N'hi ha que ja s'han afanyat a brindar pel 2010 com si fos possible saltar-se un 9 ple de mals auguris: la crisi, el criminal bombardeig de Gaza, el cercle viciós d'ETA, el lamentable espectacle polític del finançament, el degoteig de pasteres, el fracàs dels programes de retorn, la pujada de preus, la congelació de salaris, els ERES pendents, taxes d'atur històriques, tragèdies ignorades a tot l'Àfrica (pirates a Somàlia, epidèmies a Zimbabwe, noves matances al Congo), la desafecció davant les euroeleccions...
La por, el consumisme compulsiu i una sensació de buidor i impotència ens envaeixen. Ens deixem caure al sofà amb l'encefalograma pla disposats a tragar-nos tots els discursos de Nadal, Cap d'Any i Reis convençuts de que no podem fer res per aturar aquest tast de l'Apocalipsi... I si és això precisament el que volen? Ens han derrotat? Ara que el senyor Samuel P. Huntington (el de l'inevitable xoc de civilitzacions i religions) ha passat a millor vida, resulta que els neocons han aconseguit anestesiar-nos i ara podran passar-se els sexagenaris Drets Humans pel forro, des de Guantànamo fins al Paquistan, passant per Gaza i el Càucas, sense cap manifestació ni veu en contra?
Paradoxes de la vida, Huntington, com el conducator Ceausescu, va morir la vigília de Nadal, un el 2008, l'altre el 1989. L'afusellament del dictador romanès simbolitza la caiguda dels règims estalinistes de l'est d'Europa, és a dir, la victòria de l'Occident liberal a la Guerra Freda, moment de la història que el politòleg de Harvard va aprofitar per anunciar un nou ordre mundial i inspirar la doctrina del xoc que seria implacablement seguida, fil per randa, per l'Administració Bush.
D'aquí a pocs dies sabrem si els neocons han mort amb Huntington. L'agenda d'Obama i Clinton està farcida d'emergències i el seu crèdit és proporcional a la capacitat que tindran de complir amb les espectatives i esperances de milers de milions de persones arreu del món. I per poc que aconsegueixin, serà menys dolorós gestionar frustracions que indiferència.
I posats a buscar coincidències, premonicions o senyals quasi bíbliques del que ens depararà el 2009, per què no aprofitem l'optimisme de la metàfora que ens va deparar la mare Natura als pobles de la Costa Brava --precisament ara que celebrem el centenari d'aquesta marca tant sexy per a milions de turistes? Tot i les destrosses del temporal de llevant, que ha malmès infraestructures des de Blanes a Cadaqués, la Mar va llençar sobre platges i camins de costa tones de peix que han omplert els cabassos de famílies en crisi...!
S'ha tancat un cicle? La història, com la Natura, farà Justícia? O la farem els Homes, conscients del que ens hi juguem? Posem-nos en mans dels bons desitjos que ens ha llençat el director, compositor i pianista Daniel Barenboim en nom de la Filarmònica de Viena en el tradicional Concert d'Any Nou: "Que regni la Pau al Món i que la Justícia Humana s'imposi al Pròxim Orient". Des del 1939, quan va nèixer aquest concert com a resistència pacífica del poble de Viena a l'Anschluss, la majoria de desitjos han acabat ofegats per les bombes. Després de 70 anys, potser ha arribat l'hora d'actuar d'una altra manera.
2 comentaris:
Com sempre, un article molt bo. Però, com sempre, la meva visió pessimista del funcionament d'aquest món em diu que els desitjos sempre es quedaran en això, en desitjos... Mira què passa quan un polític del govern va a una manifestació per Palestina, si fos per Israel, la meitat dels polítics que han reprovat la seva actitud haguessin callat i segur que l'ambaixador israelià no s'hagués queixat al govern de Catalunya... Amb això no vull dir que l'actitud de Saura em sembli lloable ni perfecta, el que passa és que estic farta de la hipocresia dels polítics i estaria bé que d'una vegada diguessin les coses pel seu nom. Endavant amb el blog!
Tal vegada la raó de la indiferència i del nihilisme pugui estar en el fet de que els homes hem oblidat a alçar els nostres rostres i mirar cap a dalt, cap els astres. Nosaltres, que segons diu la tradició haviem estat concebuts, per mans de Prometeo, com a sers respetables dotats de pensament profund i amb el rostre erguit, hem acabat espetegant a l’edat de ferro, la del pitjor metall, la de la iniquitat, on la veritat i la llealtat no tenen cabuda. Però afortunadament, constato cada dia que encara hi resten moltes persones d’esperit sensible; el teu, a més, cultivat. "Summer"
Publica un comentari a l'entrada