BAC! to the future

Barcelona will close this week its eight edition of the BAC! Festival. Free, fresh and really contemporary it has made a grateful effort to connect Art with our daily challenges in life. And this year our friends from La Santa have chosen the symbol of Babylon to gather a world of artistic proposals, visions, ideas and expressions to vindicate the city that is reinventing itself periodically. It couldn’t be otherwise: For the first time in humankind, more people are living in cities than in rural areas.

As Gigi, Juanjo and Juan describe it in the official programme of the Festival, “in this world of globalization, countries are identified by their cities as settings of the daily confluence of millions of people. Phenomena such as global migration, socio-cultural interaction, art, fashion, new technologies, gastronomy, alongside with a growing loneliness and depersonalization, have “fed” a new urban model based on an exhausting rhythm of life”.

These four weeks of activities and shows have been far from exhausting. If you have the chance, visit, before the 20th of December, the permanent exhibition at CCCB (Centre de Cultura Conteporània de Barcelona), where you’ll be able to rethink our contemporary world through the vision of international artists like the Japanese Ai Kijima and her embroideries, the black emoticons of Funny Fun With Guillaume (France), Mariana Vassileva’s a/v art and e-music (Bulgaria), Fran Meana’s “Paisaje con cámaras de seguridad” (Spain); how the artist Yamila Fontán (Argentina) reinvents the wheel –you will not see it, but feel it—at the sensual and intimate installation “Nocturna”, how Seb Janiak (France) created urban visions before the irruption of digital photography or how Rita Martorell vindicates casual cuisine. Of course, you’ll discover why “Arquitecture of density”, the urban landscape pictured by Michael Wolf (Germany, USA) in Hong Kong was chosen as this year’s BAC! Festival’s image.

Since 2003, after the USA and its allies invaded Iraq, Babylon lost its symbolism as first metropolis in History to become a daily evocation of chaos, occupation, destruction and culturicide. BAC! Festival, if understood, helps to restore the spirit of the first urbanites. It’s no surprise that this trip through our most recent contemporary art ends with the creation of a new symbolic currency, the “Euroafricans” and the chance for every visitor to design its own ideal urban space.

For more info, please visit:
http://www.bacfestival.com/
http://www.cccb.org/
http://www.euroafricans.org/

Valparaíso, seu del III Fòrum Universal de les Cultures

El Patronat de la Fundació Fòrum, presidit per l'Alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, ha designat aquest vespre (26 Nov) la ciutat xilena de Valparaíso com a seu organitzadora del III Fòrum Universal de les Cultures. El comunicat oficial de l'Ajuntament de Barcelona, publicat per les agències EFE i Europa Press, diu així:

"El Patronato de la Fundación Fórum de las Culturas ha elegido hoy a la ciudad chilena de Valparaíso como sede de la tercera edición del Fórum de las Culturas, que tendrá lugar durante el primer trimestre de 2010.

El patronato, que se ha reunido hoy en Barcelona, considera que Valparaíso 'reúne las condiciones necesarias exigidas en el dossier de candidaturas: un claro compromiso de la ciudad con el desarrollo sostenible, el medio ambiente, la lucha contra la pobreza y la paz', según informa el Ayuntamiento de Barcelona en un comunicado.

Con motivo de la celebración de este acontecimiento, la ciudad de Valparaíso impulsará una serie de reformas urbanísticas, como la transformación de la antigua prisión en un centro cultural y de convención, un proyecto del arquitecto brasileño Oscar Niemeyer que ha 'regalado' a la ciudad chilena.

Durante la tercera edición del Fórum de las Culturas -la primera tuvo lugar en Barcelona y la segunda en Monterrey (México)- tendrá lugar el Congreso de la Lengua Española y se organizará el III Congreso de 'United Cities'.

El comité organizador del Fórum 2010 contará con la presencia de representantes municipales, encabezados por el alcalde, Aldo Cornejo, representantes de las autoridades regionales, del Gobierno de Chile, así como de la universidades, organizaciones empresariales y entidades ciudadanas".

Valparaíso agafarà el testimoni de Barcelona i Monterrey el 8 de desembre a la capital regiomontana, durant la clausura de la segona edició de l'esdeveniment.

La ciutat 'porteña' inscriu d'aquesta manera el seu nom a la llista de les ciutats organitzadores de grans esdeveniments el 2010, juntament amb Vancouver (Jocs Olímpics d'Hivern), diverses ciutats sudafricanes (Copa del Món de Futbol); Singapur, Bangkok, Torí, Moscou o Atenes (candidates als primers Jocs Olímpics de la Joventut) o la mateixa Barcelona, que serà seu dels Campionats Europeus d'Atletisme.

Desafecció irreversible?

Ara se'ns diu que el creixent sentiment de "desafecció" dels catalans és conseqüència del divorci entre ciutadania i política, com si les raons emocionals, culturals, lingüístiques i fiscals no hi tinguessin res a veure. Recordem les paraules del President Montilla a Madrid, davant d'un fòrum d'empresaris: "Estaría falseando la realidad si prentediera ocultarles el estado de ánimo colectivo que, en general y desde hace algunos meses, planea sobre Cataluña... Cabreo, recelo, escepticismo, pesimismo, que alimentan un poso de desafección y de alejamiento de la ciudadanía con respecto a la política (...) El Gobierno de Cataluña se ha impuesto el deber de revertir este estado de ánimo (...) Y entiendo que este mismo propósito ha de ser el de las instituciones del Estado si se quiere evitar un alejamiento de Cataluña que podría llegar a ser irreversible".

El mea culpa arriba tard i no serveix si aquests polítics que senten la fredor de la ciutadania no es posen davant dels problemes, deixen de tirar-se merda els uns als altres i busquen solucions tots plegats. Perquè la seva primera missió, per la qual van ser elegits, és administrar l'Estat, les Autonomies i els Ajuntaments i no fer mèrits i desmèrits per a les properes eleccions. Cal valentia i dir les coses pel seu nom. El gest de Montilla és un primer pas al front que pot ajudar a restaurar la confiança, tot i que semblava que prediqués al desert o l'escenari d'un cabaret, perquè o bé els mitjans de Madrid el val silenciar o no se'l van prendre seriosament.

Un altre discurs, encara més imperceptible però igual de sorprenent, ha tret de l'UVI la meva desafecció personal cap a la política. Es tracta de la intervenció de l'expresident Jordi Pujol a la tribuna del parlament israelià (Knesset) durant l'entrega del Premi Samuel Toledano, el passat 28 d'octubre. Pujol, que mai ha amagat la seva trajectòria sionista, els va espetar: "Per als jueus l'Estat d'Israel només es podia crear en aquesta terra, a Eretz Israel. No es podia crear a Uganda, com es va arribar a proposar, ni a Sibèria (a Biro-Bidjan). Ni eren finalment viables els assentaments del Baró Hirsch a Argentina (...) Però a Israel hi havia gent. Des de feia molts segles hi havia gent no jueva. També era la seva terra". I més endavant, va esgrimir Salvador Espriu per dir-los: “Fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills”.

Sí, a Paletina hi ha i hi havia palestins i era i és la seva terra. Dit per un "amic" d'Israel sóna encara més "afectuós" per als palestins.

Val a dir que el parlament de Pujol davant de la Knesset conté també una cita profética: Com si anticipés el que hauria de ser uns dies més tard el conflicte diplomàtic espanyol més absurd des del Perejil d'Aznar --el "¡Por qué no te callas!"--, va i es treu del Talmud la solució a l'escalada dialèctica entre Madrid i Chávez: “Quan dos homes discuteixen, el primer que calla és el més digne d'elogi”. És clar que Pujol es referia a les quatre dècades de prepotència israeliana a Palestina des de l'ocupació de la Guerra dels Sis Dies.

Sempre s'ha dit que els presidents jubilats no tenen pèls a la llengua. Per això aquest atac de sinceritat no hauria de tenir tant de mèrit des del punt de vista polític, si no fos perquè el text íntegre del seu discurs es pot descarregar del web oficial de Convergència (http://www.ciu.info/fitxa_noticies.php?news_ID=11663) i no de "www.jordipujol.cat".

La "fidelitat" mostrada per Pujol cap al poble jueu li permet ser crític i discrepar fins i tot des de la tribuna de la Knesset. I encara que les seves paraules no van caure gens bé a Jerusalem, tornant cap a casa, Pujol va ser a temps de recollir a Madrid el Premi Senador Ángel Pulido, que la Federació de Comunitats Jueves a Espanya atorga als "amics" d'Israel. Una bona mostra d'"afecte" i fair play polític.

(Foto: Cementiri dels Màrtirs, a Jenin Camp, Palestina, 2005)

No jugamos como equipo

Dicen los expertos en productividad laboral que las reuniones de trabajo en equipo no deberían durar más de una hora y que, en ellas, deberíamos dedicar al menos unos 5 o 10 minutos al silencio, a pensar, a reflexionar, a crear. Vamos, que hablamos demasiado. Así que tomemos la que muchos ya han etiquetado como frase del año: el enfático "¡Por qué no te callas!" que el Rey de España le espetó al presidente venezolano Hugo Chávez durante una cumbre iberoamericana que debería haber trascendido por sus acuerdos en la lucha contra las desigualdades.

Pongámosla en el contexto de la productividad y la eficacia (y no en el de la educación, la diplomacia callada, el patriotismo, el populismo, las amistades peligrosas o las cumbres borrascosas): En política, en los medios de comunicación y, por extensión, en las tertulias de café (cuando las hay), se habla mucho sin escuchar. No hay diálogo, sólo monólogo. Hay pocos argumentos y mucho convencimiento por aluvión. Por eso, demos la bienvenida al "¡Por qué no te callas!" si eso nos va a permitir unos minutos de silencio, de reflexión, de creatividad, de soluciones, para empezar un diálogo constructivo, lejos de la descalificación constante, la mentira hecha verdad de tanto repetirla, de tanto framing.

El talante y la educación son, por definición, contrarios a la confrontación populista, por lo que nunca encontrarán una mesa de trabajo común. Dialoguemos, busquemos reglas del juego comunes: el mundo bipolar funcionaba en la guerra fría o la colonización, pero no en un mundo global, donde mil millones de personas viajan cada año y ven con sus propios ojos que todo no és blanco y negro, ni bueno ni malo. ¿Cómo no va a aumentar el escepticismo de la ciudadanía y su alejamiento de la política?

Pero claro, las leyes de la mundialización se acaban imponiendo y donde hace décadas hubiese habido una crisi diplomática, hoy se convierte en una separación temporal (¡como la de los Duques de Lugo!) por la presión mediática y del capital. Tiene su lado positivo.

Tampoco quedan grandes figuras políticas que nos hagan disfrutar con el jogo bonito en los congresos de diputados o las cumbres. Sólo alguna filigrana, una croqueta, bicicleta o espaldinha de vez en cuando, que no son suficientes para animar el ruedo democrático. Y si encima tienes un equipo plagado de talento como el Barça pero sus estrellas no juegan conjuntadas, pues eso, te estrellas.