dels professionals, l'experiència, el criteri, el rigor, etc... dels seus periodistes i/o col·laboradors. Ara això ja no existeix, ara el que les empreses valoren és que no els costi un duro -uf, sóc una antiga, ara és cèntim d'euro- enviar algú a l'estranger i que aquest algú cobreixi el conflicte mediàtic de torn i expliqui la versió mediàtica de torn... En fi, el periodisme internacional bo està en vies d'extinció... Un ja no s'hi pot dedicar perquè no troba qui li publiqui la feina ben feta o troba qui se la publica per un preu tan ridícul, que és indigne i no dóna per menjar... És una llàstima que alguns bons periodistes hagin penjat el llapis i la càmera... per sort, alguns van trobant espais -encara queda gent sensata en el món de la comunicació i la premsa que els donen cabuda de tant en tant-, inclosos els virtuals, per poder expressar-se i fer gaudir els altres amb els seus textos. Gràcies, no t'aturis!
Publica un comentari a l'entrada