Eric Hauck > "TomaHauck"

Sí, Nobel de Comunicació

2009-10-16T09:38:00.002+02:00

Comença a quallar l'evidència del Nobel de Comunicació a Obama: Llegiu l'article de Francesco Manetto d'avui a El País:

http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Nobel/paz/comunicacion/elpepusoc/20091016elpepisoc_1/Tes

¿Ha hecho mucho Barack Obama por la paz? Desde luego ha hablado de ella, y valores como el diálogo, el multilateralismo o el deseo de cambiar el mundo impregnan sus ya célebres discursos. Pero en estos tiempos de comunicación masiva por todos los soportes posibles lo simbólico se sitúa a menudo por encima de lo factual. Así que eso, el mensaje antes que el hecho, el concepto universal de paz comprensible en todos los códigos de comunicación del planeta, es lo que se ha querido distinguir con el Nobel de la Paz. Para algunos, estaría mejor denominado como Nobel de la Comunicación. (...)

El columnista y premio Pulitzer Thomas L. Friedman ironizaba ayer a este propósito desde las páginas del Herald Tribune diciendo que si el presidente encontrara una manera de repartir los soldados que estabilizarán Afganistán y Pakistán sin sumir al país en un Vietnam, entonces sí merecería un Nobel, pero el de Física.

Ayer trascendió también que, al principio, tres de los cinco miembros del comité de Oslo se opusieron a la concesión, según informaba el periódico noruego VG. La representante en el comité del Partido del Progreso, Inger-Marie Ytterhorn, la conservadora Kaci Kullmann Five y la socialista Ågot Valle mostraron objeciones. En particular, Ytterhorn mostró sus dudas sobre la capacidad de Obama precisamente para mantener su compromiso internacional. "Había esperado más debate, en especial sobre lo problemático, la guerra en Afganistán", explicó Valle. Sin embargo, al final prevaleció el criterio del secretario del comité y ex primer ministro laborista, Thorbjörn Jagland, y los otros miembros se pusieron de acuerdo. (...)

Si Obama continua sent Obama, no hauria de recollir el Nobel de la Pau

2009-10-10T11:13:00.004+02:00

No es pot ser a missa i repicar! No es pot fer la guerra i guanyar el Nobel de la Pau! La Pau no s'assolirà només amb bones intencions! La decisió del Comité Nobel d'Oslo no és una crida a l'acció, és un premi a la bona voluntat i rebaixa l'exigència dels que cada dia, en l'anonimat, lluiten per un món millor!!!

Voldria compartir amb vosaltres l'article que publico avui a l'edició paper del diari AVUI:

Sí, pots tornar el Nobel

Sí, pots tornar el NobelLa primera contribució efectiva que Barack Obama podria fer a la Pau és tornar el Nobel a l'Storting. Si, com ha dit, no se'n sent mereixedor ni creu estar a l'alçada dels ídols polítics que el van inspirar, el president de la primera potència armamentista faria bé de dir-li al comitè del Parlament noruec que no viatjarà a Oslo fins que quallin alguns dels bons propòsits de la seva agenda: l'eliminació de l'amenaça nuclear, la reconstrucció de l'Iraq, la pacificació de l'Afganistan, l'eradicació de centres de tortura com Guantánamo o, també, l'aplicació dels protocols per la lluita contra el canvi climàtic o, fins i tot, la reducció de la despesa militar per invertir en l'accés universal a la sanitat de tots els nord-americans.

Si resulta que n'hi ha prou generant esperances de canvi, abanderar una visió (no tan nova) del món i crear climes propicis per al diàleg per obtenir el Nobel de la Pau, aleshores la Pau s'haurà convertit en un anhel devaluat, passant d'una acció necessària a uns discursos benintencionats. El mateix Obama ha reconegut que la concessió del premi és una crida a l'acció i aquesta encara està per veure. No cal oblidar que el comitè noruec va acceptar la candidatura d'Obama només 11 dies després d'entrar a la Casa Blanca, perquè l'admissió de nominacions es va tancar l'1 de febrer.

És cert que els Nobels no han recaigut sempre en personatges capaços d'aturar un conflicte o en organismes multilaterals que hagin salvat vides enmig de les guerres. Perquè la Pau, entesa així, en majúscules, implica tant l'absència de conflictes armats, com la lluita contra la pobresa i la fam, la pràctica de la sostenibilitat econòmica i ambiental, el respecte dels drets humans o l'accés universal a l'aigua potable i l'educació. Aquesta regla explicaria els guardons d'Al Gore o Wangari Maathai, que més aviat haurien merescut un Nobel d'ecologia, i obriria la porta a un Nobel en comunicació adreçat a tots aquells líders polítics o socials que inspirin nous valors i esperances, com Obama.

Com s'ha afanyat a recordar el diari The New York Times, Mikhaïl Gorbatxov va rebre el Nobel després de fer caure el Teló d'Acer, Nelson Mandela i Frederick de Klerk per acabar amb l'apartheid a Sud-àfrica i altres presidents nord-americans en actiu com Theodore Roosevelt i Woodrow Wilson per la mediació en la guerra russo-japonesa o la creació de la Societat de Nacions després de la Primera Guerra Mundial. Tots ells van inspirar una visió del món i van aconseguir posar-la en marxa. Altres, com Mahatma Gandhi, no van viure prou temps per veure reconeguda la seva contribució a la Pau amb un Nobel.

Ho estan advertint els dirigents de les principals organitzacions internacionals que vetllen pels drets humans: el Nobel pot forçar Obama a no renegar dels principis universals que està abanderant, tot i que no deixa de ser paradoxal que el guardó l'hagi obtingut el president del país que ha bastit el major arsenal militar de la història. Segons l'Stockholm International Peace Research Institute (SIPRI), que anualment publica la llista dels països que més gasten en armament, els Estats Units produeixen un 41,5% de la despesa militar mundial, que és d'1,46 bilions de dòlars anuals. Aquest pressupost serveix també per pagar els prop de 370.000 soldats que Obama manté desplegats en 150 països, així com la nòmina del milió de militars que s'entrenen permanentment dins de les fronteres dels EUA. Val a dir que en els rànquings del SIPRI també hi figura Noruega com el setè país en despesa militar per càpita (5.900 dòlars per habitant), situat només per darrera d'Israel, els mateixos Estats Units, Oman, Singapur, Kuwait i l'Aràbia Saudita.

Costa de creure que entre els 172 líders i activistes i les 33 organitzacions nominades aquest any (un nou rècord absolut de candidatures) no es trobi cap currículum que hagi pogut inspirar el comitè del Nobel amb alguna acció més determinant per a la pau que els discursos de l'actual inquilí de la Casa Blanca. És massa aviat perquè el nom de Barack Obama figuri a la llista de profetes, activistes o negociadors de la pau com Martin Luther King, Willy Brandt, Desmond Tutu, Andrei Sakhàrov, el Dalai Lama, Yitzhak Rabin, Iàsser Arafat, John Hume, Mohammad Yunnus, Shirin Ebadi o Aung San Suu Kyi; o d'organitzacions com la Creu Roja, Amnistia Internacional, l'ACNUR o Unicef.

En un context d'una invisible "guerra contra el terror" i la primera crisi financera global, la recompensa a una visió, o la creació d'un "momentum", sembla poc bagatge per desanimar els senyors de la guerra i els especuladors. És un missatge massa tou del comitè dels Nobel per mantenir el prestigi i la credibilitat d'un guardó que des de fa 108 anys prestigia i impulsa les accions en defensa dels drets humans més elementals.

Amb el to emocional que l'ha convertit en icona global en poc més d'un any, Obama presumia que les seves filles Malia i Sasha l'ajudaven "a posar les coses en perspectiva". Ell podria ajudar-les a no perdre aquesta perspectiva admetent que encara no ha fet res per la pau al món, tot recordant que hi ha molts cooperants anònims que treballen i moren cada dia per veure complerta aquesta "aspiració" universal d'un món sense violència, més just i més equitatiu. Obama, yes, you can!

Foto: JIM YOUNG / REUTERS, del portal de l'AVUI

http://paper.avui.cat/article/mon/176461/si/pots/tornar/nobel.html

Ciberdesafecció?

2009-10-03T12:12:00.002+02:00

Hola a totes i tots,

Haig de disculpar-me davant dels meus dos o tres lectors pel silenci i inactivitat d'aquest bloc des de les hores prèvies a la Gran Final de Roma. He patit una certa ciberdesafecció provocada, potser, per una sobredosi de feisbucs i tuiters, un estiu analògic (excepte la lectura obligada de diaris al mòbil) i una certa nostàlgia d'estar desconnectat.

La nit d'ahir a Vic, que va acollir la gala dels Premis Blocs Catalunya, brillantment impulsats per l'equip de la Trina Milan a Stic.cat, m'ha reenganxat.

Així que prometo posar-vos al dia de les millors imatges de Roma, de les novetats al Walk In i penjar algun que altre article i reflexions que tinc guardats al meu bagul virtual.

Fins ara,

Eric

Toma, toma, toma... el Toma se'n va a Roma!

2009-05-19T13:30:00.003+02:00

Mr Twitter a la UOC

2009-04-29T23:52:00.001+02:00

For further information and videos, please visit UOC UNESCO Chair in e-Learning blog

Fair[ey] play

2009-02-08T11:27:00.004+01:00

Fairey no és Bansky, més aviat tot el contrari. L'artista londinenc de més catxet entre els graffiters manté viva la seva llegenda fugint d'estudi cada vegada que deixa una obra d'art als murs de mig món. En canvi, l'autor d'L.A., que va il·lustrar la campanya d'Obama amb la silueta "Hope"[una nova icona com el retrat que Korda va fer del Che?], ha decidit posar-se permanentment davant dels focus amb detencions, exposicions i performances. Dos models per al mateix fenòmen de masses i una constatació més que en l'era multimèdia tots els mitjans i estratègies de comunicació són complementaris (seguint amb la reflexió del paper del paper...): Banski i Fairey necessiten ídols, conflictes i murs per perpetrar les seves accions artístiques i generar debat, però davant l'acció de la "justícia" han de passar-se al web i les galeries d'art per perpetuar la seva obra efímera per definició.

Tangibilitat, immediatesa, visibilitat, llibertat i fair-play juguen i es creuen als móns real i virtual...

[+info a
http://www.elpais.com/articulo/gente/Detenido/hacer/pintadas/creador/retrato/azul/rojo/blanco/Obama/elpepugen/20090208elpepuage_1/Tes]

Detenido por hacer pintadas el creador del retrato azul, rojo y blanco de Obama:

Shepard Fairey, autor del famoso retrato azul, rojo y blanco del presidente estadounidense, Barack Obama, fue detenido en Boston el pasado viernes por realizar pintadas en la calle. La Policía asegura que firmó en varios lugares de Massachusetts Avenue y de Newbury Street y en otras zonas de Boston, según ha explicado un portavoz del Departamento, el agente James Kenneally.

Fairey fue detenido cuando se dirigía desde al Instituto de Arte Contemoráneo de Boston, en el que se disponía a inaugurar su primera exposición en solitario. Allí, más de 750 personas esperaban al artista, quien también iba a actuar como pinchadiscos.

El grafitero, oriundo de Los Angeles, se hizo famoso durante la campaña presidencial de Obama gracias a su retrato de Barack Obama modificado con el contraste al máximo y en los tres colores de la bandera estadounidese. El retrato titulado 'Hope' (Esperaza) está ya colgado en la Galería Nacional de Retratos de Washington.

Fairey asegura haber sido detenido en 14 ocasiones y están inmerso en una disputa judicial con la agencia de noticias The Associated Press, que le acusa de haber utilizado una fotografía de su propiedad para realizar el famoso retrato de Obama.

[Foto de Fairey d'AP publicada a El País i graffiti de la col·lecció Bansky extreta del seu web bansky.co.uk]

Bosphorus Blues (II)

2009-02-05T02:11:00.010+01:00

Bosphorus Blues (I)

2009-02-05T01:48:00.008+01:00

Or blanc a l'Empordà

2009-01-27T00:22:00.005+01:00

S'aixeca el decret de sequera a la conca de la Muga: la neu i la pluja garanteixen reserves d'aigua per aquest any de tempestes financeres i climàtiques...
Després de la tempesta, la calma: Estany de Vilaüt, Alt Empordà, amb el Puigmal al fons i a només 5km de la platja...

Obama: "Power alone cannot protect us"

2009-01-24T11:28:00.002+01:00

"My fellow citizens:

I stand here today humbled by the task before us, grateful for the trust you have bestowed, mindful of the sacrifices borne by our ancestors. I thank President Bush for his service to our nation, as well as the generosity and cooperation he has shown throughout this transition.

Forty-four Americans have now taken the presidential oath. The words have been spoken during rising tides of prosperity and the still waters of peace. Yet, every so often, the oath is taken amidst gathering clouds and raging storms. At these moments, America has carried on not simply because of the skill or vision of those in high office, but because We the People have remained faithful to the ideals of our forebearers, and true to our founding documents.

So it has been. So it must be with this generation of Americans.

That we are in the midst of crisis is now well understood. Our nation is at war, against a far-reaching network of violence and hatred. Our economy is badly weakened, a consequence of greed and irresponsibility on the part of some, but also our collective failure to make hard choices and prepare the nation for a new age. Homes have been lost; jobs shed; businesses shuttered. Our health care is too costly; our schools fail too many; and each day brings further evidence that the ways we use energy strengthen our adversaries and threaten our planet.

These are the indicators of crisis, subject to data and statistics. Less measurable but no less profound is a sapping of confidence across our land -- a nagging fear that America's decline is inevitable, and that the next generation must lower its sights.Today I say to you that the challenges we face are real. They are serious and they are many. They will not be met easily or in a short span of time. But know this, America: They will be met.

On this day, we gather because we have chosen hope over fear, unity of purpose over conflict and discord.

On this day, we come to proclaim an end to the petty grievances and false promises, the recriminations and worn-out dogmas, that for far too long have strangled our politics.

We remain a young nation, but in the words of Scripture, the time has come to set aside childish things. The time has come to reaffirm our enduring spirit; to choose our better history; to carry forward that precious gift, that noble idea, passed on from generation to generation: the God-given promise that all are equal, all are free, and all deserve a chance to pursue their full measure of happiness.

In reaffirming the greatness of our nation, we understand that greatness is never a given. It must be earned. Our journey has never been one of shortcuts or settling for less. It has not been the path for the fainthearted -- for those who prefer leisure over work, or seek only the pleasures of riches and fame. Rather, it has been the risk-takers, the doers, the makers of things -- some celebrated, but more often men and women obscure in their labor -- who have carried us up the long, rugged path toward prosperity and freedom.

For us, they packed up their few worldly possessions and traveled across oceans in search of a new life.

For us, they toiled in sweatshops and settled the West; endured the lash of the whip and plowed the hard earth.

For us, they fought and died, in places like Concord and Gettysburg; Normandy and Khe Sahn.

Time and again, these men and women struggled and sacrificed and worked till their hands were raw so that we might live a better life. They saw America as bigger than the sum of our individual ambitions; greater than all the differences of birth or wealth or faction.

This is the journey we continue today. We remain the most prosperous, powerful nation on Earth. Our workers are no less productive than when this crisis began. Our minds are no less inventive, our goods and services no less needed than they were last week or last month or last year. Our capacity remains undiminished. But our time of standing pat, of protecting narrow interests and putting off unpleasant decisions -- that time has surely passed. Starting today, we must pick ourselves up, dust ourselves off, and begin again the work of remaking America.

For everywhere we look, there is work to be done. The state of the economy calls for action, bold and swift, and we will act -- not only to create new jobs, but to lay a new foundation for growth. We will build the roads and bridges, the electric grids and digital lines that feed our commerce and bind us together. We will restore science to its rightful place, and wield technology's wonders to raise health care's quality and lower its cost. We will harness the sun and the winds and the soil to fuel our cars and run our factories. And we will transform our schools and colleges and universities to meet the demands of a new age. All this we can do. And all this we will do.

Now, there are some who question the scale of our ambitions -- who suggest that our system cannot tolerate too many big plans. Their memories are short. For they have forgotten what this country has already done; what free men and women can achieve when imagination is joined to common purpose, and necessity to courage.

What the cynics fail to understand is that the ground has shifted beneath them -- that the stale political arguments that have consumed us for so long no longer apply. The question we ask today is not whether our government is too big or too small, but whether it works -- whether it helps families find jobs at a decent wage, care they can afford, a retirement that is dignified. Where the answer is yes, we intend to move forward. Where the answer is no, programs will end. And those of us who manage the public's dollars will be held to account -- to spend wisely, reform bad habits, and do our business in the light of day -- because only then can we restore the vital trust between a people and their government.

Nor is the question before us whether the market is a force for good or ill. Its power to generate wealth and expand freedom is unmatched, but this crisis has reminded us that without a watchful eye, the market can spin out of control -- and that a nation cannot prosper long when it favors only the prosperous. The success of our economy has always depended not just on the size of our gross domestic product, but on the reach of our prosperity; on our ability to extend opportunity to every willing heart -- not out of charity, but because it is the surest route to our common good.

As for our common defense, we reject as false the choice between our safety and our ideals. Our Founding Fathers, faced with perils we can scarcely imagine, drafted a charter to assure the rule of law and the rights of man, a charter expanded by the blood of generations. Those ideals still light the world, and we will not give them up for expedience's sake. And so to all other peoples and governments who are watching today, from the grandest capitals to the small village where my father was born: Know that America is a friend of each nation and every man, woman and child who seeks a future of peace and dignity, and that we are ready to lead once more.

Recall that earlier generations faced down fascism and communism not just with missiles and tanks, but with sturdy alliances and enduring convictions. They understood that our power alone cannot protect us, nor does it entitle us to do as we please. Instead, they knew that our power grows through its prudent use; our security emanates from the justness of our cause, the force of our example, the tempering qualities of humility and restraint.

We are the keepers of this legacy. Guided by these principles once more, we can meet those new threats that demand even greater effort -- even greater cooperation and understanding between nations. We will begin to responsibly leave Iraq to its people, and forge a hard-earned peace in Afghanistan. With old friends and former foes, we will work tirelessly to lessen the nuclear threat, and roll back the specter of a warming planet. We will not apologize for our way of life, nor will we waver in its defense, and for those who seek to advance their aims by inducing terror and slaughtering innocents, we say to you now that our spirit is stronger and cannot be broken; you cannot outlast us, and we will defeat you.

For we know that our patchwork heritage is a strength, not a weakness. We are a nation of Christians and Muslims, Jews and Hindus -- and nonbelievers. We are shaped by every language and culture, drawn from every end of this Earth; and because we have tasted the bitter swill of civil war and segregation, and emerged from that dark chapter stronger and more united, we cannot help but believe that the old hatreds shall someday pass; that the lines of tribe shall soon dissolve; that as the world grows smaller, our common humanity shall reveal itself; and that America must play its role in ushering in a new era of peace.

To the Muslim world, we seek a new way forward, based on mutual interest and mutual respect. To those leaders around the globe who seek to sow conflict, or blame their society's ills on the West: Know that your people will judge you on what you can build, not what you destroy. To those who cling to power through corruption and deceit and the silencing of dissent, know that you are on the wrong side of history; but that we will extend a hand if you are willing to unclench your fist.

To the people of poor nations, we pledge to work alongside you to make your farms flourish and let clean waters flow; to nourish starved bodies and feed hungry minds. And to those nations like ours that enjoy relative plenty, we say we can no longer afford indifference to suffering outside our borders; nor can we consume the world's resources without regard to effect. For the world has changed, and we must change with it.

As we consider the road that unfolds before us, we remember with humble gratitude those brave Americans who, at this very hour, patrol far-off deserts and distant mountains. They have something to tell us today, just as the fallen heroes who lie in Arlington whisper through the ages. We honor them not only because they are guardians of our liberty, but because they embody the spirit of service; a willingness to find meaning in something greater than themselves. And yet, at this moment -- a moment that will define a generation -- it is precisely this spirit that must inhabit us all.

For as much as government can do and must do, it is ultimately the faith and determination of the American people upon which this nation relies. It is the kindness to take in a stranger when the levees break, the selflessness of workers who would rather cut their hours than see a friend lose their job which sees us through our darkest hours. It is the firefighter's courage to storm a stairway filled with smoke, but also a parent's willingness to nurture a child, that finally decides our fate.

Our challenges may be new. The instruments with which we meet them may be new. But those values upon which our success depends -- hard work and honesty, courage and fair play, tolerance and curiosity, loyalty and patriotism -- these things are old. These things are true. They have been the quiet force of progress throughout our history. What is demanded then is a return to these truths. What is required of us now is a new era of responsibility -- a recognition, on the part of every American, that we have duties to ourselves, our nation and the world; duties that we do not grudgingly accept but rather seize gladly, firm in the knowledge that there is nothing so satisfying to the spirit, so defining of our character, than giving our all to a difficult task.

This is the price and the promise of citizenship.

This is the source of our confidence -- the knowledge that God calls on us to shape an uncertain destiny.

This is the meaning of our liberty and our creed -- why men and women and children of every race and every faith can join in celebration across this magnificent Mall, and why a man whose father less than 60 years ago might not have been served at a local restaurant can now stand before you to take a most sacred oath.

So let us mark this day with remembrance, of who we are and how far we have traveled. In the year of America's birth, in the coldest of months, a small band of patriots huddled by dying campfires on the shores of an icy river. The capital was abandoned. The enemy was advancing. The snow was stained with blood. At a moment when the outcome of our revolution was most in doubt, the father of our nation ordered these words be read to the people:

"Let it be told to the future world ... that in the depth of winter, when nothing but hope and virtue could survive... that the city and the country, alarmed at one common danger, came forth to meet [it]."

America. In the face of our common dangers, in this winter of our hardship, let us remember these timeless words. With hope and virtue, let us brave once more the icy currents, and endure what storms may come. Let it be said by our children's children that when we were tested, we refused to let this journey end, that we did not turn back, nor did we falter; and with eyes fixed on the horizon and God's grace upon us, we carried forth that great gift of freedom and delivered it safely to future generations."

Barack Hussein Obama, President dels Estats Units d'Amèrica, 20/01/09

WALK IN, de la xarxa al paper

2009-01-20T05:33:00.006+01:00

És possible conèixer un amic a les xarxes socials? Els espais de relació virtual han canviat la nostra activitat social? Probablement no, perquè els immigrants d’internet, la generació anterior a la web, estem abocant a la xarxa els mateixos comportaments socials d’abans de veure’ns engolits per l’era digital.

El mateix ens està passant amb el paper. En plena crisi global, les publicacions en tinta han hagut d’accelerar plans de desplegament a internet amb l’esperança de recuperar lectors i anunciants, sense haver fet una reflexió profunda sobre quin són els hàbits dels nous lectors-productors al món digital. I, paradoxalment, potser arribarem a la conclusió que el paper tindrà també el seu moment de glòria en la transformació de la societat de la informació a la del coneixement.

Mentre els fundadors de la web s’esforcen en posar ordre al gran abocador d’informació que van desfermar fa només 15 anys, el paper s’hauria d’erigir en notari de l’acte reflexiu que suposa l’anàlisi de tota aquesta informació inabastable. Paper i web són compatibles i, ara per ara, es necessiten. Com també necessitem fer un cafè amb aquell amic que hem descobert a la xarxa.

En aquest context de debat apareix avui Walk In, la revistra trimestral de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Una revista que només trobareu en paper a la Universitat que va nèixer a la xarxa i viu a la xarxa.Walk In, com la UOC, es proposa acompanyar-nos en aquesta transformació cap a la societat del coneixement i descobrir-nos com afecta a l’actualitat i a les nostres vides. En aquest primer exemplar, que coincideix amb l’esperançadora investidura de Barrack Obama com a president dels Estats Units, analitzarem la cursa cap a la Casa Blanca del primer ciber-candidat i com, la seva elecció, ha desfermat el debat sobre la democràcia 2.0. Comptem amb la preuada col·laboració del periodista Lluís Bassets, el sociòleg Manuel Castells, el filòsof Xavier Rubert de Ventós, l’escriptor Jaume Cabré, l’islamòleg Mustapha Cherif, l’inventor de la web, Tim Berners-Lee, i de Fred Eckhard, que després de tres dècades a l’ONU (els set darrers com a portaveu de Kofi Annan) ens obre les portes d’una institució presonera dels interessos dels seus Estats membres.

Walk In s’edita per als 100.000 membres de la comunitat UOC, tot i que la seva vocació és la de difondre coneixement a tota la societat. Sortim en tres idiomes perquè volem arribar als més de seixanta països on la UOC té estudiants i perquè aspirem a que més internautes s’interessin pel coneixement i més immigrants digitals optin pel “pla d’acollida” que suposa fer aquest brusc salt a una nova societat en xarxa a la xarxa. Amb permís de Gerry & the Pacemakers, “You’ll never walk alone”!

Si voleu rebre la revista us podeu subscriure adreçant-vos a la redacció de Walk In per mail: walkin@uoc.edu.

Espero que us agradi.
[Il·lustracions de Joan Negrescolor per al número 1 de Walk In]

L'exemple de Barenboim

2009-01-02T02:33:00.002+01:00

A Daniel Barenboim --israelià nascut a Buenos Aires enmig de la Segona Guerra Mundial, educat a Viena, París i Londres, director d'orquestres a Chicago, Berlín i Roma, impulsor amb el professor palestí Edward Saïd del Taller i Orquestra Divan per a la col·laboració i promoció de talents musicals al Pròxim Orient-- li ha tocat dirigir el concert d'Any Nou quan a Gaza s'està produint la pitjor matança de palestins des de la Guerra dels Sis Dies. Això és el que ha deixat escrit després de donar la benvinguda al 2009 davant de milions d'espectadors d'arreu del món:

"Gaza and the New Year

I have just three wishes for the coming year. The first is for the Israeli government to realize once and for all that the Middle Eastern conflict cannot be solved by military means. The second is for Hamas to realize that its interests are not served by violence, and that Israel is here to stay; and the third is for the world to acknowledge the fact that this conflict is unlike any other in history. It is uniquely intricate and sensitive; it is a human conflict between two peoples who are both deeply convinced of their right to live on the same very small piece of land. This is why neither diplomacy nor military action can resolve this conflict.

The developments of the past few days are extremely worrisome to me for several reasons of both humane and political natures. While it is self-evident that Israel has the right to defend itself, that it cannot and should not tolerate continuing missile attacks on its citizens, the Israeli army’s relentless and brutal bombardment of Gaza has raised a few important questions in my mind.

The first question is whether the Israeli government has the right to make all Palestinians culpable for the actions of Hamas. Is the entire population of Gaza to be held responsible for the sins of a terrorist organization? We, the Jewish people, should know and feel even more acutely than other populations that the murder of innocent civilians is inhumane and unacceptable. The Israeli military has very weakly argued that the Gaza strip is so overpopulated that it is impossible to avoid civilian deaths during their operations.

The weakness of this argument leads me to my next set of questions: if civilian deaths are unavoidable, what is the purpose of the bombardment? What, if any, is the logic behind the violence, and what does Israel hope to achieve through it? If the aim of the operation is to destroy Hamas, then the most important question to ask is whether this is an attainable goal. If not, then the whole attack is not only cruel, barbaric, and reprehensible, it is also senseless.

If on the other hand it really is possible to destroy Hamas through military operations, how does Israel envision the reaction in Gaza once this has been accomplished? One and a half million Gaza residents will not suddenly go down on their knees in reverence of the power of the Israeli army. We must not forget that before Hamas was elected by the Palestinians, it was encouraged by Israel as a tactic to weaken Arafat. Israel’s recent history leads me to believe that if Hamas is bombarded out of existence, another group will most certainly take its place, a group that would be more radical, more violent, and more full of hatred toward Israel than Hamas.

Israel cannot afford a military defeat for fear of disappearing from the map, yet history has proven that every military victory has always left Israel in a weaker political position than before because of the emergence of radical groups. I do not underestimate the difficulty of the decisions the Israeli government must make every day, nor do I underestimate the importance of Israel’s security. Nevertheless, I stand behind my conviction that the only truly viable plan for long-term security in Israel is to gain the acceptance of all of our neighbors. I wish for a return in the year 2009 of the famous intelligence always ascribed to the Jews. I wish for a return of King Solomon’s wisdom to the decision-makers in Israel that they might use it to understand that Palestinians and Israelis have equal human rights.

Palestinian violence torments Israelis and does not serve the Palestinian cause; Israeli military retaliation is inhuman, immoral, and does not guarantee Israel’s security. As I have said before, the destinies of the two peoples are inextricably linked, obliging them to live side by side. They have to decide whether they want to make of this a blessing or a curse.

First appeared in The Guardian on 1.1.2009"

http://www.danielbarenboim.com/journal_gaza.htm

Human Justice

2009-01-02T01:02:00.004+01:00

N'hi ha que ja s'han afanyat a brindar pel 2010 com si fos possible saltar-se un 9 ple de mals auguris: la crisi, el criminal bombardeig de Gaza, el cercle viciós d'ETA, el lamentable espectacle polític del finançament, el degoteig de pasteres, el fracàs dels programes de retorn, la pujada de preus, la congelació de salaris, els ERES pendents, taxes d'atur històriques, tragèdies ignorades a tot l'Àfrica (pirates a Somàlia, epidèmies a Zimbabwe, noves matances al Congo), la desafecció davant les euroeleccions...

La por, el consumisme compulsiu i una sensació de buidor i impotència ens envaeixen. Ens deixem caure al sofà amb l'encefalograma pla disposats a tragar-nos tots els discursos de Nadal, Cap d'Any i Reis convençuts de que no podem fer res per aturar aquest tast de l'Apocalipsi... I si és això precisament el que volen? Ens han derrotat? Ara que el senyor Samuel P. Huntington (el de l'inevitable xoc de civilitzacions i religions) ha passat a millor vida, resulta que els neocons han aconseguit anestesiar-nos i ara podran passar-se els sexagenaris Drets Humans pel forro, des de Guantànamo fins al Paquistan, passant per Gaza i el Càucas, sense cap manifestació ni veu en contra?

Paradoxes de la vida, Huntington, com el conducator Ceausescu, va morir la vigília de Nadal, un el 2008, l'altre el 1989. L'afusellament del dictador romanès simbolitza la caiguda dels règims estalinistes de l'est d'Europa, és a dir, la victòria de l'Occident liberal a la Guerra Freda, moment de la història que el politòleg de Harvard va aprofitar per anunciar un nou ordre mundial i inspirar la doctrina del xoc que seria implacablement seguida, fil per randa, per l'Administració Bush.

D'aquí a pocs dies sabrem si els neocons han mort amb Huntington. L'agenda d'Obama i Clinton està farcida d'emergències i el seu crèdit és proporcional a la capacitat que tindran de complir amb les espectatives i esperances de milers de milions de persones arreu del món. I per poc que aconsegueixin, serà menys dolorós gestionar frustracions que indiferència.

I posats a buscar coincidències, premonicions o senyals quasi bíbliques del que ens depararà el 2009, per què no aprofitem l'optimisme de la metàfora que ens va deparar la mare Natura als pobles de la Costa Brava --precisament ara que celebrem el centenari d'aquesta marca tant sexy per a milions de turistes? Tot i les destrosses del temporal de llevant, que ha malmès infraestructures des de Blanes a Cadaqués, la Mar va llençar sobre platges i camins de costa tones de peix que han omplert els cabassos de famílies en crisi...!

S'ha tancat un cicle? La història, com la Natura, farà Justícia? O la farem els Homes, conscients del que ens hi juguem? Posem-nos en mans dels bons desitjos que ens ha llençat el director, compositor i pianista Daniel Barenboim en nom de la Filarmònica de Viena en el tradicional Concert d'Any Nou: "Que regni la Pau al Món i que la Justícia Humana s'imposi al Pròxim Orient". Des del 1939, quan va nèixer aquest concert com a resistència pacífica del poble de Viena a l'Anschluss, la majoria de desitjos han acabat ofegats per les bombes. Després de 70 anys, potser ha arribat l'hora d'actuar d'una altra manera.

S’acaba la paciència

2008-12-28T16:59:00.002+01:00

[AVUI, Carta al Director, 28-12-08]

Com a periodista, com a lector, com a ciutadà i com a ésser humà que, davant qualsevol tragèdia, exigeix respecte per a les víctimes, se m’ha acabat la paciència. M’omple d’indignació i vergonya aliena haver de llegir en aquest mitjà que la pitjor massacre de la història del conflicte a Palestina s’explica perquè a « Israel se li ha acabat la paciència ». No estem parlant d’un article d’opinió, sinó d’una crònica de la redacció que editorialitza amb informacions d’agència. Està sent massa habitual als nostres mitjans confondre (deliberadament, o no) informació i opinió, des de les tertúlies a les pàgines dels diaris.

Sense entrar a discutir si Hamàs és una organització terrorista, islamista o democràticament legitimada pel poble Palestí, o si Israel té dret a bloquejar durant més d’un any a un milió i mig de palestins a Gaza i bombardejar indiscriminadament (cap atac d’aquestes dimensions pot discriminar civils) la franja ; no es pot obviar que el centenar de policies morts estaven destinats a mantenir la seguretat al territori, que l’atac no té res a veure amb la fi de la treva i el llançament de coets casolans (estava planificat des de fa precisament sis mesos, quan estaven negociant la treva), que la política de « ma dura » afavoreix electoralment els partits d’Olmert, Livni i Barak i que Israel sustenta bona part de la seva economia en la defensa de l’Estat.

Però sobretot no es pot dir que l’atac no està dirigit contra el poble palestí. El que ha perdut, a més de cent policies, dos-cents civils i seguirà patint un bloqueig inhumà. Cal recordar que és l’opressió de Gaza la que està alimentant els moviments més radicals. Ara només caldrà sentir i llegir que Hamàs construeix deliberadament escoles al costat de les comissaries i les mesquites per justificar la mort « colateral » de civils.

Als que no volgueu entendre què passa us animaria a visitar Gaza, però segurament no us deixaran anar-hi.

... i torna la pregunta

2008-12-25T00:16:00.003+01:00

Torna Nadal

L'arbre desvetlla sons i el vent escriu
ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.
Tot és misteri i claredat extrema.
Torna Nadal i torna la pregunta.
¿Proclamarem la pau amb les paraules
mentre amb el gest afavorim la guerra?

Miquel Martí i Pol
(recollit per Jaume Subirana, a "50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira", Ara Llibres, Novembre de 2008)

Season's Greetings!, Bon Nadal

2008-12-24T19:56:00.005+01:00

[Fer, per a l'AVUI, Desembre'08]

Són 46 milions

2008-12-21T13:11:00.003+01:00

Acabo de posar a prova les meves habilitats de llançador de sabates i, a banda de desfogar-me i solidaritzar-me amb Al-Zeidi (heroi popular, torturat a la presó i pendent de rebre la sentència dels 17 anys que li poden caure per fer el que milions de persones al món haguessin desitjat fer) he pogut incrementar el marcador fins als 46,882,416 cops de sabata! Això vol dir, si fa o no fa, que un milió de persones al món han emulat Al-Zeidi al món virtual... a més de les 300.000 que en la darrera setmana han fet comandes de les famoses sabates! S'atrevirà a empresonar-nos i torturar-nos a tots?

Si voleu practicar, visiteu http://www.sockandawe.com/

Bones festes!

Ni a la sola de la sabata

2008-12-15T00:07:00.005+01:00

El periodista de la televisió local iraquiana Al-Baghdadiya Muntadar al-Zeidi ha escrit l'epitafi mediàtic de Bush Jr amb més ironia de la que Aaron Sorkin podria imaginar per un capítol de la vuitena temporada de West Wing! Qui li havia de dir al president sortint dels EUA que la seva visita sorpresa de comiat a l'escenari dels seus malsons acabaria per tancar-se amb una metàfora paradoxal del que ha estat el seu mandat després de l'11-S.

Bush fill havia d'acabar la feina començada per Bush pare en la conquesta de les reserves de cru i aigua a Mesopotàmia. Necessitava un càstig exemplar per l'atac a les Torres Bessones, encara que fos obligant el Pentàgon i la CIA a mentir sobre les armes de destrucció massiva, maquillar els èxits militars, amagar els soldats morts i negar els negocis bruts de la guerra a costa del contribuent. Per dur a terme el seu pla mesiànic es va envoltar de socis internacionals, de la talla de personatges com Aznar i Berlusconi, amb els quals no dubtava en fotografiar-se al ranxo de Crawford estintolats a les butaques, fumant cigarros (havans?), amb les botes damunt de la tauleta.

I Jr no va morir amb les botes posades, sinó esquivant-les.

Bush i els seus assessors neocons buscaven a Bagdad, amb la complicitat de Talabani i Maliki, una foto per salvar la imatge de la ingnominiosa campanya iraquiana: anunciar abans de sortir de la Casa Blanca un acord de seguretat per al traspàs del control militar a les Nacions Unides i la retirada de les forces invasores en dos anys. I, sí, efectivament, Bush s'ha endut la foto de l'any: esquivant el vol d'una sabata, amagant-se darrera del faristol, al bell mig de l'antic búnker palauesc de Saddam, mentre anunciava per enèsima vegada la seva victòria a l'Iraq! (sic), mentre el periodista no deixava d'escridaçar-lo en àrab dient "Això sí que és un comiat, gos!"

El simbolisme de l'escena va més enllà dels menyspreu d'alguns iraquians cap a l'home que ha esquinçat el seu país i les seves vides. Per als musulmans, seure davant d'algú mostrant-li la sola de la sabata és un insult. Molt més ho és llençar-les. I aquí està precisament la paradoxa: el desastre iraquià comença amb una actitud prepotent i ofensiva de Bush a Crawford, i acaba amb una escena humiliant i ofensiva a Bagdad.

No és comparable amb el cas del líder soviètic Nikita Khruixtxov colpejant la tribuna d'oradors de Nacions Unides amb la seva sabata (símbol del poder de la URSS i la seva determinació davant la crisi dels míssils de 1960), perquè, entre altres raons, Bush Jr no li arriba políticament ni a la sola de la sabata i, molt menys encara, és clar, a l'inquilí de la Casa Blanca que va saber evitar la guerra nuclear, JFK.

Hem assistit avui a un final de Sèrie B per a un president de sèrie B. Es podria incrustar l'escena en una pel·lícula dels germans Marx si no fos perquè els milers de morts que deixa la presidència Bush* no són cap broma...

[icasualties.org: civils morts, més de 44.000 / Soldats i policies iraquians morts: 8.796 / soldats EUA morts, 4.209; 30.634 ferits / Periodistes morts, iraquians i d'altres països: 162]

[Fotos i vídeo d'AP capturats des de la CNN i Al-Jazeera]

Veritat o mentida

2007-10-15T01:47:00.000+02:00

Ara que el Nobel de la Pau 2007 per a Al Gore i l'IPCC ha posat de nou sobre la taula la proliferació de visions enfrontades del món (ambientalistes contra consumidors sense fre / bons vs dolents / neocons vs terroristes globals / Putin vs Bush / monàrquics vs republicats), com si intentessim reinventar una guerra freda que faci l'actualitat més previsible, potser és el moment de multiplicar les veus a favor de la diversitat, del dret a la discrepància, de la resistència contra el pensament únic, de la senzilla virtud de fer-se preguntes i bucar-hi respostes. Moltes les hi trobarem en el sentit comú, com reivindicava Eduardo Galeano durant el primer Fòrum, però tampoc cal que ens obsessionem si no les trobem de seguida, sempre i quan tinguem clar que coexisteixen la teva veritat, la meva veritat i La veritat, que podria ser la suma de les nostres veritats subjectives.

En homentage al Nobel de Gore, deixeu-me que reprodueixi aquí un aforisme de Mark Twain recollit a la versió impresa d'Una veritat incòmoda i que m'ha impulsat a escriure aquestes primeres reflexions en un bloc: "No és el que no saps la causa dels teus embolics, és el que dones per cert i no ho és". Vull posar el meu granet de sorra a la platja dels que encara no hem renunciat a fer-nos preguntes. És una invitació al debat. Sigueu benvinguts!

BombArt

2007-10-15T02:42:00.000+02:00

“If you are looking for hell / ask the artist where it is / if you don’t find the artist / then you are already in hell” (Avigdor Pawsner, 1793 - Dean J. Toumin, 1993)

L’infern era Sarajevo i d’artistes se’n trobaven fins i tot entre les runes, als refugis, als petits cafès sota la llum de les llànties fetes amb llauna de l’ajut humanitari o als humits teatres a més de deu graus sota zero. Calia cremar la pota del piano Steinbeck o tota la bibliografia de Tito per poder escalfar una mica la galleda d’aigua glaçada. Un petit litre d’aigua per rentar-se els cabells i bullir les ortigues. Calia anar ben elegants i amb la panxa entretinguda per assistir a l’estrena de Tot esperant Godot amb Susan Sontag o al concert de Zubin Mehta amb els músics de la filharmònica que havien sobreviscut al primer hivern de setge.

Els naixements es disparaven (potser no és el millor verb) tant com la creativitat. L’hospital de Kosevo operava sense anestèsia i les bateries de camió que il·luminaven tímidament el quiròfan o mantenien les incubadores, alimentaven també els amplificadors dels nous grups de rock underground de la ciutat. Durant mil tres-cents trenta-cinc dies de setge, el millor antídot contra el feixisme, la neteja ètnica, el culturicidi, l’estrés post-traumàtic, el fred i la gana va ser l’Art. Si Moçambic és l’únic país del món que té un kalàixnikov a la bandera, la Bòsnia del 1992-1995 hauria de dur el violoncel de Vedran Smajlovic a la seva!

Diu Dzevad Karahasan que “una de les funcions bàsiques de l’art és la de protegir la gent de la indiferència, i l’home és viu mentre no es quedi indiferent”. En certa manera el concepte de resistència conté aquest matís: desplegar tota la creativitat humana per sobreviure i, òbviament, només una presa de consciència del perill de ser anihilat cultural o físicament fan que es disparin mecanismes de defensa creatius.

La paradoxa de Sarajevo és encara més sofisticada: es combatia la ignorància amb la indiferència. L’única manera de resistir al xantatge de la violència indiscriminada de l’agressor (que pretenia destruir la identitat d’una ciutat més multicultural que Toledo o Jerusalem –com bé recordava Richard Gere al Show televisiu de Letterman - bombardejant els seus símbols i minant la moral de la població) era contraatacant amb bombes d’indiferència, o amb indiferència davant les bombes. Fer vida normal a l’infern. Combatre el genocidi cultural amb art i creativitat. Els defensors no tenien tancs, però van crear galeries d’art contemporani, festivals de música i de cinema enmig del foc i les flames. L’art va ser més útil que una armilla antibales, però no va aconseguir aixecar el setge més llarg de la història d’Europa.

Art i guerra sovint s’alimenten. Òbviament, moltes de les grans creacions de la Humanitat no s’han produït necessàriament en temps de conflicte o per inspiració bèl·lica, però si entenem l’art com la representació creativa del sentiment que ens provoca una experiència vital, potser la guerra, com a expressió de les més baixes passions humanes, com a productor incontrolat d’adrenalina, esdevé una de les fonts d’inspiració artística més recurrents, passionals i universals.

Podríem parlar de l’art de la guerra (el domini de l’estratègia militar), de l’art en la guerra (inspiració per sobreviure), de la guerra per l’art (saquejos i expolis) o de la guerra de l’art (batalles pels drets d’autor o les audiències), però prefereixo parlar de l’art de la resistència, de la lluita per conservar el seu duh (en bosnià,ànima), aquest art més intangible que ens fa més humans i que no apreciem fins que la tragèdia és inevitable. El Cavall de Troia, Els Jocs Olímpics, El Quixot, un Arc de Triomf, la Rendició de Breda de Velázquez, qualsevol fortalesa medieval europea, el Guernika o la clàssica Batalla del Neretva de l’actor i director Veljko Bulajic no han de tenir més valor que el disseny dels estris de supervivència a Sarajevo.

Per què la creativitat s’associa a la mort o al record? Per què parlem d’immortalitzar un instant i no valorem aquella imatge fins molt de temps després d’haver-la captat? Karahasan ho explica mentre observa els danys que els projectils dels bombardejos sobre el barri de Marindvor havien causat al seu edifici el maig de 1992. Les bombes li van fer descobrir uns preciosos capitells quan ja era massa tard, perquè la metralla els havia escapçat: “Fins aleshores m’havia limitat a reconèixer casa meva, però en aquell moment la veia. Fins aleshores hi vaig viure, però en aquell moment la sentia i l’amava. Significa que m’estava acomiadant d’ella, que començava a convertir-se en un record, perquè el valor complert d’allò que trobem l’obtenim quan es muda d’aquest món al del record”.

La pregunta inevitable que se’ns planteja és si una regió tan castigada per les guerres com els Balcans, que ha enriquit la vella cultura europea amb les obres del Premi Nobel de Literatura Ivo Andric, de pintors com Afan Ramic, Mersad Berber, Safet Zec, poetes com Abdulah Sidran, dissenyadors com Trio, i cineastes com Emir Kusturica, Danis Tanovic (Oscar 2002 per No Man’s Land) o més recentment, Jasmila Zbanic (Ós d’Or a Berlin el 2006 per Grbavica), hauria estat tan prolífica i creativa sense tanta tragèdia. O, al revés, si hagués estat tan cobdiciada pels invasors sense la fama dels orfebres i artesans del carrer Kazandziluk, l’esplendor arquitectònic mestís de l’antic ajuntament, la Vijecnica (escenari de la recepció oficial de l’arxiduc Francesc Ferran abans del magnicidi de 1914) o l’emoció de les belles figures de la patinadora alemanya Katarina Witt, entronada al pavelló de Zetra, a Sarajevo, com la Nadia Comaneci dels Jocs Olímpics d’Hivern de 1984.

En nom de l’Art i la Cultura s’han invocat conquestes i genocidis, però també en la defensa de l’Art hi trobem algunes de les històries humanes més commovedores. La neteja ètnica als Balcans (“Allà on hi ha enterrat un Serbi és Sèrbia”) emana d’un Memoràndum redactat el 1986 a l’Acadèmia de les Arts i les Ciències de Belgrad per la pressumpta persecució de la preeminent cultura sèrbia a algunes de les repúbliques exiugoslaves. Prenem-ne nota.

I ara que parlem de Babilònia, qui no recorda l’expoli del Museu de l’Iraq, a Bagdad, l’abril de 2003? Milers de peces van desaparèixer a plena llum del dia mentre els responsables del Museu esperaven la protecció de les forces invasores. Un altre error dels nois de Bush o una omissió intencionada? Mentre es volatilitzava el testimoni petri de la primera civilització urbana de la Humanitat, un grup de nou joves aconsegueix infiltrar-se al Museu i endur-se peces d’un valor incalculable, suficient per pagar una nova vida a l’estranger a totes les seves famílies. Se les van quedar, però per tornar-les un cop les autoritats iraquianes van recuperar el control del Museu.

Aquests joves “artistes”, com a amants de l’art, conscients del valor moral i identitari de les obres, del seu simbolisme com a testimoni de milers d’anys de resistència, van ser també víctimes de la creativitat que emana de les flames de l’infern.

Així com els ambientalistes creuen en l’efecte papallona de les petites accions quotidianes sostenibles per reduir els efectes del canvi climàtic, els resistents en un món amenaçat per la ignorància i el pensament únic no han de deixar de bombartejar (sic) els seus entorns amb grans dosis de creativitat, innovació, humiltat, esperit crític i bon humor. La guerra també es pot guanyar amb armes de creació massiva.

Aquestes són algunes de les reflexions que proposaré durant un dels debats "BAC_Bla" al Festival Internacional d'Art Contemporani de Barcelona_BAC2007_Babylon, que obre portes al CCCB el 26 de novembre. Per a més informació podeu consultar www.bacfestival.com

(Foto: Arc de Triomf després de la derrota: Bagdad, maig de 2003)

Alô Alô Maria

2007-10-22T02:10:00.000+02:00

Mai havia assistit a un espectacle on un sol artista, en aquest cas una artista, aconseguís posar en escena el concepte “interpretació” amb tots, absolutament tots, els seus matisos: [1. Explicar o declarar el sentit d’una cosa. / 2. Traduir d’una llengua a una altra. / 3. Explicar, encertadament o no, accions, dites o successos, que poden ser entesos de maneres diferents. / 4. Representar un text de caràcter dramàtic. / 5. Executar una peça musical, mitjançant el cant o els instruments. / 6. Executar un ball amb propòsit coreogràfic. / 7. Concebir, ordenar o expressar d’una manera personal la realitat. (no hi trobareu més definicions al diccionari!)]. Maria de Medeiros ho va brodar anit, a la sala Luz de Gas de Barcelona, en la presentació del seu disc A little more blue, homenatge a la poètica inconformista de Chico Buarque, Caetano Veloso i Gilberto Gil.

Més melancònica i càlidament embolcallada pel pianista francès Pascal Salmon, el baixista turc Emek Evci i el percussionista brasiler Edmundo Carneiro, Maria de Medeiros (sí, molts la recordareu al costat de Bruce Willis al Pulp Fiction de Tarantino) Interpreta (sic) les melodies dels seus ídols d’adolescència com si fos en una aula de l’Ecole Nationale Supérieure des Arts et Techiques du Théâtre de París: desxifra el pensament que s’amaga darrera de la passió dels “tropicalistes”; introdueix arrenjaments jazzístics per recitar i versionar la seva poesia hipnòtica en la llengua més pròxima del públic; accentua el dramatisme i la sensualitat de les escenes amb el llenguatge universal de la mirada i el gest, i amb quatre passes de samba sobre els seus talons d’agulla platejats ens transporta a les rues de Carnaval…

El disc fa un any que gira pels teatres de França, Portugal i Espanya, però són encara pocs privilegiats els que hauran gaudit del paper més sublim de l’actriu. Espero que ben aviat tinguem l’ocasió d’amirar-la de nou a la seva “altra ciutat”.

Trobo a faltar en l’mprescindible CD, una versió de Alô Alô Marciano, de Rita Lee i F. Carvalho, potser la peça del repertori que de forma més contundent ens ecorda que, “per variar, estem en guerra”, seguim en guerra, que abans d’ahir era la dictadura portuguesa, ahir la brasilera i avui desenes de guerres i repressions oblidades, però, sobre tot, la guerra contra una única visió del món.

Gràcies, Maria, per aquest homenatge a “l’esperit crític, amb sensualitat, gravetat i humor”; gràcies per actualitzar el tropicalisme inconformista i, sobre tot, per interpretar-te a tu mateixa. Gràcies per aquesta interpretació total.

Per admirar breument algunes d’aquestes melancòniques interpretacions o consultar l’agenda de concerts, biografia i filmografia visiteu www.mariademedeiros.net .

Xenofòbia + impunitat = feixisme

2007-10-24T16:38:00.000+02:00

La tensió social està pujant. És una evidència com el canvi climàtic, que només els que tenen cosins científics posen en dubte per sobre de dècades d’estudis, un tardà pla d’acció de les Nacions Unides i un Nobel de la Pau. Estem emparats per una aparent bonança econòmica, per una memòria històrica reprimida, una transició mal tancada, un paraigües europeu que no posa fre a les ambicions dels Estats-nació i una crisi humanista que està anestesiant qualsevol forma de pensament. La llei del mercat sense escrúpols s’està imposant al sentit comú.

I el pitjor de tot és que aquesta tensió no només es visualitza al Congrés de Diputats, a les tertúlies radiofòniques o als debats televisius. És viva al carrer, als blocs, als xats (us convido a llegir les bestieses que s’arriben al llegir als comentaris de les notícies esportives de www.elmundodeportivo.es, per exemple), als taxis, a les cues de les llançadores que intenten tapar els forats de l’AVE, als telèfons d’atenció al client de Fecsa-Endesa o Telefònica, a les finestretes de les entitats de crèdit (ara ja no són finestres, sinó pulcres i amables taulells, perquè els bancs i caixes ja no operen amb diners sinó amb els deutes dels consumadictes) i també als vagons dels trens.

Un país on els treballadors qualificats es permeten el luxe de rebutjar feines després d’haver signat contracte; amb 50 milions de visitants anuals (el segon país del món en nombre de turistes només per darrera de França); considerat El Dorado pels homes de negocis de mig món a causa de la nostra qualitat de vida; refugi de mafiosos i especuladors per la permissivitat de la justícia; i, també, terra d’acollida de negres ànimes en pena amuntegades en pasteres abocades als capricis de les corrents de l’Estret i els alisis de les Canàries; ha de patir, per força, tensions socials que potser encara no estem educats per pair. Sobre tot perquè ja fa moltes legislatures que l’educació ha perdut el rumb, ha abocat els joves a una desmotivació (o vida massa fàcil) evident i intenta compensar la derrota de les Humanitats amb assignatures de ciutadania.

No és estrany llegir frases xenòfobes als treballs d’alumnes que arriben a la facultat, i tampoc sembla destorbar ningú que un animal insulti, pegui i vexi una menor, a plena llum del dia, en un tren ple de gent impàvida, sense por a les càmeres que ens han de protegir d’un nou 11-M, mentre parla per telèfon mòbil. Aquest individu va ser reconegut i detingut, però torna a ser al carrer. La sensació d’impunitat de l’agressor i d’indefensió de la víctima (ella sí que ha decidit no sortir més al carrer!) pot provocar que, a la llarga, tots dos (o qualsevol altre en situacions similars) es prenguin la justícia per la mà. A l'igual que el consumidor estafat decideix apel·lar a una rebel·lió fiscal, una obertura de peatges o una vaga d’abonaments als serveis.

Ho deia fa uns dies a Barcelona el pensador George Steiner, autor d’Una idea d’Europa: “Els joves europeus estan massa preocupats per fer diners”.

I ara vivim molt bé, però què passarà quan ens esclati la bombolla als nassos? A qui culparem de la crisi? Qui se n’aprofitarà dels discursos populistes? Sabrem mantenir la calma? Aconseguirem tenir el cap fred davant de les provocacions? Reaccionaran els polítics i els mitjans de comunicació amb responsabilitat? Els nostres veïns europeus miraran cap a un altra banda, com van fer el 1989 amb Milosevic i Tudjman?

(Foto: Consumisme vs. Humanisme? : Màquina venedora de llibres a l’estació d’Atenes, maig de 2007)

La Paz es un lujo

2007-10-28T01:56:00.000+02:00

“Mire, yo vivo en Europa y vivo en paz, y soy consciente de que eso es un lujo. Pero eso de la civilización occidental es el mayor ‘bluff’ que nos han contado. No hay civilización. Tú te vas a París, y todo es maravilloso, la ciudad de la luz, del amor, de la alegría. Vale. Pero si cortas la luz en toda la ciudad, y los supermercados y los hospitales se quedan a oscuras y sin funcionar, ya verás lo que tarda la gente en matarse entre sí. O sea, que si todo va bien no es porque la gente sea civilizada, sino sencillamente porque no tiene hambre”. (Marjane Satrapi; Rasht, Irán, 1969; ilustradora y realizadora de ‘Persépolis’, la película de animación que cautivó al Jurado del último festival de Cannes y que ha levantado las iras del régimen de Ahmadineyad - El País 26/10/07).

La semana nos ha dejado algunas pistas de lo cara que se ha puesto la Paz de la que nos habla Marjane. Así, la Paz en mayúsculas, entendida no sólo como la ausencia de guerras, sino como la celebración de una vida digna, en libertad, equidad y justicia, sin miedo, en un entorno habitable y sostenible. Esa Paz, en bolsa, cotizaría menos que las acciones de Vueling, pero tampoco se podría pagar aunque se tuvieran todos los euros y barriles de petróleo del mundo. Vamos, que no interesa. No Marjane, no es que los humanos tropecemos siempre con la misma piedra bélica por culpa de nuestra memoria, es que la guerra, los conflictos (sociales, ambientales, financieros), el miedo y el chantaje, son muy rentables. Lo ha vuelto a recordar Al Gore: con una semana de lo que se gasta el Pentágono en Irak se podría financiar una campaña global eficaz contra el cambio climático.

Pues mira, Marjane, en Barcelona ya se ha ido la luz, se hunden las vías de los trenes y se paga a 6.000 euros el metro cuadrado de piso nuevo o de segunda mano (da igual), cuando la mitad de los consumidores son ‘mileuristas´. Y aunque parezca increíble, seguimos resignados y no nos movilizaremos hasta que caiga la Sagrada Familia.

Para colmo de resignación --indignante y lamentable resignación—la escena de nuestra flamante ministra de Vivienda, Carme Chacón, impasible al lado del presidente del G-14, Fernando Martín, mientras este amenazaba con despidos de inmigrantes si nos negamos a seguir pagando los ladrillos a precio de oro: “En dos años, el precio de los pisos volverá a subir de forma vertiginosa por el estrangulamiento de la demanda si no se agilizan los plazos para tramitar los planes urbanísticos (…) Se calcula que por cada vivienda que se deja de construir, se pierden entre 2 y 2,4 puestos de trabajo. Los primeros que irán al paro serán los inmigrantes, lo que provocará importantes conflictos sociales” (sic, en El País 25/10/07). Y os preguntaréis qué es el G-14: pues no se trata de la ampliación del Grupo de los países más industrializados del mundo ni de los 14 clubes de fútbol más poderosos de Europa (aunque el imperio de los especuladores del ladrillo está muy vinculado al deporte “rey”); estamos hablando de las 13 constructoras más importantes de España y de la asociación de promotores madrileños. Por cierto, que Martín fue presidente del Real Madrid, sillón que pretendía también Juan Miguel Villar Mir, presidente de la constructora OHL, responsable de la chapuza –intencionada o no— que ha causado los 20 socavones en los túneles del futuro –y tan futuro-- tren de alta velocidad en su lento camino hacia Barcelona.

Recomiendo a Martín y a Villar Mir que se ofrezcan a Bush, Schwarzenegger y Barbara Streissand para reconstruir los miles de chalets de lujo que se están quemando en Malibú y San Diego. Si Dios que los creó no los junta, que lo haga el dólar y la especulación. (Ves Marjane, quizás sí tienes razón: un millón de evacuados en California y ningún disturbio. Será porque en Malibú no se pasa hambre. Fue muy diferente en Nueva Orleáns, donde la Casa Blanca abandonó literalmente a ciudadanos “de segunda” que no eran grandes contribuyentes de los republicanos… Me quedo con Sean Penn antes que con Arnold).

Todo esto y más mientras las Naciones Unidas celebraban el 62 aniversario de su Carta fundacional, el 24 de octubre de 1945. Siria ejecuta en la horca a dos delincuentes comunes y los deja colgando de la soga en pleno centro de la ciudad de Aleppo durante horas como escarmiento público; la misma ONU, junto con la Unión Africana, patrocina unas conversaciones de paz en Libia sobre el conflicto de Darfur (200.000 muertos y más de 2,5 millones de desplazados) boicoteadas por siete de las doce facciones sudanesas; mil expertos participan en un informe de 572 páginas (IV Informe mundial sobre el medio ambiente) en el que confirman que las especies se están extinguiendo 100 veces más rápido de lo previsto y que si no reducimos en un 50% los gases que producen el efecto invernadero antes de 2050 el cambio climático tendrá efectos irreversibles; los Príncipes de Holanda se tienen que querellar contra una “Asociación para la legalización de la pederastia” (sic) por colgar fotos de los herederos en su web; una ONG francesa es interceptada en el Chad por presunto tráfico de menores cuando fletaba un vuelo para 103 niños…

La última perla de la semana nos la ofrece La Reppublica, que se hace eco del proyecto de ley en Italia para poner bajo control periodístico y fiscal a todos los bloggers del país. ¡Si la moda se extiende yo invito al incendiario neocon en versión rojigualba Federico Jiménez Losantos y al demagogo Michael Moore para que sean los ‘padrinos’ fiscalizadores de nuestro blog!

(Foto: Con Lluís y dos estudiantes de arquitectura, en la plaza del Iman Jomeini de Ispahán, Irán, marzo de 2004)

Peace Through Sport

2007-11-08T20:27:00.000+01:00

Dear friends,

I've many stories in my knapsack waiting to be shared with you. Last week took me to Amman, where I had the privilege to attend the pilot camp of the Peace Through Sport project, promoted by Prince Feisal al-Hussein, who managed to gather peace & sports leaders from Afghanistan, Iraq, Palestine, Lebanon, Sri Lanka, Sudan and some peacekeeping troops from Jordan. For those who felt that my last article was a bit too pessimistic, I can tell that those 70 heroes, or “peace pioneers” like they called themselves, gave me some fresh hope!

Full story will follow soon. Stay tuned!

Pass it on!

2007-11-13T19:51:00.000+01:00

“No challenge is too big”. This could be the Peace Through Sport Camp’s motto. Neither the red dust of Wadi Rum’s desert nor the long working group sessions at the Youth Hostel in Amman discouraged the participants. How could they? The majority of them arrived in Jordan after leaving behind --for just 10 days-- their shattered countries.

For this first pilot Camp, which is part of a worldwide peace initiative promoted by Prince Feisal al-Hussein, the organization selected 70 participants (including 25 women), between 18 and 61 years old, from different backgrounds (athletes, sports managers, aid workers, teachers, trainers…), different religions (Muslims, Hindus, Christians and Buddhists) and different conflicts (Afghanistan, Iraq, Lebanon, Palestine, Sri Lanka, Sudan).

The aim of the programme is simple: to bring together leaders of youth from divided communities around the world; to train and equip them with the know-how and tool to use sport to unite children from all sides of their divides. According to the organisers “Peace Through Sport has no answers to all major issues, but it can help to combat any divide, even if it’s violent or less tangible”.

Ahila, UNDP coordinator in Sri Lanka, believes in a cross community approach, where sport is used “to lower tensions and relieve stress”. Her project intends to target 1.000 schools in three years. She organizes friendly matches with mixed teams between children from the worst conflict areas affected by war and tsunami.

In Afghanistan, Maihan, an active basketball player, member of the Afghan Women Network and the Youth Parliament, wants to convince the ministries of Education, Youth and Sports to invest in peace-building activities at girls’ schools.

In conflict, especially if you are talented, the temptation to migrate is always strong. The Camp seems to have helped some participants to make up their mind. Abeer hesitated about staying in Palestine. She just came back from the United States, where she finished her studies, when she was offered a short time cooperation job. The last day of the Camp se decided to launch her own project. The same hesitation invaded Mace, the youngest participant, a tennis player from Baghdad who works for the local NGO Al-Amal (Hope) and applied for a scholarship in business management in France. Because of security (athletes and sports leaders have been the target of kidnappings and killings) she has not been able to enter a tennis court for a year, but she believes that values of sport, if well taught in schools, can help to improve the situation.

Abdallah lives in the border city of Nabatiyeh in South Lebanon, a few miles from Palestine. He just finished to rebuild his house, destroyed during the Israeli bombings last year. Volunteer at UNDP’s local branch, he dreams of opening his own football academy. Peace Through Sport will endorse him. Leaving Nabatiyeh is out of mind: “We have to build on the younger generations, the same way we are rebuilding our houses on the place we have been living for ages. Some of my neighbours have seen their homes reduced to ashes four times”.

“Peace making and peace building is different”, says Paul, who defines himself as an “athlete and peace builder”. “When war comes to an end, the challenge becomes normalization of life. Sport is a tool, not competitive, not violent, to sustain peace”. Paul has plans to organize basketball, tennis, table tennis, volleyball and handball schools in the southern region of Bor.

Jordan participated in the Camp with a delegation of eight peacekeepers that, after completing their training, will in turn train thousands of soldiers going on missions to Eritrea, Ivory Coast and Haiti in the next months. Colonel Iyad, a mechanical engineer who has been deployed in UN peacekeeping operations in Vukovar (Croatia) in 1996 and Mazar el-Sharif in Northern Afghanistan, will promote a specific training on peace through sport in the Armed Forces Academy.

The baton is changing hands. Pass it on!