La Paz es un lujo

“Mire, yo vivo en Europa y vivo en paz, y soy consciente de que eso es un lujo. Pero eso de la civilización occidental es el mayor ‘bluff’ que nos han contado. No hay civilización. Tú te vas a París, y todo es maravilloso, la ciudad de la luz, del amor, de la alegría. Vale. Pero si cortas la luz en toda la ciudad, y los supermercados y los hospitales se quedan a oscuras y sin funcionar, ya verás lo que tarda la gente en matarse entre sí. O sea, que si todo va bien no es porque la gente sea civilizada, sino sencillamente porque no tiene hambre”. (Marjane Satrapi; Rasht, Irán, 1969; ilustradora y realizadora de ‘Persépolis’, la película de animación que cautivó al Jurado del último festival de Cannes y que ha levantado las iras del régimen de Ahmadineyad - El País 26/10/07).

La semana nos ha dejado algunas pistas de lo cara que se ha puesto la Paz de la que nos habla Marjane. Así, la Paz en mayúsculas, entendida no sólo como la ausencia de guerras, sino como la celebración de una vida digna, en libertad, equidad y justicia, sin miedo, en un entorno habitable y sostenible. Esa Paz, en bolsa, cotizaría menos que las acciones de Vueling, pero tampoco se podría pagar aunque se tuvieran todos los euros y barriles de petróleo del mundo. Vamos, que no interesa. No Marjane, no es que los humanos tropecemos siempre con la misma piedra bélica por culpa de nuestra memoria, es que la guerra, los conflictos (sociales, ambientales, financieros), el miedo y el chantaje, son muy rentables. Lo ha vuelto a recordar Al Gore: con una semana de lo que se gasta el Pentágono en Irak se podría financiar una campaña global eficaz contra el cambio climático.

Pues mira, Marjane, en Barcelona ya se ha ido la luz, se hunden las vías de los trenes y se paga a 6.000 euros el metro cuadrado de piso nuevo o de segunda mano (da igual), cuando la mitad de los consumidores son ‘mileuristas´. Y aunque parezca increíble, seguimos resignados y no nos movilizaremos hasta que caiga la Sagrada Familia.

Para colmo de resignación --indignante y lamentable resignación—la escena de nuestra flamante ministra de Vivienda, Carme Chacón, impasible al lado del presidente del G-14, Fernando Martín, mientras este amenazaba con despidos de inmigrantes si nos negamos a seguir pagando los ladrillos a precio de oro: “En dos años, el precio de los pisos volverá a subir de forma vertiginosa por el estrangulamiento de la demanda si no se agilizan los plazos para tramitar los planes urbanísticos (…) Se calcula que por cada vivienda que se deja de construir, se pierden entre 2 y 2,4 puestos de trabajo. Los primeros que irán al paro serán los inmigrantes, lo que provocará importantes conflictos sociales” (sic, en El País 25/10/07). Y os preguntaréis qué es el G-14: pues no se trata de la ampliación del Grupo de los países más industrializados del mundo ni de los 14 clubes de fútbol más poderosos de Europa (aunque el imperio de los especuladores del ladrillo está muy vinculado al deporte “rey”); estamos hablando de las 13 constructoras más importantes de España y de la asociación de promotores madrileños. Por cierto, que Martín fue presidente del Real Madrid, sillón que pretendía también Juan Miguel Villar Mir, presidente de la constructora OHL, responsable de la chapuza –intencionada o no— que ha causado los 20 socavones en los túneles del futuro –y tan futuro-- tren de alta velocidad en su lento camino hacia Barcelona.

Recomiendo a Martín y a Villar Mir que se ofrezcan a Bush, Schwarzenegger y Barbara Streissand para reconstruir los miles de chalets de lujo que se están quemando en Malibú y San Diego. Si Dios que los creó no los junta, que lo haga el dólar y la especulación. (Ves Marjane, quizás sí tienes razón: un millón de evacuados en California y ningún disturbio. Será porque en Malibú no se pasa hambre. Fue muy diferente en Nueva Orleáns, donde la Casa Blanca abandonó literalmente a ciudadanos “de segunda” que no eran grandes contribuyentes de los republicanos… Me quedo con Sean Penn antes que con Arnold).

Todo esto y más mientras las Naciones Unidas celebraban el 62 aniversario de su Carta fundacional, el 24 de octubre de 1945. Siria ejecuta en la horca a dos delincuentes comunes y los deja colgando de la soga en pleno centro de la ciudad de Aleppo durante horas como escarmiento público; la misma ONU, junto con la Unión Africana, patrocina unas conversaciones de paz en Libia sobre el conflicto de Darfur (200.000 muertos y más de 2,5 millones de desplazados) boicoteadas por siete de las doce facciones sudanesas; mil expertos participan en un informe de 572 páginas (IV Informe mundial sobre el medio ambiente) en el que confirman que las especies se están extinguiendo 100 veces más rápido de lo previsto y que si no reducimos en un 50% los gases que producen el efecto invernadero antes de 2050 el cambio climático tendrá efectos irreversibles; los Príncipes de Holanda se tienen que querellar contra una “Asociación para la legalización de la pederastia” (sic) por colgar fotos de los herederos en su web; una ONG francesa es interceptada en el Chad por presunto tráfico de menores cuando fletaba un vuelo para 103 niños…

La última perla de la semana nos la ofrece La Reppublica, que se hace eco del proyecto de ley en Italia para poner bajo control periodístico y fiscal a todos los bloggers del país. ¡Si la moda se extiende yo invito al incendiario neocon en versión rojigualba Federico Jiménez Losantos y al demagogo Michael Moore para que sean los ‘padrinos’ fiscalizadores de nuestro blog!

(Foto: Con Lluís y dos estudiantes de arquitectura, en la plaza del Iman Jomeini de Ispahán, Irán, marzo de 2004)

Linguablog

Estimats amics,
Queridos amigos,
Dear friends,

Many suggestions to improve this blog are arriving from home and abroad. I will use them all, promised, specially the ones regarding the use of other languages to make it more accessible to broader audiences... Don't hesitate to post your comments! Best regards.

Os prometo también algunos artículos en español... A cambio, espero que no os cortéis con vuestros comentarios! Un fuerte abrazo,

Hasta pronto, Fins aviat, See you soon, Biss bald, À bientôt, Vidimo se...

Eric

PS: Un guiño a los amigos de Linguamón - Casa de les Llengües de quienes he tomado prestada la licencia del título / My suggestion to bloggers interested in how Catalan and 6.000 languages in the world are surviving in the net: visit www. linguamon.cat !

Xenofòbia + impunitat = feixisme

La tensió social està pujant. És una evidència com el canvi climàtic, que només els que tenen cosins científics posen en dubte per sobre de dècades d’estudis, un tardà pla d’acció de les Nacions Unides i un Nobel de la Pau. Estem emparats per una aparent bonança econòmica, per una memòria històrica reprimida, una transició mal tancada, un paraigües europeu que no posa fre a les ambicions dels Estats-nació i una crisi humanista que està anestesiant qualsevol forma de pensament. La llei del mercat sense escrúpols s’està imposant al sentit comú.

I el pitjor de tot és que aquesta tensió no només es visualitza al Congrés de Diputats, a les tertúlies radiofòniques o als debats televisius. És viva al carrer, als blocs, als xats (us convido a llegir les bestieses que s’arriben al llegir als comentaris de les notícies esportives de www.elmundodeportivo.es, per exemple), als taxis, a les cues de les llançadores que intenten tapar els forats de l’AVE, als telèfons d’atenció al client de Fecsa-Endesa o Telefònica, a les finestretes de les entitats de crèdit (ara ja no són finestres, sinó pulcres i amables taulells, perquè els bancs i caixes ja no operen amb diners sinó amb els deutes dels consumadictes) i també als vagons dels trens.

Un país on els treballadors qualificats es permeten el luxe de rebutjar feines després d’haver signat contracte; amb 50 milions de visitants anuals (el segon país del món en nombre de turistes només per darrera de França); considerat El Dorado pels homes de negocis de mig món a causa de la nostra qualitat de vida; refugi de mafiosos i especuladors per la permissivitat de la justícia; i, també, terra d’acollida de negres ànimes en pena amuntegades en pasteres abocades als capricis de les corrents de l’Estret i els alisis de les Canàries; ha de patir, per força, tensions socials que potser encara no estem educats per pair. Sobre tot perquè ja fa moltes legislatures que l’educació ha perdut el rumb, ha abocat els joves a una desmotivació (o vida massa fàcil) evident i intenta compensar la derrota de les Humanitats amb assignatures de ciutadania.

No és estrany llegir frases xenòfobes als treballs d’alumnes que arriben a la facultat, i tampoc sembla destorbar ningú que un animal insulti, pegui i vexi una menor, a plena llum del dia, en un tren ple de gent impàvida, sense por a les càmeres que ens han de protegir d’un nou 11-M, mentre parla per telèfon mòbil. Aquest individu va ser reconegut i detingut, però torna a ser al carrer. La sensació d’impunitat de l’agressor i d’indefensió de la víctima (ella sí que ha decidit no sortir més al carrer!) pot provocar que, a la llarga, tots dos (o qualsevol altre en situacions similars) es prenguin la justícia per la mà. A l'igual que el consumidor estafat decideix apel·lar a una rebel·lió fiscal, una obertura de peatges o una vaga d’abonaments als serveis.

Ho deia fa uns dies a Barcelona el pensador George Steiner, autor d’Una idea d’Europa: “Els joves europeus estan massa preocupats per fer diners”.

I ara vivim molt bé, però què passarà quan ens esclati la bombolla als nassos? A qui culparem de la crisi? Qui se n’aprofitarà dels discursos populistes? Sabrem mantenir la calma? Aconseguirem tenir el cap fred davant de les provocacions? Reaccionaran els polítics i els mitjans de comunicació amb responsabilitat? Els nostres veïns europeus miraran cap a un altra banda, com van fer el 1989 amb Milosevic i Tudjman?

(Foto: Consumisme vs. Humanisme? : Màquina venedora de llibres a l’estació d’Atenes, maig de 2007)

Alô Alô Maria

Mai havia assistit a un espectacle on un sol artista, en aquest cas una artista, aconseguís posar en escena el concepte “interpretació” amb tots, absolutament tots, els seus matisos: [1. Explicar o declarar el sentit d’una cosa. / 2. Traduir d’una llengua a una altra. / 3. Explicar, encertadament o no, accions, dites o successos, que poden ser entesos de maneres diferents. / 4. Representar un text de caràcter dramàtic. / 5. Executar una peça musical, mitjançant el cant o els instruments. / 6. Executar un ball amb propòsit coreogràfic. / 7. Concebir, ordenar o expressar d’una manera personal la realitat. (no hi trobareu més definicions al diccionari!)]. Maria de Medeiros ho va brodar anit, a la sala Luz de Gas de Barcelona, en la presentació del seu disc A little more blue, homenatge a la poètica inconformista de Chico Buarque, Caetano Veloso i Gilberto Gil.

Més melancònica i càlidament embolcallada pel pianista francès Pascal Salmon, el baixista turc Emek Evci i el percussionista brasiler Edmundo Carneiro, Maria de Medeiros (sí, molts la recordareu al costat de Bruce Willis al Pulp Fiction de Tarantino) Interpreta (sic) les melodies dels seus ídols d’adolescència com si fos en una aula de l’Ecole Nationale Supérieure des Arts et Techiques du Théâtre de París: desxifra el pensament que s’amaga darrera de la passió dels “tropicalistes”; introdueix arrenjaments jazzístics per recitar i versionar la seva poesia hipnòtica en la llengua més pròxima del públic; accentua el dramatisme i la sensualitat de les escenes amb el llenguatge universal de la mirada i el gest, i amb quatre passes de samba sobre els seus talons d’agulla platejats ens transporta a les rues de Carnaval…

El disc fa un any que gira pels teatres de França, Portugal i Espanya, però són encara pocs privilegiats els que hauran gaudit del paper més sublim de l’actriu. Espero que ben aviat tinguem l’ocasió d’amirar-la de nou a la seva “altra ciutat”.

Trobo a faltar en l’mprescindible CD, una versió de Alô Alô Marciano, de Rita Lee i F. Carvalho, potser la peça del repertori que de forma més contundent ens ecorda que, “per variar, estem en guerra”, seguim en guerra, que abans d’ahir era la dictadura portuguesa, ahir la brasilera i avui desenes de guerres i repressions oblidades, però, sobre tot, la guerra contra una única visió del món.

Gràcies, Maria, per aquest homenatge a “l’esperit crític, amb sensualitat, gravetat i humor”; gràcies per actualitzar el tropicalisme inconformista i, sobre tot, per interpretar-te a tu mateixa. Gràcies per aquesta interpretació total.

Per admirar breument algunes d’aquestes melancòniques interpretacions o consultar l’agenda de concerts, biografia i filmografia visiteu www.mariademedeiros.net .

Un tret al cap i cobert amb un diari

Bagdad és notícia quan l'esgarrifosa xifra de morts diaris sobrepassa els 250 (cada vegada val menys la vida d'un iraquià!) o mor algun company de professió en exercici i aquest treballava per a un mitjà amb pedigrí. Saif Aldin era iraquià, però treballava per al Wahington Post. És la primera baixa del prestigiós rotatiu des que les tropes nord-americanes van envair l'antiga Babilònia el març de 2003. Saif Aldin ha mort executat d'un tret al cap amb la càmera de fotos a la mà. El cos sense vida l'han cobert amb paper de diari...

Llegiu l'article de Joshua Partlow i Amit R. Paley al Post d'avui (www.washingtonpost.com):

"Saif Aldin always came back -- from death threats, from beatings, from kidnappings, from detentions by American soldiers, from the country's most notorious and deadly terrain -- but on Sunday he didn't. The 32-year-old Iraqi reporter in The Washington Post's Baghdad bureau was shot once in the forehead in the southwestern neighborhood of Sadiyah. He was the latest in a long line of reporters, most of them Iraqis, to be killed while covering the Iraq war. He was the first for The Washington Post. (...) Residents of the neighborhood and Iraqi military officers at the scene said Saif Aldin was killed while taking photographs on a street where several houses had been burned. His wounds appeared to indicate he was shot at close range. His body was later observed lying on the street, covered with newspapers."

Nou periodistes que treballaven per a mitjans espanyols han mort en conflictes arreu del món des del 1980. Els que han tingut més sort continuen fent-ho perquè morts injustes com les de Bagdad no caiguin en l'oblit.

Us recomano una visita a la sala d'exposicions de l'Obra Social de Caja Madrid a Plaça Catalunya 9 de Barcelona on fins al cap d'any es pot veure "Batecs d'un món convuls": 10 mirades, cent imatges de reporters de guerra espanyols...

BombArt

“If you are looking for hell / ask the artist where it is / if you don’t find the artist / then you are already in hell” (Avigdor Pawsner, 1793 - Dean J. Toumin, 1993)

L’infern era Sarajevo i d’artistes se’n trobaven fins i tot entre les runes, als refugis, als petits cafès sota la llum de les llànties fetes amb llauna de l’ajut humanitari o als humits teatres a més de deu graus sota zero. Calia cremar la pota del piano Steinbeck o tota la bibliografia de Tito per poder escalfar una mica la galleda d’aigua glaçada. Un petit litre d’aigua per rentar-se els cabells i bullir les ortigues. Calia anar ben elegants i amb la panxa entretinguda per assistir a l’estrena de Tot esperant Godot amb Susan Sontag o al concert de Zubin Mehta amb els músics de la filharmònica que havien sobreviscut al primer hivern de setge.

Els naixements es disparaven (potser no és el millor verb) tant com la creativitat. L’hospital de Kosevo operava sense anestèsia i les bateries de camió que il·luminaven tímidament el quiròfan o mantenien les incubadores, alimentaven també els amplificadors dels nous grups de rock underground de la ciutat. Durant mil tres-cents trenta-cinc dies de setge, el millor antídot contra el feixisme, la neteja ètnica, el culturicidi, l’estrés post-traumàtic, el fred i la gana va ser l’Art. Si Moçambic és l’únic país del món que té un kalàixnikov a la bandera, la Bòsnia del 1992-1995 hauria de dur el violoncel de Vedran Smajlovic a la seva!

Diu Dzevad Karahasan que “una de les funcions bàsiques de l’art és la de protegir la gent de la indiferència, i l’home és viu mentre no es quedi indiferent”. En certa manera el concepte de resistència conté aquest matís: desplegar tota la creativitat humana per sobreviure i, òbviament, només una presa de consciència del perill de ser anihilat cultural o físicament fan que es disparin mecanismes de defensa creatius.

La paradoxa de Sarajevo és encara més sofisticada: es combatia la ignorància amb la indiferència. L’única manera de resistir al xantatge de la violència indiscriminada de l’agressor (que pretenia destruir la identitat d’una ciutat més multicultural que Toledo o Jerusalem –com bé recordava Richard Gere al Show televisiu de Letterman - bombardejant els seus símbols i minant la moral de la població) era contraatacant amb bombes d’indiferència, o amb indiferència davant les bombes. Fer vida normal a l’infern. Combatre el genocidi cultural amb art i creativitat. Els defensors no tenien tancs, però van crear galeries d’art contemporani, festivals de música i de cinema enmig del foc i les flames. L’art va ser més útil que una armilla antibales, però no va aconseguir aixecar el setge més llarg de la història d’Europa.

Art i guerra sovint s’alimenten. Òbviament, moltes de les grans creacions de la Humanitat no s’han produït necessàriament en temps de conflicte o per inspiració bèl·lica, però si entenem l’art com la representació creativa del sentiment que ens provoca una experiència vital, potser la guerra, com a expressió de les més baixes passions humanes, com a productor incontrolat d’adrenalina, esdevé una de les fonts d’inspiració artística més recurrents, passionals i universals.

Podríem parlar de l’art de la guerra (el domini de l’estratègia militar), de l’art en la guerra (inspiració per sobreviure), de la guerra per l’art (saquejos i expolis) o de la guerra de l’art (batalles pels drets d’autor o les audiències), però prefereixo parlar de l’art de la resistència, de la lluita per conservar el seu duh (en bosnià,ànima), aquest art més intangible que ens fa més humans i que no apreciem fins que la tragèdia és inevitable. El Cavall de Troia, Els Jocs Olímpics, El Quixot, un Arc de Triomf, la Rendició de Breda de Velázquez, qualsevol fortalesa medieval europea, el Guernika o la clàssica Batalla del Neretva de l’actor i director Veljko Bulajic no han de tenir més valor que el disseny dels estris de supervivència a Sarajevo.

Per què la creativitat s’associa a la mort o al record? Per què parlem d’immortalitzar un instant i no valorem aquella imatge fins molt de temps després d’haver-la captat? Karahasan ho explica mentre observa els danys que els projectils dels bombardejos sobre el barri de Marindvor havien causat al seu edifici el maig de 1992. Les bombes li van fer descobrir uns preciosos capitells quan ja era massa tard, perquè la metralla els havia escapçat: “Fins aleshores m’havia limitat a reconèixer casa meva, però en aquell moment la veia. Fins aleshores hi vaig viure, però en aquell moment la sentia i l’amava. Significa que m’estava acomiadant d’ella, que començava a convertir-se en un record, perquè el valor complert d’allò que trobem l’obtenim quan es muda d’aquest món al del record”.

La pregunta inevitable que se’ns planteja és si una regió tan castigada per les guerres com els Balcans, que ha enriquit la vella cultura europea amb les obres del Premi Nobel de Literatura Ivo Andric, de pintors com Afan Ramic, Mersad Berber, Safet Zec, poetes com Abdulah Sidran, dissenyadors com Trio, i cineastes com Emir Kusturica, Danis Tanovic (Oscar 2002 per No Man’s Land) o més recentment, Jasmila Zbanic (Ós d’Or a Berlin el 2006 per Grbavica), hauria estat tan prolífica i creativa sense tanta tragèdia. O, al revés, si hagués estat tan cobdiciada pels invasors sense la fama dels orfebres i artesans del carrer Kazandziluk, l’esplendor arquitectònic mestís de l’antic ajuntament, la Vijecnica (escenari de la recepció oficial de l’arxiduc Francesc Ferran abans del magnicidi de 1914) o l’emoció de les belles figures de la patinadora alemanya Katarina Witt, entronada al pavelló de Zetra, a Sarajevo, com la Nadia Comaneci dels Jocs Olímpics d’Hivern de 1984.

En nom de l’Art i la Cultura s’han invocat conquestes i genocidis, però també en la defensa de l’Art hi trobem algunes de les històries humanes més commovedores. La neteja ètnica als Balcans (“Allà on hi ha enterrat un Serbi és Sèrbia”) emana d’un Memoràndum redactat el 1986 a l’Acadèmia de les Arts i les Ciències de Belgrad per la pressumpta persecució de la preeminent cultura sèrbia a algunes de les repúbliques exiugoslaves. Prenem-ne nota.

I ara que parlem de Babilònia, qui no recorda l’expoli del Museu de l’Iraq, a Bagdad, l’abril de 2003? Milers de peces van desaparèixer a plena llum del dia mentre els responsables del Museu esperaven la protecció de les forces invasores. Un altre error dels nois de Bush o una omissió intencionada? Mentre es volatilitzava el testimoni petri de la primera civilització urbana de la Humanitat, un grup de nou joves aconsegueix infiltrar-se al Museu i endur-se peces d’un valor incalculable, suficient per pagar una nova vida a l’estranger a totes les seves famílies. Se les van quedar, però per tornar-les un cop les autoritats iraquianes van recuperar el control del Museu.

Aquests joves “artistes”, com a amants de l’art, conscients del valor moral i identitari de les obres, del seu simbolisme com a testimoni de milers d’anys de resistència, van ser també víctimes de la creativitat que emana de les flames de l’infern.

Així com els ambientalistes creuen en l’efecte papallona de les petites accions quotidianes sostenibles per reduir els efectes del canvi climàtic, els resistents en un món amenaçat per la ignorància i el pensament únic no han de deixar de bombartejar (sic) els seus entorns amb grans dosis de creativitat, innovació, humiltat, esperit crític i bon humor. La guerra també es pot guanyar amb armes de creació massiva.

Aquestes són algunes de les reflexions que proposaré durant un dels debats "BAC_Bla" al Festival Internacional d'Art Contemporani de Barcelona_BAC2007_Babylon, que obre portes al CCCB el 26 de novembre. Per a més informació podeu consultar www.bacfestival.com

(Foto: Arc de Triomf després de la derrota: Bagdad, maig de 2003)

Veritat o mentida

Ara que el Nobel de la Pau 2007 per a Al Gore i l'IPCC ha posat de nou sobre la taula la proliferació de visions enfrontades del món (ambientalistes contra consumidors sense fre / bons vs dolents / neocons vs terroristes globals / Putin vs Bush / monàrquics vs republicats), com si intentessim reinventar una guerra freda que faci l'actualitat més previsible, potser és el moment de multiplicar les veus a favor de la diversitat, del dret a la discrepància, de la resistència contra el pensament únic, de la senzilla virtud de fer-se preguntes i bucar-hi respostes. Moltes les hi trobarem en el sentit comú, com reivindicava Eduardo Galeano durant el primer Fòrum, però tampoc cal que ens obsessionem si no les trobem de seguida, sempre i quan tinguem clar que coexisteixen la teva veritat, la meva veritat i La veritat, que podria ser la suma de les nostres veritats subjectives.

En homentage al Nobel de Gore, deixeu-me que reprodueixi aquí un aforisme de Mark Twain recollit a la versió impresa d'Una veritat incòmoda i que m'ha impulsat a escriure aquestes primeres reflexions en un bloc: "No és el que no saps la causa dels teus embolics, és el que dones per cert i no ho és". Vull posar el meu granet de sorra a la platja dels que encara no hem renunciat a fer-nos preguntes. És una invitació al debat. Sigueu benvinguts!