Entre vels i 'veline'

SENSE FILS / WALK IN#03'2009

En els darrers tres mil·lennis, des de la difusió de les taules babilòniques a Mesopotàmia fins a les megavalles publicitàries de Times Square a Nova York, l’home ha seguit una regla d’or de la comunicació: si no et fas veure, no existeixes. Dos mil sis-cents anys separen l’aparició de la primera publicació periòdica dels temps assiris, l’Enuma Elish, de l’eclosió de la primera xarxa de comunicació global a internet, el web. I en tot aquest temps, la imatge, la percepció del públic i la notorietat han estat claus per certificar el pas a la història de personatges, de règims polítics, d’obres i d’idees.

Efectivament, si no et veuen no existeixes. Fins avui, la potestat de ser conegut i reconegut estava a mans de pocs privilegiats que tenien el poder d’accedir als mitjans de comunicació de masses. I no ha estat fins a la socialització de les primeres xarxes de contactes a internet que aquest poder s’ha democratitzat i universalitzat, posant-se a l’abast de qualsevol dels més de mil milions de ciutadans al món que tenen accés a la xarxa.

Ha nascut una nova generació que veu el poder dels mitjans de comunicació d’una altra manera. Per a ells, pels nadius digitals, la televisió o la premsa no són el quart poder capaç de fer caure Nixon després de l’escàndol del Watergate. Per a ells, els nous mitjans, internet i les seves eines de producció i consum instantanis a la carta són una forma de vida. Ells tenen ara el poder de la comunicació i els poderosos han d’adaptar-se al seus codis de conducta si volen ser elegits o sobreviure a una revolució. Ho saben molt bé tant el primer president 2.0 dels Estats Units, Barrack Obama, com Mahmud Ahmadinejad, primer líder iranià que ha de sofocar una revolta a internet.

La tecnologia mòbil i l’accés cada vegada més generalitzat a internet està generant una cultura ciutadana de la informació denúncia de baix cost que ha posat contra les cordes a molts règims repressors com l’iranià o el xinès, que no va poder evitar la difusió de les imatges de les protestes dels tibetans i dels uigurs, per exemple.

Però els líders polítics i mediàtics no sempre reaccionen de la mateixa manera davant d’aquesta obligada forma de compartir subsidiàriament amb el ciutadà el protagonisme a la xarxa. Sembla com si ara que ja no dominen el missatge o el mitjà, hagin de surar a la marea mediàtica de la web amb més excessos. De Berluscoland a Neverland l’estratègia és sempre la mateixa: transformar els escàndols i els vicis, ja siguin les veleïtats sexuals del primer ministre italià, ja siguin els còctels de fàrmacs de Michael Jackson, en impactes que, al final, sempre acaben aixecant la sospita sobre manipulacions i interessos de tercers o dels mateixos mitjans. És a dir, si no pots controlar o tancar la xarxa, contraataca a la xarxa o deslegitima la seva credibilitat. Una fiabilitat que, precisament, es sustenta en la democràcia participativa.

No és d’extranyar, doncs, que en les darreres setmanes personatges públics rellevants no hagin volgut amagar-se a l’hora de qüestionar la vella democràcia europea, especialment després de l’escàs interés que van suscitar, una vegada més, les eleccions al Parlament Europeu. Gairebé el mateix dia que la capital del disseny italià, Milà, veia ressorgir les patrulles ciutadanes de “camises pardes”, el patró de la F1, Bernie Ecclestone, titllava de febles als polítics britànics i europeus i feia apologia del règim nazi de Hitler.

Una cosa és que una escultural velina o 14 operacions d’estètica al nas no et deixin veure la realitat, i una altra molt diferent elevar el debat polític a un permanent espectacle mediàtic. L’entronització televisiva a Versailles de Nicolàs Sarkozy com si fos el Rei Sol, amb motiu de la primera compareixença d’un president davant de diputats i senadors des de 1848, en seria una mostra, perquè va deixar com a única imatge del seu discurs sobre l’estat de la Nació el refús a l’ús de la burka i la niqab a tot el territori de la República.

Hem de vigilar perquè aquesta frivolització político-mediàtica pot amagar noves formes de censura i autoritarisme, especialment als països que pressumeixen de llibertat a la xarxa. No en va, les escort girls de Berlusconi sorgeixen de la seva guàrdia de velines televisives, nom, el de velina, que s’ha adoptat dels missatges que el règim feixista de Mussolini enviava als mitjans per fer-los saber, veladament, quines informacions es podien publicar i quines no.

Està vist que la lluita per la notorietat continua i es radicalitza, i no sembla que a la xarxa li preocupin les derives despòtiques d’alguns líders mediàtics. No sé si és perquè ens estem posant un vel entre els ulls i la pantalla o perquè, simplement, confiem en excés en el poder autorregulador del web.