#tincunaidea, a TVE

Gràcies al Miquel Peralta i a tot l'equip de #tincunaidea a TVE Sant Cugat, més idees del UOC&Plugged han trobat ressó als mitjans...

(obrir vídeo)

Al Solidaris de CatRàdio, amb Rita Marzoa...

Una tertúlia pel bé social, ben sociable... Amb Rita Marzoa, Sheila Eroles i David Cortés:

Entrevista a Europa Press: "La creatividad surge como un antídoto contra la desesperación"

EPSocial

La Universitat Oberta de Catalunya (UOC) ha lanzado un concurso de ideas para toda la ciudadanía con la intención de fomentar la creatividad como antídoto contra la crisis. En esta entrevista, el director de Comunicación de la UOC, Eric Hauck, detalla las características de esta iniciativa.

   .- ¿Cuál es el objetivo principal de UOC&Plugged 2012? ¿Por qué se puso en marcha?

   UOC&PLUGGED es un concurso de ideas, en forma de reto, que pretende fomentar la creatividad y la cooperación para detectar proyectos emprendedores y de ato impacto social, más necesarios que nunca con esta crisis que está paralizando, recortando derechos y oportunidades, amedrentando y desesperando a millones de ciudadanos en España.
   Con él queremos hacer también un llamamiento a la sociedad para que reflexione (se desconecte) sobre lo que queremos y podemos preservar del estado del bienestar, y nos reconectemos con más fuerza y optimismo para poder enfrentarnos a las dificultades que sufrimos cada día. El éxito de las primeras semanas del reto, con más de 500 ideas presentadas, 18.000 votos emitidos y millones de impactos en las redes sociales demuestra que la gente tiene ganas, fuerzas, creatividad, imaginación y talento para encontrar vías alternativas a los recortes.
   .- ¿El concurso está abierto a todos los ciudadanos? ¿Qué hay que hacer para participar?
   Está abierto a todos los ciudadanos. Sólo hay que tener una idea que creamos que puede mejorar las cosas y colgarla en el portal del reto "mentesabiertas.uoc.edu/plug". Si los votos populares y los jueces deciden que es una de las 10 mejores de cada una de las ocho categorías (aprendizaje social, urbanismo, wikieconomia/consumo, comunicación, salud, finanzas, gobernanza y recursos), tendrá la oportunidad de pasar a las fases de anteproyecto y proyecto, con el apoyo de formadores de la UOC, la difusión en medios de comunicación y la colaboración de empresas y instituciones asociadas.
   Al final del proceso, de 17 semanas de duración, proclamaremos ocho ganadores (uno por categoría) que tendrán como premio un paquete de formación de postgrado y una estancia de casi un mes en Londres colaborando con una de las instituciones punteras en innovación social y cooperación internacional: Global Vision International.
   .- ¿Qué ocurrirá con las ideas finalistas? ¿Y los que no consigan llegar a la final?
   El proceso es abierto y promueve la colaboración y difusión entre equipos que tengan ideas o proyectos similares. Los ganadores van a Londres, pero los 80 mejores de la primera fase se incorporarán al programa "UOC-Talento" donde se les seguirá ofreciendo asistencia y contactos  para poder avanzar hacia la realización de su idea.
   .- ¿La crisis agudiza el ingenio?
   Sin duda; en tiempos de crisis, y especialmente ésta, que nos está condenando a una economía de posguerra, la creatividad surge como un antídoto contra la desesperación, y el talento debe usarse como un arma de defensa masiva que barra el paso a la mediocridad, la corrupción y los abusos.
   .- ¿Puede la universidad ser motor de cambio a pesar de los recortes anunciados?
   Sí; los recortes en formación y en investigación son un error, porque debemos ser los mejores para poder aprovechar las pocas oportunidades que surjan. Quedarse quiero y capear el temporal es la peor solución. La UOC, por definición, como primera universidad en la Red de Internet, tiene una clara misión social: permitir el acceso a la educación superior a todas las personas que no puedan, por motivos de familia, trabajo o accesibilidad, entrar en la universidad tradicional presencial. Ahora, esta misión social debe ampliarse a la creación de oportunidades. La universidad debe estar, más que nunca, conectada con la sociedad y facilitar, si puede, un camino hacia la salida.

[foto: David Campos / UOC - Rosa Fernández, fent plugging al wikilounge de la UOC]

8 al dia: Emprenedoria contra la crisi

UOC&Plugged a 8TV:
http://www.8tv.cat/8aldia/videos/emprenedoria-contra-la-crisi/

UOC&PLUGGED: Co-creació contra les retallades

Festa de presentació del concurs ciutadà d'idees UOC&Plugged a la fàbrica Moritz de Barcelona:

"No hem fet cas dels senyals que la guerra de Bòsnia ens va enviar"

Entrevista de 8' al portal uoc.edu

AraTU: Fotos oblidades

Triar mai és fàcil i menys encara quan es tracta de recuperar i preservar la memòria. Us deixo la selecció de fotos que no van poder acompanar el reportatge / homenatge a l'Ara Tu de diumenge i que expliquen algunes de les escenes que s'hi descriuen... 

(Fotos: Jordi Pujol Puente, Sarajevo, maig de 1992)

 

Tallant els cabells al carrer, Vil·la Olímpica de Mojmilo, al front de l'aeroport

Aeroport militar de Batajnica, Belgrad, 30 d'abril. L'avió del Congo interceptat pel JNA el 91 a Croàcia ara descarrega refugiats de la comunitat sefardita de Sarajevo

 La primera víctima és la veritat. Soldats iugoslaus morts al pont de Skenderija després de l'atac del 3 de maig del 92 que, anys després, encara és conegut com "cas de Dobrovoljačka". L'exèrcit serbo-federal havia segrestat el President Izetbegovic i, en contra de l'acord, pretenia evaquar les casernes de Sarajevo amb totes les armes i municions. Encara avui les autoritats de Belgrad demanen la detenció i processament per crims de guerra de Jovan Divjak, cap de la defensa de Sarajevo que, ben al contrari, va ordenar als seus homes que no disparessin. L'edifici del fons esdevindria el 1995 la primera seu del Districte 11 de Barcelona, oficina "diplomàtica ciutadana" que facilitava els intercanvis culturals i comercials entre les dues ciutats olímpiques.

Els Cascos Blaus, al igual que els funcionaris de la Unió Europea, van triar Sarajevo com a quarter general als Balcans, des d'on es dirigien les operacions de la FORPRONU, que va legitimar la divisó de Croàcia. Quan van començar a caure les bombes sobre la capital bosniana van ser incapaços de protegir-la i defensar-ne els seus 480.000 habitants. Van fer maletes. La imatge de la impotència, la resignació, la connivència amb l'agressor i la incapacitat diplomàtica. La intervenció de l'OTAN no va arribar fins a 3 anys i mig més tard, quan 12.000 civils havien mort a Sarajevo. 

 Víctimes indiscriminades de l'artilleria de Mladic. Un altre dia comença al barri vell de Bistrik.

 Nens refugiats en una escola de Sarajevo. No miren programació infantil. El televisor anuncia els preparatius "per resistir a l'agressor".

Sarajevo, 20 anys a la retina

Fa dues dècades el fotoreporter català Jordi Pujol Puente va morir a Sarajevo. Era el 17 de maig del 1992. Aleshores la capital bosniana encara es creia immortal i no podia ni imaginar que patiria el setge més llarg de la història d'Europa: 1.400 dies. El periodista Eric Hauck era amb ell. Ara recupera les últimes imatges que va fer i ens explica a través de la seva mirada fragments d'aquella guerra. TEXT: ERIC HAUCK / FOTOS: JORDI PUJOL PUENTE| Actualitzada el 13/05/2012 00:00 Era feliç. Una foto amb la seva firma, "JORDI PUJOL PUENTE (SPAIN OUT) ONLY FOR AVUI/AP", havia arribat a totes les redaccions del món. Amb només 26 anys, havia aconseguit el seu somni, treballar com a reporter de guerra per a l'agència més poderosa i veure com els seus negatius, revelats a les fosques a la banyera d'un hotel foradat per les bombes, eren engolits per fototelegrafia i transmesos, per l'única línia de telèfon en condicions, a tot arreu, menys a la competència. Han passat dues dècades i ara aquests negatius recuperats ens ofereixen una mirada, uns testimonis i un significat inèdits. Són les primeres imatges d'un fotògraf català del setge de Sarajevo, el més llarg de la història bèl·lica de l'Europa moderna: 1.400 dies. Havíem sortit de Barcelona a finals d'abril amb un encàrrec de l'Avui rumb a Belgrad, amb la intenció de fer un reportatge de tres dies a Sarajevo, on, si s'ha de jutjar per les bases que hi acabaven d'obrir les Nacions Unides i la Unió Europea i veient la resistència dels bosnians a entrar en l'espiral de violència que estava esquinçant Iugoslàvia, semblava que la tolerància i la multiculturalitat podrien guanyar la partida. S'havien cancel·lat els vols regulars entre les dues capitals, però un avió fantasma llogat per l'exèrcit iugoslau a la comunitat sefardita de Sarajevo acabava d'aterrar a l'aeroport militar de Belgrad amb 300 refugiats a bord. Es feien fotos i duien raquetes de tennis. El conflicte havia de durar poc. L'avió, un Tupolev de l'era soviètica, encara duia la inscripció "Congo". Vam lligar caps: era la nau de càrrega que uns mesos enrere havia estat interceptada a Zagreb amb armes romanents de conflictes africans per als paramilitars croats. Definitivament, no sabíem res del que estava passant. Calia arribar a Sarajevo com fos. Vam pujar a la bodega de l'avió amb l'esperança que fes el viatge de tornada a la Jerusalem d'Europa. Va ser l'últim avió civil que va tocar terra a Sarajevo fins als Acords de Dayton, el 1995. En trepitjar la terminal, una pluja d'obusos en van paralitzar indefinidament els serveis i Sarajevo, olímpica vuit anys enrere, quedava exposada a un setge medieval. La vigília de l'atac del 2 de maig els paramilitars serbis de Radovan Karadzic i Ratko Mladic van amenaçar tota la premsa internacional, concentrada a l'antic balneari d'Ilidza (l'únic de la ciutat amb una línia telefònica amb connexió internacional), d'executar-nos si no abandonàvem la ciutat a l'alba. Tots, menys un grup de vuit, sis fotògrafs i dos redactors, van evacuar la ciutat sense tenir condicions mínimes de pas per als controls, sempre en mans d'adolescents ebris armats. Tots vuit vam creuar el front i ens vam endinsar a Sarajevo. Ens hi sentíem més segurs. 480.000 ànimes havien decidit resistir-hi i nosaltres els havíem de donar veu arreu del món. Van ser els sarajevians de tota la vida, els no contaminats per les proclames feixistes que els uns i els altres vomitaven als seus respectius canals de televisió, els que ens van convèncer que calia preservar a qualsevol preu l'esperit de Sarajevo, el mestissatge i la tolerància. Prou feina tenien els periodistes de la televisió local i els del diari Oslobodjenje per sobreviure al trajecte per l'avinguda dels franctiradors, per imprimir quatre pàgines als soterranis, sortir a vendre-les al mercat o emetre missatges de famílies perdudes durant les poques hores d'electricitat que anaven quedant. Depenien de nosaltres. De les nostres bateries, les nostres càmeres i les nostres parabòliques. Si els silenciàvem, la ciutat cauria a mans dels carnissers. Combats ferotges Ho van intentar la nit del 2 de maig. Els combats van ser llargs i ferotges. Barri per barri, carrer per carrer, casa per casa. Vivíem als refugis i trèiem el cap només en moments d'escassa calma. Quan apareixien les siluetes dels veïns, primes com les que vam veure als camps de concentració, fent el cor fort per anar a tallar un arbre per fer llenya per cuinar, recollir aigua d'una font esventrada, tallar-se els cabells enmig d'un portal, fer una visita al mercat de parades buides, tornar sense diners d'un banc calcinat, rentar la roba a les pudents aigües del riu Miljacka, fumar herba plantada als terrats o fer una copa d'aiguardent casolà al Cafè SOS, al costat del cementiri del Lleó o del pavelló olímpic de Zetra. Van estar a punt de dividir la ciutat per la meitat i de conquerir-la a sang i foc. Ens va fer pujar l'adrenalina, i rebaixar la ràbia i la por, que ens diguessin que el nostre testimoni havia salvat la ciutat. Ara sabem que l' Avui va ser l'únic diari del món que va poder oferir als seus lectors una foto i una crònica original d'aquell moment crucial per a la defensa dels valors que, se suposa, van inspirar la construcció europea. I ens hem pogut adonar també que la primera foto del Jordi que va donar la volta al món, la dels combats entre els tramvies del pont de Skenderija, deixava entreveure al fons un edifici que, tres anys més tard, esdevindria la seu del Districte 11 de Barcelona. En el punt exacte on vam estar a punt d'enterrar qualsevol resistència al feixisme, veuria la llum un local que va donar esperances de vida als joves de Sarajevo en els moments més durs de la postguerra. I és que el Jordi, conegut com "el torero" entre la tribu de periodistes locals i estrangers per la seva cua de cabells llargs i negres, era un dels nostres. La seva mort, per un maleït i solitari obús al carrer Sukbunar, va sotragar alguna cosa dins nostre i, de cop, i sense tenir temps de pair el que ens estàvem jugant als Balcans, va fer que aquella guerra també fos la nostra. Milers d'organitzacions es van mobilitzar per dur ajuda humanitària a les ciutats assetjades, acollir els refugiats que s'anaven dispersant pels cinc continents i manifestar-se totes les setmanes per demanar la fi de la guerra o una intervenció de l'OTAN contra els agressors. "No ens passarà mai" Vint anys després, recuperar les fotos del Jordi es converteix en un ritual d'emmirallament. Com avui, a casa nostra, els sarajevians esgrimien la seva multiculturalitat, tolerància i hospitalitat per tancar els ulls davant d'un conflicte que s'anunciava des de la caiguda del Mur de Berlín. Veient el que ens està passant, el 2012 ens retorna, com un déjà-vu , als dies en què els bosnians, mentre queien les borses i les primeres bombes, deien: "Això no ens passarà mai". Remirem-les i remirem-nos. Fem per nosaltres mateixos el que no vam ser capaços de fer a temps amb els sarajevians. Gràcies, Jordi, per deixar-nos-en les proves. No t'oblidem.

Sarajevo, 20 anys a la retina

Sarajevo, 20 anys a la retina

@EricHauck
06/04/12 09:55
'Guerra, aquí? Això mai!' - Opinió contundent - VilaWeb  

vilaweb.cat/opinio_contund… via @vilaweb

Sarajevo (Bòsnia i Hercegovina), 6 d'abril de 1992: dues parelles seuen al SOS Cafè, a tocar la vila olímpica, per celebrar, com cada any, l'aniversari que marca l'entrada dels partisans a la ciutat per alliberar-la dels nazis. Aquest any la festa és diferent. Es miren als ulls, emocionats, i no hi veuen cap enemic bosnià musulmà, croat catòlic, serbi ortodox, jueu o agnòstic, només quatre vells amics d'aventures que, després del referèndum de la independència de fa tot just un mes, bromegen perquè ara hauran d'anar a l'estranger per arribar a la caseta que tenen a la platja. Sí, la veïna Croàcia està en guerra, però això, aquí, a Sarajevo, la Jerusalem dels Balcans, on totes les comunitats han viscut sempre en pau, no passarà, no pot esclatar en flames. Ni s'imaginen que anit, els polítics que van boicotar les urnes, han donat l'ordre de sotmetre la ciutat al pitjor setge de la història: mil quatre-cents cinquanta llarguíssims dies. Ells, ni s'imaginen que aquest serà el seu darrer cafè junts.

Barcelona (Catalunya), 6 d'abril de 2012. Dues parelles van al teatre i, tot passant davant les cendres del cafè Starbucks de la plaça d'Urquinaona, discuteixen sobre com s'ha tornat tot, que ni tan sols es podran vendre el pis que van comprar a la Vila Olímpica el 1992. Diuen que, si ens empenyen cap a la independència, que les provocacions són cada vegada més flagrants, protesten per la pèrdua de llibertats; intueixen que, acabada ETA i al-Qaida, ara voldran obrir un nou front, 'el problema català', per justificar abusos i retòriques viscerals. Cap no s'ha interrogat mai sobre la identitat nacional de l'altre, sobre què faria cadascun en cas que algú s'atrevís a jugar amb el foc del conflicte: Guerra, aquí? Això, mai! Demaneu-ho als bosnians.

Eric Hauck, periodista, va fer el seguiment del setge de Sarajevo, 1992-1996