(Publicat avui al butlletí 261 del Centre d'Estudis Jordi Pujol)
http://www.jordipujol.cat/ca/cejp/articles/10361Eric Hauck (Periodista. Director de Comunicació de la UOC)
Article / 06 de juliol de 2011
El pitjor de la guerra als Balcans (1991-1999), de la qual aquest estiu es recorda (o potser es continua ignorant) el 20è aniversari del seu primer esclat, no és que cap dels genocides que la van instigar no hagi pogut ser condemnat, sinó que malgrat els aparents esforços d’Europa per integrar els països que van sorgir de la traumàtica desintegració de Iugoslàvia –Eslovènia, Croàcia i Macedònia (1991), Bòsnia i Hercegovina (1992), Montenegro i Sèrbia (2006) i Kosovo (2008)– no s’hagin sabut crear les condicions per a una indispensable reconciliació dels seus pobles.
No és que Sarajevo, la ciutat màrtir del conflicte, l’antiga Jerusalem del Vell Continent, estigui al mateix sac avui que Bagdad, però l’ànim dels seus ciutadans, tot i viure al llindar de l’aparent bonança europea, no és, ni molt menys, el dels ruandesos o sud-africans, que en les darreres dues dècades han sabut tancar molt millor les ferides i iniciar un veritable procés de reconciliació. Què li falta als Balcans per recuperar l’optimisme? Com es poden tancar les ferides de Vukovar, Dubrovnik, Mostar, Srebrenica, Mitrovica o la mateixa Sarajevo? Doncs amb un judici exemplar al botxí més sanguinari, Ratko Mladic, i un pla d’inversions (que no de rescat!) i formació en petita i mitjana empresa, en comptes de seguir mantenint les inviables administracions sorgides de les fronteres consolidades per la guerra.
Més difícil serà reconstruir la confiança entre antics veïns i familiars que un bon dia es van trobar dividits per una línia de front. Especialment ara que països com França i Alemanya, abanderats de la societat europea del benestar, han reconegut obertament que les seves polítiques d’integració estan fracassant.
I nosaltres faríem bé si miréssim més sovint cap als Balcans. Perquè en temps de crisi econòmica, perill de recessió, tensió social, indignació popular, pèrdua de benestar i confiança en les institucions i la mateixa democràcia; en temps de revisió del rol dels exèrcits davant de noves formes de terrorisme i ciberatacs, i d’una revifada dels populismes i extremismes més intolerants; en temps d’una manca de lideratges polítics, tant a nivell local com global, i de la pèrdua de valors, visió i creativitat; el terreny està abonat per a la confrontació, la frustració i la provocació. Si la gestió de la indignació, com va passar allà fa 20 anys, cau en mans d’un grapat de criminals, els danys poden ser catastròfics i irreparables.
