"No es agradable estar solo con pensamientos lúgubres en el silencio blanco" (Jack London, The White Silence, 1899)

"Sí, el món ens ensenya a ser humils. Perquè vaig tornar d'aquell viatge avergonyit de la meva ignorància"
(Ryszard Kapuscinski, Viatges amb Heròdot, 2004)

22.7.08

Colònies digitals

Internet, les xarxes socials, la blogosfera i, en definitiva, tot el món virtual que estem construint haurien de ser una bona ocasió per no repetir al ciberespai els errors del passat: l’expoli, les guerres ideològiques o l’experimentació amb virus, per posar alguns exemples d’abusos dels quals estem pagant, cíclicament, nefastes conseqüències.

Més enllà dels avantatges que la xarxa suposa per a les entitats dels països desenvolupats a l’hora de coordinar-se en temps de crisi a llocs remots del planeta, cal que aprofitem tot el potencial de les encara anomenades noves tecnologies de la informació per a que els expoliats del món colonial puguin conquerir ara, des del món virtual, el lliure accés al coneixement i, per tant, al seu propi desenvolupament.

L’afabetització digital, a més de l’alfabetització universal, és indispensable. Perquè un sirià, un moldau, un nordcoreà o un zimbabuès han de poder llegir el Herald digital o contribuir a la Viquipèdia. I també perquè un productor colombià, ivorià o xinès ha de conèixer a l’instant els preus al mercat del cafè, del cacau o del blat per exigir un tracte just. Però anem amb compte, perquè els autors africans que s’estan digitalitzant ja recelen dels nostres programaris i continguts lliures: temen no poder competir i veure com les seves obres s’esvaeixen a la xarxa. Com els productors de cafè, també exigeixen respecte i un preu just per al seu capital intel·lectual.

Afrontem, doncs, amb responsabilitat, la descolonització digital i no tinguem por de democratitzar el coneixement.

Foto: La guitarra, de llauna; el telèfon, cel·lular. En un carrer de Kenyosha, Bujumbura, Burundi (2007)

[Publicat a l'AVUI, al +Cooperació que ha d'aparèixer el 23.07.08]

18.5.08

Vint anys a les trinxeres del periodisme

Només fa 20 anys teníem 20 anys, sovintejàvem més el bar que les aules de la factoria Autònoma de periodistes (l'única d'aleshores) i inventàvem mons que pretenien retornar el poder als estudiants, com en temps dels nostres pares. Érem la Generació del 86, nascuts el 1968. Aquella "quinta", ara acomodada en els llocs de responsabilitat que ja ens toca ocupar, ha produït grans reporters i periodistes, directors de mitjans de comunicació, experts en new media, professors, gerents d'editorials, líders d'opinió i també alguns mediàtics. Potser no hem sabut portar l'herència d'aquells revolucionaris de la Primavera del 68, però ens ha tocat ser la generació de la revolució tecnològica. Vam voler ser periodistes per viure i explicar el món i, ara, dues dècades després, ens hem trobat que qualsevol persona amb un telèfon mòbil es pot convertir en testimoni de primera línia, en reporter accidental.

Permeteu-me aquesta petita retrospectiva professional per celebrar els meus 20 anys oficials com a periodista. Va ser el 17 de maig de 1988 quan l'AVUI publicava una petita crònica sobre les donacions als partits polítics dels EUA. Amb l'Isma Nafria portàvem un parell d'anys tirant endavant la revista universitària "Nova Diagonal". També feia traduccions de diaris estrangers a casa, però aquell dia, després d'uns mesos substituint un estudiant en pràctiques, en Miquel Àngel Violan (aleshores redactor en cap) em va deixar jugar amb el primer equip.
Encara fèiem un periodisme artesanal. A la redacció se sentia el repicar de les velles màquines d'escriure; tot just ens estaven instal·lant en xarxa els primers ordinadors de pantalla verda i no cal dir que amb els vells telèfons de "roseta", el tèlex i els quilòmetres de teletips d'agència aconseguíem tota la informació que necessitàvem. Costa de creure, però internet encara era un invent reservat als militars nordamericans i les úniques comunicacions inalàmbriques es feien mitjançant costosíssims telèfons satèl·lit, la versió portàtil més lleugera dels quals pesava uns 20 quilos! No cal fer tanta memòria: qui no recorda el sistema AMIC d'IBM? El "revolucionari" servidor instantani de dades i resultats dels Jocs Olímpics de Barcelona'92!
Ha mort la visió romàntica de la nostra professió? Quines són les fonts d'inspiració dels joves periodistes d'avui? Són Matrix i Minority Report els seus únics referents? La producció pròpia al YouTube i Second Life, les comunicacions al Skype, Twitter o la blogosfera, la força de la immediatesa, la comoditat de Google i la seducció de la tecnologia han esborrat qualsevol mirada cap a enrera. Com quan agafen la moto, que ja no porta ni retrovisors. Ni tant sols la brillant recuperació que George Clooney va fer del personatge d'Ed Murrow ha reviscolat el gust per un gènere en desparició, potser perquè les guerres ja no són romàntiques ni el reporterisme és ja un ofici heroic i respectable. Queden lluny els Lou Grant, "All the President's Men", "Bajo el fuego" o "El año que vivimos peligrosamente".

Deixeu-me reivindicar el periodisme i, sobre tot el reporterisme, com un ofici, en el que els màsters i les graduacions s'aconsegueixen al carrer, a les trinxeres, als refugis, als arxius, a les biblioteques, a la pell de personatges de carn i ossos... no als cercadors d'Internet.

[Fotos:
1. Imatge del Che Guevara extreta d'una còpia original d'Alberto Korda. És un regal d'Almeris, que la va recuperar d'un prestatge del seu pis de l'Habana el febrer de 2005. Va ser presa, segurament, el març de 1960, el temps que Korda, Alberto Díaz Gutiérrez, va copsar casualment la mítica foto que ell mateix va titular com "Guerrillero Heroico" i que encara avui els joves porten estampada a les samarretes.

2. Contactes dels negatius d'un dels rodets que vaig tirar durant la batalla pel control dels accessos a Vukovar, al front d'Eslavònia oriental, Croàcia, el setembre de 1991. La tècnica no havia canviat gaire en trenta anys. Les fotos, preses amb una Nikon reflex analògica, van viatjar de Zagreb a Barcelona per correu i van ser publicades pel diari una setmana després del bombardeig de Vinkovci.

3. Sarajevo, 12 de maig de 1992. Gràcies al telèfon satèl·lit que les televisions britàniques van abandonar en la seva desbandada de Bòsnia, AP i l'AVUI van poder enviar fotos i cròniques fresques cada dia en els pitjors dies del setge. (Foto de David Brauchli, AP)

4. Kosovo Polje, juliol de 1999. Deu anys després dels delirants mítings de Milosevic a l'escenari de la mítica batalla del Camp dels Merles (1389), la província de majoria albanesa iniciava el penúltim capítol de la desintegració de Iugoslàvia. Estàvem a punt d'entrar al nou mil·lenni, però encara calia un satèl·lit (més petit, això sí) per enviar les cròniques. Ha passat una altra dècada i el llibre dels horrors no s'ha pogut tancar. (Foto d'Ana Alba) ]

170588 / 170508

La guerrilla afganesa ha conquerit posicions a Kandahar i Jalalabad; els mariners supervivents del petroler "Barcelona" arriben sans i estalvis a casa després que el seu vaixell s'enfonsés en aigües del Golf atacats per l'aviació iraquiana; el Sàhara, pedent d'un referèndum per a l'autodeterminació "lliure i sense pressions"; un nou atac israelià acaba amb un palestí mort al camp de refugiats de Jabaliya, a Gaza; crisi d'aliments i vaga de mestres a Barcelona; Volkswagen anuncia el nou Polo regalant les quatre primeres quotes...

És el diari de fa vint anys, el 17 de maig de 1988. El món encara vivia en plena Guerra Freda, el Mur de formigó, filferrades i camps de mines que dividia Berlín des del 1961 continuava intacte amenaçant les il·lusions del milions de ciutadans del bloc soviètic desitjosos de llibertat... Han passat dues dècades, els titulars i els conflictes són els mateixos, i quina mena de somnis han conquerit romanesos, afganesos, iraquians, palestins i sahrauís? Sí, el món s'ha desfet de les dictadures dels Ceausescu i Saddam, Estats quasi medievals com Albania són ara clients de l'OTAN i la Unió Europea, i Moscou ha convertit la perestroika de Gorbatxov en un imperi oligàrquic dominat per militars ultranacionalistes. Les desfilades militars han tornat a la Plaça Roja i els immigrants de l'altre Mur, el del sud del Mediterrani, són expulsats de la terra promesa sense contemplacions. Han passat dues dècades més, una altra generació: cal una nova revolta social? 1968 - 1988 - 2008. Malauradament, aquesta primavera no hi ha hagut barricades, ni tant sols al ciberespai. I no és que els problemes estiguin resolts!

[Fotos: Bucarest, Nadal de 1989: La televisió romanesa acaba de mostrar els cossos afusellats de Nicolae i Elena Ceausescu. Els soldats, comandats ara pel Front de Salvació, celebren la victòria i defensen el Palau de la República, buit i encara fumenjant. El perill, però, no s'ha esvaït: alguns membres de la Securitate, la guàrdia pretoriana del dictador, disparen indiscriminadament, borratxos, sobre la població...]

La bomba que et mata no la sents


Molts anys deprés del nostre primer encontre a Sarajevo, els primers dies de maig de 1992, quan les milicies sèrbies i el decadent exèrcit iugoslau van tancar el setge sobre la capital bosniana, el general Jovan Divjak, comandat de la defensa de la ciutat, em va espetar una d'aquelles frases que encaixen i tanquen puzzles vitals: "La bomba que et mata és la que no sents".

Més enllà de la prudència que inspira l'advertiment (vaig recordar aquelles nits al front de Vukovar comptant, whisky en mà, a la porta del refugi, les entrades d'obusos, tot provant d'intuir la seva trajectòria en plena nit, només escoltant el xiulet de la caiguda i la cadència de les explosions), la frase venia a ser, en realiat, una metàfora del que estava succeïnt a Bòsnia, perquè malgrat tots els indicis (propaganda, provocacions, incidents poc espontanis, desplegament de soldats i artilleria, purgues a l'exèrcit...) els ciutadans de Sarajevo no van veure venir la guerra fins que la van tenir a sobre. I, òviament, va ser massa tard per aturar el culturicidi.

Saber que no pots sentir la bomba que va per tu ens hauria impedit sortir a treballar als carrers de Sarajevo. Com el ja cèlebre eslògan que la IFJ ha immortalitzat en una placa davant del foc etern de l'avinguda Marsala Tita ("Quan arriba la guerra, la primera víctima és la veritat" / "When war comes, first casualty is truth") ens hauria d'haver dissuadit de quedar-nos a la ciutat assetjada per convertir-nos en testimoni de les víctimes i únic contacte dels sarajevians amb un món pressumptament civilitzat que els ignorava sense cap remordiment.

A Jordi, el primer periodista estranger caigut a Sarajevo, el va matar un obús que probablement no va sentir. Dins d'una de les càmeres que encara li penjaven del coll i que la metralla no va foradar, van aparèixer imatges de la veritat. Era un diumenge, plovia. Era el 17 de maig de 1992.

[A Jovan Divjak el podreu sentir el divendres 23 de maig a Barcelona (12.00 Universitat Oberta de Catalunya www.uoc.edu) i a Mataró (20.00 Nits Solidàries, Foment Mataroní)]

[La primera foto va ser presa per Jordi Pujol i Puente després de l'atac al comboi de l'exèrcit iugoslau davant del pont de Skenderija, a primers de maig. / David Brauchli (AP) va capturar amb la seva càmera de butxaca una de les rares fotos del grup de periodistes "resistents" al SOS Café de Sarajevo el 16 de maig de 1992: D'esquerra a dreta: Peter Northall (Time i Agència Black Star), Hana Prguda (intèrpret bosniana, col·laboradora d'ITN), Tony Smith (Reporter d'Associated Press) i Jordi Pujol (Fotògraf freelance per a l'AVUI i AP)]