Valparaíso, seu del III Fòrum Universal de les Cultures

El Patronat de la Fundació Fòrum, presidit per l'Alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, ha designat aquest vespre (26 Nov) la ciutat xilena de Valparaíso com a seu organitzadora del III Fòrum Universal de les Cultures. El comunicat oficial de l'Ajuntament de Barcelona, publicat per les agències EFE i Europa Press, diu així:

"El Patronato de la Fundación Fórum de las Culturas ha elegido hoy a la ciudad chilena de Valparaíso como sede de la tercera edición del Fórum de las Culturas, que tendrá lugar durante el primer trimestre de 2010.

El patronato, que se ha reunido hoy en Barcelona, considera que Valparaíso 'reúne las condiciones necesarias exigidas en el dossier de candidaturas: un claro compromiso de la ciudad con el desarrollo sostenible, el medio ambiente, la lucha contra la pobreza y la paz', según informa el Ayuntamiento de Barcelona en un comunicado.

Con motivo de la celebración de este acontecimiento, la ciudad de Valparaíso impulsará una serie de reformas urbanísticas, como la transformación de la antigua prisión en un centro cultural y de convención, un proyecto del arquitecto brasileño Oscar Niemeyer que ha 'regalado' a la ciudad chilena.

Durante la tercera edición del Fórum de las Culturas -la primera tuvo lugar en Barcelona y la segunda en Monterrey (México)- tendrá lugar el Congreso de la Lengua Española y se organizará el III Congreso de 'United Cities'.

El comité organizador del Fórum 2010 contará con la presencia de representantes municipales, encabezados por el alcalde, Aldo Cornejo, representantes de las autoridades regionales, del Gobierno de Chile, así como de la universidades, organizaciones empresariales y entidades ciudadanas".

Valparaíso agafarà el testimoni de Barcelona i Monterrey el 8 de desembre a la capital regiomontana, durant la clausura de la segona edició de l'esdeveniment.

La ciutat 'porteña' inscriu d'aquesta manera el seu nom a la llista de les ciutats organitzadores de grans esdeveniments el 2010, juntament amb Vancouver (Jocs Olímpics d'Hivern), diverses ciutats sudafricanes (Copa del Món de Futbol); Singapur, Bangkok, Torí, Moscou o Atenes (candidates als primers Jocs Olímpics de la Joventut) o la mateixa Barcelona, que serà seu dels Campionats Europeus d'Atletisme.

Desafecció irreversible?

Ara se'ns diu que el creixent sentiment de "desafecció" dels catalans és conseqüència del divorci entre ciutadania i política, com si les raons emocionals, culturals, lingüístiques i fiscals no hi tinguessin res a veure. Recordem les paraules del President Montilla a Madrid, davant d'un fòrum d'empresaris: "Estaría falseando la realidad si prentediera ocultarles el estado de ánimo colectivo que, en general y desde hace algunos meses, planea sobre Cataluña... Cabreo, recelo, escepticismo, pesimismo, que alimentan un poso de desafección y de alejamiento de la ciudadanía con respecto a la política (...) El Gobierno de Cataluña se ha impuesto el deber de revertir este estado de ánimo (...) Y entiendo que este mismo propósito ha de ser el de las instituciones del Estado si se quiere evitar un alejamiento de Cataluña que podría llegar a ser irreversible".

El mea culpa arriba tard i no serveix si aquests polítics que senten la fredor de la ciutadania no es posen davant dels problemes, deixen de tirar-se merda els uns als altres i busquen solucions tots plegats. Perquè la seva primera missió, per la qual van ser elegits, és administrar l'Estat, les Autonomies i els Ajuntaments i no fer mèrits i desmèrits per a les properes eleccions. Cal valentia i dir les coses pel seu nom. El gest de Montilla és un primer pas al front que pot ajudar a restaurar la confiança, tot i que semblava que prediqués al desert o l'escenari d'un cabaret, perquè o bé els mitjans de Madrid el val silenciar o no se'l van prendre seriosament.

Un altre discurs, encara més imperceptible però igual de sorprenent, ha tret de l'UVI la meva desafecció personal cap a la política. Es tracta de la intervenció de l'expresident Jordi Pujol a la tribuna del parlament israelià (Knesset) durant l'entrega del Premi Samuel Toledano, el passat 28 d'octubre. Pujol, que mai ha amagat la seva trajectòria sionista, els va espetar: "Per als jueus l'Estat d'Israel només es podia crear en aquesta terra, a Eretz Israel. No es podia crear a Uganda, com es va arribar a proposar, ni a Sibèria (a Biro-Bidjan). Ni eren finalment viables els assentaments del Baró Hirsch a Argentina (...) Però a Israel hi havia gent. Des de feia molts segles hi havia gent no jueva. També era la seva terra". I més endavant, va esgrimir Salvador Espriu per dir-los: “Fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills”.

Sí, a Paletina hi ha i hi havia palestins i era i és la seva terra. Dit per un "amic" d'Israel sóna encara més "afectuós" per als palestins.

Val a dir que el parlament de Pujol davant de la Knesset conté també una cita profética: Com si anticipés el que hauria de ser uns dies més tard el conflicte diplomàtic espanyol més absurd des del Perejil d'Aznar --el "¡Por qué no te callas!"--, va i es treu del Talmud la solució a l'escalada dialèctica entre Madrid i Chávez: “Quan dos homes discuteixen, el primer que calla és el més digne d'elogi”. És clar que Pujol es referia a les quatre dècades de prepotència israeliana a Palestina des de l'ocupació de la Guerra dels Sis Dies.

Sempre s'ha dit que els presidents jubilats no tenen pèls a la llengua. Per això aquest atac de sinceritat no hauria de tenir tant de mèrit des del punt de vista polític, si no fos perquè el text íntegre del seu discurs es pot descarregar del web oficial de Convergència (http://www.ciu.info/fitxa_noticies.php?news_ID=11663) i no de "www.jordipujol.cat".

La "fidelitat" mostrada per Pujol cap al poble jueu li permet ser crític i discrepar fins i tot des de la tribuna de la Knesset. I encara que les seves paraules no van caure gens bé a Jerusalem, tornant cap a casa, Pujol va ser a temps de recollir a Madrid el Premi Senador Ángel Pulido, que la Federació de Comunitats Jueves a Espanya atorga als "amics" d'Israel. Una bona mostra d'"afecte" i fair play polític.

(Foto: Cementiri dels Màrtirs, a Jenin Camp, Palestina, 2005)

No jugamos como equipo

Dicen los expertos en productividad laboral que las reuniones de trabajo en equipo no deberían durar más de una hora y que, en ellas, deberíamos dedicar al menos unos 5 o 10 minutos al silencio, a pensar, a reflexionar, a crear. Vamos, que hablamos demasiado. Así que tomemos la que muchos ya han etiquetado como frase del año: el enfático "¡Por qué no te callas!" que el Rey de España le espetó al presidente venezolano Hugo Chávez durante una cumbre iberoamericana que debería haber trascendido por sus acuerdos en la lucha contra las desigualdades.

Pongámosla en el contexto de la productividad y la eficacia (y no en el de la educación, la diplomacia callada, el patriotismo, el populismo, las amistades peligrosas o las cumbres borrascosas): En política, en los medios de comunicación y, por extensión, en las tertulias de café (cuando las hay), se habla mucho sin escuchar. No hay diálogo, sólo monólogo. Hay pocos argumentos y mucho convencimiento por aluvión. Por eso, demos la bienvenida al "¡Por qué no te callas!" si eso nos va a permitir unos minutos de silencio, de reflexión, de creatividad, de soluciones, para empezar un diálogo constructivo, lejos de la descalificación constante, la mentira hecha verdad de tanto repetirla, de tanto framing.

El talante y la educación son, por definición, contrarios a la confrontación populista, por lo que nunca encontrarán una mesa de trabajo común. Dialoguemos, busquemos reglas del juego comunes: el mundo bipolar funcionaba en la guerra fría o la colonización, pero no en un mundo global, donde mil millones de personas viajan cada año y ven con sus propios ojos que todo no és blanco y negro, ni bueno ni malo. ¿Cómo no va a aumentar el escepticismo de la ciudadanía y su alejamiento de la política?

Pero claro, las leyes de la mundialización se acaban imponiendo y donde hace décadas hubiese habido una crisi diplomática, hoy se convierte en una separación temporal (¡como la de los Duques de Lugo!) por la presión mediática y del capital. Tiene su lado positivo.

Tampoco quedan grandes figuras políticas que nos hagan disfrutar con el jogo bonito en los congresos de diputados o las cumbres. Sólo alguna filigrana, una croqueta, bicicleta o espaldinha de vez en cuando, que no son suficientes para animar el ruedo democrático. Y si encima tienes un equipo plagado de talento como el Barça pero sus estrellas no juegan conjuntadas, pues eso, te estrellas.

Video-emotions in sports, a global trend

1.723 days before the opening ceremony of the 2012 Olympic Summer Games, London has unveiled the concept and design of it's Olympic Stadium. What's new? The scale of the project and the emotions behind: For the first time the "day after" has been integrated in a surprising video presentation of an 80.000 seats ephemeral venue.

The event took place only a week after the promotional film for Peace Through Sport received the “Special Award” as well as the “Guirlande d'Honneur” in the “Sports Adverts – Social & Commercial Advertising” category at Sport Movies & TV 2007 – the 25th Milano International FICTS (Federation Internationale Cinema Television Sportifs) Festival”.

The Peace Through Sport film was created earlier this year by Ghassan Koteit for the launch of the Peace Through Sport initiative in Amman, Jordan. Daniel Georr and Zeina Baysal from Promoseven and Intaj Production House, Lebanon, were behind the award-winning concept.

Thanks for reminding us that creativity can still serve the human values lying behind sport and add emotions to competition beyond the results, records and medals.

- Discover London's Olympic Stadium at the 2012 official blog:
http://www.london2012.com/blog/2007/11/07/
video-olympic-stadium-design.php

- The Peace Through Sport video can be downloaded by clicking on "PTS Advertisement" on the "Media Center" folder:
http://www.peacethroughsport.com

Enjoy them!

Pass it on!

“No challenge is too big”. This could be the Peace Through Sport Camp’s motto. Neither the red dust of Wadi Rum’s desert nor the long working group sessions at the Youth Hostel in Amman discouraged the participants. How could they? The majority of them arrived in Jordan after leaving behind --for just 10 days-- their shattered countries.

For this first pilot Camp, which is part of a worldwide peace initiative promoted by Prince Feisal al-Hussein, the organization selected 70 participants (including 25 women), between 18 and 61 years old, from different backgrounds (athletes, sports managers, aid workers, teachers, trainers…), different religions (Muslims, Hindus, Christians and Buddhists) and different conflicts (Afghanistan, Iraq, Lebanon, Palestine, Sri Lanka, Sudan).

The aim of the programme is simple: to bring together leaders of youth from divided communities around the world; to train and equip them with the know-how and tool to use sport to unite children from all sides of their divides. According to the organisers “Peace Through Sport has no answers to all major issues, but it can help to combat any divide, even if it’s violent or less tangible”.

Ahila, UNDP coordinator in Sri Lanka, believes in a cross community approach, where sport is used “to lower tensions and relieve stress”. Her project intends to target 1.000 schools in three years. She organizes friendly matches with mixed teams between children from the worst conflict areas affected by war and tsunami.

In Afghanistan, Maihan, an active basketball player, member of the Afghan Women Network and the Youth Parliament, wants to convince the ministries of Education, Youth and Sports to invest in peace-building activities at girls’ schools.

In conflict, especially if you are talented, the temptation to migrate is always strong. The Camp seems to have helped some participants to make up their mind. Abeer hesitated about staying in Palestine. She just came back from the United States, where she finished her studies, when she was offered a short time cooperation job. The last day of the Camp se decided to launch her own project. The same hesitation invaded Mace, the youngest participant, a tennis player from Baghdad who works for the local NGO Al-Amal (Hope) and applied for a scholarship in business management in France. Because of security (athletes and sports leaders have been the target of kidnappings and killings) she has not been able to enter a tennis court for a year, but she believes that values of sport, if well taught in schools, can help to improve the situation.

Abdallah lives in the border city of Nabatiyeh in South Lebanon, a few miles from Palestine. He just finished to rebuild his house, destroyed during the Israeli bombings last year. Volunteer at UNDP’s local branch, he dreams of opening his own football academy. Peace Through Sport will endorse him. Leaving Nabatiyeh is out of mind: “We have to build on the younger generations, the same way we are rebuilding our houses on the place we have been living for ages. Some of my neighbours have seen their homes reduced to ashes four times”.

“Peace making and peace building is different”, says Paul, who defines himself as an “athlete and peace builder”. “When war comes to an end, the challenge becomes normalization of life. Sport is a tool, not competitive, not violent, to sustain peace”. Paul has plans to organize basketball, tennis, table tennis, volleyball and handball schools in the southern region of Bor.

Jordan participated in the Camp with a delegation of eight peacekeepers that, after completing their training, will in turn train thousands of soldiers going on missions to Eritrea, Ivory Coast and Haiti in the next months. Colonel Iyad, a mechanical engineer who has been deployed in UN peacekeeping operations in Vukovar (Croatia) in 1996 and Mazar el-Sharif in Northern Afghanistan, will promote a specific training on peace through sport in the Armed Forces Academy.

The baton is changing hands. Pass it on!

Peace Through Sport

Dear friends,

I've many stories in my knapsack waiting to be shared with you. Last week took me to Amman, where I had the privilege to attend the pilot camp of the Peace Through Sport project, promoted by Prince Feisal al-Hussein, who managed to gather peace & sports leaders from Afghanistan, Iraq, Palestine, Lebanon, Sri Lanka, Sudan and some peacekeeping troops from Jordan. For those who felt that my last article was a bit too pessimistic, I can tell that those 70 heroes, or “peace pioneers” like they called themselves, gave me some fresh hope!

Full story will follow soon. Stay tuned!