Ara se'ns diu que el creixent sentiment de "desafecció" dels catalans és conseqüència del divorci entre ciutadania i política, com si les raons emocionals, culturals, lingüístiques i fiscals no hi tinguessin res a veure. Recordem les paraules del President Montilla a Madrid, davant d'un fòrum d'empresaris: "Estaría falseando la realidad si prentediera ocultarles el estado de ánimo colectivo que, en general y desde hace algunos meses, planea sobre Cataluña... Cabreo, recelo, escepticismo, pesimismo, que alimentan un poso de desafección y de alejamiento de la ciudadanía con respecto a la política (...) El Gobierno de Cataluña se ha impuesto el deber de revertir este estado de ánimo (...) Y entiendo que este mismo propósito ha de ser el de las instituciones del Estado si se quiere evitar un alejamiento de Cataluña que podría llegar a ser irreversible".
El mea culpa arriba tard i no serveix si aquests polítics que senten la fredor de la ciutadania no es posen davant dels problemes, deixen de tirar-se merda els uns als altres i busquen solucions tots plegats. Perquè la seva primera missió, per la qual van ser elegits, és administrar l'Estat, les Autonomies i els Ajuntaments i no fer mèrits i desmèrits per a les properes eleccions. Cal valentia i dir les coses pel seu nom. El gest de Montilla és un primer pas al front que pot ajudar a restaurar la confiança, tot i que semblava que prediqués al desert o l'escenari d'un cabaret, perquè o bé els mitjans de Madrid el val silenciar o no se'l van prendre seriosament.
Un altre discurs, encara més imperceptible però igual de sorprenent, ha tret de l'UVI la meva desafecció personal cap a la política. Es tracta de la intervenció de l'expresident Jordi Pujol a la tribuna del parlament israelià (Knesset) durant l'entrega del Premi Samuel Toledano, el passat 28 d'octubre. Pujol, que mai ha amagat la seva trajectòria sionista, els va espetar: "Per als jueus l'Estat d'Israel només es podia crear en aquesta terra, a Eretz Israel. No es podia crear a Uganda, com es va arribar a proposar, ni a Sibèria (a Biro-Bidjan). Ni eren finalment viables els assentaments del Baró Hirsch a Argentina (...) Però a Israel hi havia gent. Des de feia molts segles hi havia gent no jueva. També era la seva terra". I més endavant, va esgrimir Salvador Espriu per dir-los: “Fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills”.
Sí, a Paletina hi ha i hi havia palestins i era i és la seva terra. Dit per un "amic" d'Israel sóna encara més "afectuós" per als palestins.
Val a dir que el parlament de Pujol davant de la Knesset conté també una cita profética: Com si anticipés el que hauria de ser uns dies més tard el conflicte diplomàtic espanyol més absurd des del Perejil d'Aznar --el "¡Por qué no te callas!"--, va i es treu del Talmud la solució a l'escalada dialèctica entre Madrid i Chávez: “Quan dos homes discuteixen, el primer que calla és el més digne d'elogi”. És clar que Pujol es referia a les quatre dècades de prepotència israeliana a Palestina des de l'ocupació de la Guerra dels Sis Dies.
Sempre s'ha dit que els presidents jubilats no tenen pèls a la llengua. Per això aquest atac de sinceritat no hauria de tenir tant de mèrit des del punt de vista polític, si no fos perquè el text íntegre del seu discurs es pot descarregar del web oficial de Convergència (http://www.ciu.info/fitxa_noticies.php?news_ID=11663) i no de "www.jordipujol.cat".
La "fidelitat" mostrada per Pujol cap al poble jueu li permet ser crític i discrepar fins i tot des de la tribuna de la Knesset. I encara que les seves paraules no van caure gens bé a Jerusalem, tornant cap a casa, Pujol va ser a temps de recollir a Madrid el Premi Senador Ángel Pulido, que la Federació de Comunitats Jueves a Espanya atorga als "amics" d'Israel. Una bona mostra d'"afecte" i fair play polític.
(Foto: Cementiri dels Màrtirs, a Jenin Camp, Palestina, 2005)
6 comentaris:
Des d'aquí reivindico el dret a la desafecció -igual que el vot en blanc- com una gran expressió de compromís polític, encara que sembli contradictori. No he entès mai perquè cal esperar a que un president sigui expresident perquè digui les coses pel seu nom (i aquí poseu-hi Pujols, Maragalls o qui volgueu). La desafecció té noms i cognoms. Vull dir que els qui la practiquem no ens allunyem de la política, sinó que ens desafeccionem de polítics que tenen rostre i responsabilitats concrets, polítics que s'han ancorat en la mediocritat. El pitjor de tot és tenir la percepció, creixent, que ja no hi ha Polítics en majúscula, homes i dones que siguin capaços de LIDERAR, de practicar el compromís i la responsabilitat socials i col.lectives.
(Desde aquí reivindico el derecho a la desafección -igual como el voto en blanco- como una gran expresión de compromiso político, a pesar que suene contradictorio. Nunca he entendido por qué tenemos que esperar a que un presidente sea ex-presidente para que empiece a llamar a las cosas por su nombre. La desafección tiene rostro. Quiero decir que los que la practicamos no nos desafeccionamos de la política, sino de políticos con nombres y responsabilidades concretas, políticos que se han anclado en la mediocridad. Y lo peor de todo es tener la percepción creciente que ya no hay Políticos con mayúsculas, hombres y mujeres que sean capaces de LIDERAR, de practicar el compromiso y la responsabilidad social y colectiva.)
Acabo de ver en TV un reportaje sobre el movimiento social chileno que identificó y denunció públicamente al asesino, entre muchos otros, de Víctor Jara. 'El Príncipe', sobrenombre como se conocía al individuo en cuestión, llevaba veinte años trabajando en el Ministerio de Trabajo de Chile. Un cargo público (!). Cuando hablo de políticos mediocres me refiero a todos los que no han tenido la fortaleza de los ciudadanos anónimos -Políticos en mayúsculas, ellos sí- que ante la puerta de su oficina le acusaron con el dedo, a todos (demasiados) los políticos que prefieren esconder la responsabilidad bajo la alfombra. En Chile y en cualquier parte del mundo.
Gracias por la traducción, me enriquece intentar entender el idioma catalán,... pero me encantó que aparecieran las dos versiones.
De tu opinión decirte que no estay muy segura de recordar Políticos con mayúsculas en otras épocas, que aunque no me guste demasiado yo creo que los políticos que elegimos son un "reflejo" de como somos... y que siempre podemos exigir más compromiso y responsabilidad social.
Gràcies novament per la traducció...
Lourdes, entenc què em dius i no voldria que el meu comentari sonés a allò que cantava no sé qui de "cualquier tiempo pasado fue mejor.." :)
Com dir-ho... no sé si sabré bastir un discurs ordenat i comprensible. Dius que els polítics reflecteixen el que som. Potser sí; però sempre m'ha agradat pensar que l'art de la política reclama valors i actituds 'millors', que per gestionar la 'res pública' cal un bagatge i una autoexigència humanística com la que anyora i reivindica Steiner. Els polítics en majúscula no poden ser com jo (com deia el lema electoral d'un partit de casa nostra); han de ser molt millors que jo.
I aleshores tu que creus en l'escola pública com un dret universal i de qualitat, que et deixes les hores batallant colze a colze amb els mestres del centre on van els teus fills per aconseguir un edifici digne (on funcioni bé la calefacció, els lavabos siguin higiènics i les classes tinguin armaris sencers), que intentes ajudar a mantenir i cuidar el nivell de l'enseyança, que fa temps que reclames coses tan elementals com l'aprenentatge vehicular d'un tercer idioma o l'anul.lació d'una reforma educativa que ha enfonsat el nivell acadèmic del país, etc. quan veus que el teu President, membre d'un partit que deia defensar l'escola pública per sobre de tot, reclama el seu dret personal a dur els fills... a l'escola alemanya "perquè és millor i surten més ben preparats", doncs què vols... Sí, és clar, penses, hi té dret, però a tu se't queda cara de tonto.
Dius que no estàs segura de recordar polítics en majúscules d'altres èpoques. Tornes a tenir raó. Si em preguntessin en el cas català i espanyol, en aquests moments me'n venen al cap només mitja dotzena (dels primers anys de democràcia espanyola). Segur que avui també n'hi ha, mitja dotzena de polítics en majúscula. Potser, com dir-ho, és que havia imaginat que podríem haver arribat més lluny, que ho podrien haver fet millor, que podrien haver estat més responsables i compromesos.
(Lourdes, entiendo tu comentario y no querría que el mío sonara a aquello que cantaba no sé quien de 'cualquier tiempo pasado fue mejor...' :)
COmo decir-lo... Dices que los políticos son un reflejo de lo que somos. Seguro que tienes razón; pero qué quieres, siempre me ha gustrado pensar que el arte de la política reclama valores y actitudes 'mejores', que para gestionar la 'res pública' hace falta un bagaje y una autoexigencia humanística como la que echa en falta y reivindica Steiner. Los políticos en mayúscula no pueden ser como yo (eso decía el lema electoral de un partido por aquí); tienen que ser mucho mejores que yo.
I entonces, a ti que crees en la escuela pública como un derecho universal y de calidad, que te dejas las horas batallando codo con codo con los maestros del centro donde estudian tus hijos para conseguir un edificio digno (donde funcione la calefacción, los lavabos sean higiénicos y las clases tengann armarios enteros), que intentas ayudar a mantener y cuidar el nivel de la enseñanza, que persistes en reclamar cosas tan elementales como el aprendizaje vehicular de un tercer idioma o la supresión de una reforma educativa que ha hundido el nivell académico del país, etc. ves que tu Presidente, miembro de un partido que decía defender la escuela pública por encima de todo, pues reclame él su derecho personal a llevar a sus hijos a... la escuela alemana "porque es mejor y salen mejor preparados", pues qué quieres... Sí, claro, piensas, tiene el hombre todo el derecho; pero a ti se te queda la cara de tonto.
Dices no estar segura de recordar políticos en mayúsculas de otras épocas. Otra vez tienes razón. Si me preguntases ahora mismo, en el caso catalán y español apenas me vienen a la memoria media docena de nombres (de los primeros años de la democracia). Seguro que hoy también hay media docena de políticos en mayúscula. Pero, cómo decirlo, será que me había imaginado que podríamos haber llegado mucho más lejos, que lo podrían haber hecho mejor, que podrían haber sido más responsables y comprometidos.)
Gràcies per compartir les teves reflexions que m'han fet pensar...
Entiendo y comparto tu análisis... pero quiero seguir confiando en que podemos contribuir participando activamente a que sean mejores los que sin dudas tienen la obligación de ser mejores que yo.
Que bueno que aparezcan nuevos espacios donde encontrarse a dialogar...
Fins ara no m'havia pogut llegir aquest article. Comparteixo força l'opinió de l'articulista. Però ahir, els diputats del PSC -el mateix partit al qual pertany el president de Catalunya que tant es queixava pel problema de les infrastructures a casa nostra i que, fins i tot, en un gest d'"arrebato" insospitat en ell, va parlar de "cabreo"- van votar a favor de la ministra responsable del "cabreo" català, van votar per evitar que aquesta senyora fos despatxada... Els polítics obliden que es presenten per una circumscripció determinada, que si tenen el seu escó és perquè la gent de la seva ciutat, comarca, província i país (deixem-ho en comunitat autònoma, que és el que ens deixen dir...) els han donat la seva confiança. I se suposa que la confiança els l'han donat per representar i defensar els seus interessos (els dels ciutadans d'una zona determinada que voten), no per defensar els interessos de la minsitra del seu partit... En fi, LAMENTABLE!
Pel que fa a la "valentia" del president Pujol... També estic en la línia de l'article, más vale tarde que nunca, està bé que vagi a casa dels israelians i els digui quatre veritats incòmodes, però aquestes manifestacions, per què els polítics no les fan quan governen? Ningú té prou valentia, coratge i, el que és molt més trist, a ningú li importa la injustícia, a ningú l'importa si el veí de més a prop o més lluny viu bé o no. De fet, moltes vegades, ni ens aturem a pensar en què li passa a un amic que tenim a prop, a la nostra mare, marit, dona, filla, fill, germà. Som poc comprensius amb els altres i tenim massa poc temps per a les persones que ens estimem i que estimem. En fi, i no em poso a parlar del tema israeliano-palestí perquè em posaria massa pesada... Però amenaço de fer-ho! ;-)
Hasta ahora no había podido leer este artículo. Comparto la opinión del articulista. Pero ayer, los diputados del PSC -el mismo partido al que pertenece el presidente de Catalunya que tanto se quejaba del problema de las infraestructuras en nuestra casa y que, hasta en un gesto de "arrebato" insospechado en él, habló de "cabreo" catalán- votaron a favor de la ministra responsable del "cabreo" catalán, votaron para evitar que la ministra fuera despachada... Los políticos olvidan que se presentan por una circumscripción o distrito determinado, que si tienen su escaño es porque la gente de su ciudad, comarca, provincia o país (dejémoslo en comunidad autónoma, que es la expresión que el estado nos permite utilizar...) les han dado su confianza. Y se supone que la confianza se la han dado para representar y defender sus derechos (los de los ciudadanos de una zona determinada que votan), no para defender los intereses de la ministra de su partido... En fin, es LAMENTABLE!
Por lo que respecta a la "valentía" del presidente Pujol... También estoy en la línea del artículo, más vale tarde que nunca, está bien que vaya a casa de los israelíes y les diga cuatro verdades incómodas, pero ¿por qué los políticos no hacen estas manifestaciones cuando gobiernan? Nadie tiene la suficiente valentía ni bastante coraje para hacerlo y, lo que es más triste, a nadie le importa la injusticia, a nadie le importa si el vecino más cercano o más lejano vive bien o no. De hecho, muchas veces ni nos paramos a pensar qué le pasa a un amigo que tenemos cerca, a nuestra madre, a nuestro marido, mujer, hija, hijo, hermano. Somos poco comprensivos con los demás y tenemos demasiado poco tiempo para las personas que nos quieren y a quienes queremos. En fin, que no me pongo a hablar del tema israelo-palestino porque me pondría demasiado pesada... Pero amenazo con hacerlo! ;-)
Publica un comentari a l'entrada