Llibertat condicional

Plou. Plou la mar de bé i això és notícia. Ens feia tanta falta l'aigua que preferim no obrir el paraigua per mullar-nos i sentir com les beneïdes gotes aigualeixen la nostra mala consciència per haver malgastat aquest recurs vital durant tant de temps. Se'ns posa cara de felicitat, alleujats, com qui rep l'extracte de la visa i descobreix que ja no està en números vermells. Podem seguir vivint a crèdit. Fins quan?

Com un gol al temps de descompte que salva el cap de l'entrenador, penso que aquesta aigua potser s'endurà el debat sobre la sequera i la solidaritat entre territoris. Penso que només deixarà les torrenteres d'uns projectes polítics que volen privatitzar un bé comú, un dret humà. Podem privatitzar la llibertat? Les lleis són norma o jou? Les crisis, naturals o intencionades, serveixen per enfortir o enfrontar les comunitats? On comença la meva llibertat i acaba la teva?

Raimon Panikkar, doctor en filosofia, química i teologia, ens va oferir fa uns dies en antena la recepta, o més ben dit, l'antídot contra la crispació, la provocació, el pessimisme, la tristesa, la innacció, el derrotisme, la submissió... Deia que la fòrmula per preservar la llibertat no és un altra que la suma de la felicitat, el cor, la consciéncia i l'experiència.

En faig una de les interpretacions possibles: la FELICITAT, entesa com l'alegria, la satisfacció d'assolir els petits objectius de cada dia; el COR, entès com l'empatia, el reconeixement de l'altre i un compromís amb la solidaritat; la CONSCIÈNCIA, com el dret a transgredir si en coneixem els límits i les conseqüències, la responsabilitat i el dret a equivocar-se; i l'EXPERIÈNCIA, adquirida a l'escola de la vida. Hi hauríem d'afegir el CONEIXEMENT, que ens permetrà contrastar la realitat i evitar que manipulin la nostra llibertat.

No ens enganyem. Tenim els ingredients o sabem on anar a buscar-los. Només cal que ens posem davant dels fogons i practiquem aquest plat tant exquisit anomenat Llibertat, perquè, per tastar-lo no s'hi valen els restaurants de la política provinciana i matussera, no fos que ens donin gat per llebre i ens serveixin llibertat condicional.

Bona nit. Que sigueu feliços.

[Panikkar va ser entrevistat el 9 de maig per l'Antoni Bassas a Catalunya Ràdio]

[Foto: llums i ombres a la destruida Biblioteca Nacional de Sarajevo, el 6 d'abril]

Que n'aprenguin!

Sí, amics, com l'altre dia va haver d'admetre l'Espinàs a l'AVUI, jo també sóc un culé estafat que es pensava que mai hauria d'escriure sobre el Barça. Especialment en espais com el propi, i amb molts temes pendents a la pissarra dels "deures" que penja al darrera del despatx de casa: 100.000 morts pel tifó de Myanmar; les primeres revoltes a Somàlia per la crisi alimentària; els 650.ooo pisos que no es venen a Espanya i que no surten al mercat de lloguer; o temes més casolans com la criminalització dels ciclistes a l'itinerari natural dels Aiguamolls de l'Empordà...

Doncs, no. Avui toca Barça. Indignat, avergonyit i emprenyat em resisteixo a seguir enganyat i busco el meu propi mur de les lamentacions blaugranes. Què es pot dir que no s'hagi dit ja? Com em puc callar si amics de mig món m'envien missatges de condol amb un cert tuf ja de desafecció? Seguim bocabadats pel "Al loro!" i el "no estem tant malament", quan en realitat hem dilapidat en dos anys (amb dues lligues i una Champions al sarró) tot el que teníem: prestigi, un entrenador educat, una plantilla de luxe, un joc que va enamorar mig món, la humiltat, un soci entregat...

No sé si Guardiola és la solució, però el sol fet de fer net i pensar que hi pugui haver algú que posi a treballar aquesta colla de nens mimats durant vuit hores (com tot fill de bon veí que cobra un sou deu mil vegades inferior) i els ensenyi a respectar els socis (només Thuram es va acostar tímidament a l'East Stand de Manchester per agraïr-nos l'afonia), atura les meves tendències piròmanes quan tinc els carnets a la mà. Ara, el malson no s'acabarà aquí si no erradiquem aquest fals cofoïsme de la directiva que, en realitat, és un fidel reflexe del que passa al vestuari. Tenim poca memòria o la desintegració de la pinya que era l'equip no va començar per la lluita d'egos a la directiva? La inacció de Laporta, Txiqui i Rijkaard davant la deriva dels jugadors és pura complicitat autoprotectora (es tapen mútuament les vergonyes nocturnes) o simplement ineptitud? I a sobre, quan passem davant la Llotja ens rep una guàrdia pretoriana de goril·les i mossos que manté el soci indignat ben allunyat dels canapés de disseny de la directiva! Feixisme de saló? De què tenen por? Que es trenqui "la porta"? No senyors, nosaltres paguem, no peguem. No han sentit mai allò de "qui paga mana"? Doncs aquesta deu ser l'única societat privada on això no passa.

La baixada de pantalons després del viatge a Sarajevo en el que vam coincidir va resultar ser una premonició. Que n'aprenguin? Aprèn-ne tu, Laporta: a plegar amb dignitat perquè tots nosaltres podem recuperar l'orgull que ens heu robat. Gràcies.


[La foto de Manchester és de l'Arnau i no cal dir que els patidors i "embaucats" d'Old Trafford teníem l'esperança de retrobar-nos a Moscou... ]

[La tira de Kap ha aparegut a El Mundo Deportivo el 9 de maig / www.elmundodeportivo.es/web/gen/20080509/53462221479.html]

Objectiu: Doble zero

Ja dura massa, el debat sobre el 0,7. Mentre mig món desenvolupat (des del punt de vista de l’opulència, però no de l’humanisme) fa veure que s’esforça en destinar més del 0,3 per cent del seu PIB a la cooperació amb els menys afavorits i mentre la Unió Europea es vanta de ser el principal donant del món (46.100 milions d’euros, el 0,38% del seu PNB, l’any passat), la realitat mostra que les desigualtats s’acceleren i que, en realitat, l’ajuda i els crèdits han decaigut.

Les donacions, les accions globals, les campanyes, els microcrèdits, la solidaritat internacional no serveixen de res si els països desenvolupats no les acompanyen amb mesures immediates per mitigar els efectes de la crisi planetària que ells mateixos estan provocant per l’especulació amb les primeres matèries i els recursos naturals: l’augment del preu del petroli encareix el transport de cereals i dispara el cultiu de biocombustibles, que a l’hora generen un crisi alimentària que, a moltes zones del planeta, s’agreuja amb els efectes del canvi climàtic i la manca d’aigua potable.

Una espiral tràgica que, lluny de deprimir-nos, ha d’abocar-nos a una aliança coordinada contra el col·lapse del Planeta. Si els barcelonins han sabut estalviar un terç de l’aigua que consumien al primer senyal d’alarma, prenguem-nos seriosament també, com a nostra, la crisi de la pobresa i la sostenibilitat. L’objectiu no és arribar al 0,7% en donacions, sinó al 0,0%, perquè voldrà dir que hem estat capaços de revertir l’espiral i generar riquesa allà on realment la necessiten.

[Publicat al diari AVUI / www.avui.cat/, a les pàgines +Cooperació, el 30 d'abril de 2008]

Gospodin Maragall

Fa uns minuts, al Narodno Pozorište (el Teatre Nacional de Sarajevo) , Pasqual Maragall ha rebut de mans de l'alcaldesa de Sarajevo, Semiha Borovac, el titol de Ciutada d'Honor de la capital bosniana (perdoneu el teclat serbocroat sense accents!). Es un reconeixement a 16 anys d'amistat i cooperacio i suposa la constatacio del poder de la diplomacia ciutadana. "El 1992, Barcelona i Sarajevo van esdevenir germanes, Barcelona en la felicitat i Sarajevo en la tragedia. Quan vam saber que Sarajevo estava sent bombardejada vam saber que haviem de ser a prop vostre (...) Hem apres molt de vosaltres: Sarajevo es un exemple de coratge. Hem apres que la diferencia pot ser quelcom que ens uneix. Volem una Europa que aprengui llicons de Sarajevo", ha dit Maragall als seus ja conciutadans bosnians. Totes dues son ciutats olimpiques i comparteixen el trist "honor" de d'haver estat bombardejades indiscriminadament. El de Sarajevo, va ser l'atac que va presagiar la primera Guerra Mundial, i el de Barcelona el primer testimoni de la bogeria feixista de la Segona. Sarajevo va tancar el cercle de violencia amb un nou genocidi i intent de culturicidi. Barcelona s'ha conjurat per no seguir les passes de la seva germana... Hvala, gospodin Maragall; gràcies, senyor Maragall.