Eric Hauck > "TomaHauck"

Balcans, 20 anys esperant justícia

2011-07-06T14:11:00.001+02:00

(Publicat avui al butlletí 261 del Centre d'Estudis Jordi Pujol)

http://www.jordipujol.cat/ca/cejp/articles/10361

Eric Hauck (Periodista. Director de Comunicació de la UOC)
Article / 06 de juliol de 2011

El pitjor de la guerra als Balcans (1991-1999), de la qual aquest estiu es recorda (o potser es continua ignorant) el 20è aniversari del seu primer esclat, no és que cap dels genocides que la van instigar no hagi pogut ser condemnat, sinó que malgrat els aparents esforços d’Europa per integrar els països que van sorgir de la traumàtica desintegració de Iugoslàvia –Eslovènia, Croàcia i Macedònia (1991), Bòsnia i Hercegovina (1992), Montenegro i Sèrbia (2006) i Kosovo (2008)– no s’hagin sabut crear les condicions per a una indispensable reconciliació dels seus pobles.

No és que Sarajevo, la ciutat màrtir del conflicte, l’antiga Jerusalem del Vell Continent, estigui al mateix sac avui que Bagdad, però l’ànim dels seus ciutadans, tot i viure al llindar de l’aparent bonança europea, no és, ni molt menys, el dels ruandesos o sud-africans, que en les darreres dues dècades han sabut tancar molt millor les ferides i iniciar un veritable procés de reconciliació. Què li falta als Balcans per recuperar l’optimisme? Com es poden tancar les ferides de Vukovar, Dubrovnik, Mostar, Srebrenica, Mitrovica o la mateixa Sarajevo? Doncs amb un judici exemplar al botxí més sanguinari, Ratko Mladic, i un pla d’inversions (que no de rescat!) i formació en petita i mitjana empresa, en comptes de seguir mantenint les inviables administracions sorgides de les fronteres consolidades per la guerra.

Més difícil serà reconstruir la confiança entre antics veïns i familiars que un bon dia es van trobar dividits per una línia de front. Especialment ara que països com França i Alemanya, abanderats de la societat europea del benestar, han reconegut obertament que les seves polítiques d’integració estan fracassant.

I nosaltres faríem bé si miréssim més sovint cap als Balcans. Perquè en temps de crisi econòmica, perill de recessió, tensió social, indignació popular, pèrdua de benestar i confiança en les institucions i la mateixa democràcia; en temps de revisió del rol dels exèrcits davant de noves formes de terrorisme i ciberatacs, i d’una revifada dels populismes i extremismes més intolerants; en temps d’una manca de lideratges polítics, tant a nivell local com global, i de la pèrdua de valors, visió i creativitat; el terreny està abonat per a la confrontació, la frustració i la provocació. Si la gestió de la indignació, com va passar allà fa 20 anys, cau en mans d’un grapat de criminals, els danys poden ser catastròfics i irreparables.

Pòquer de criminals de guerra

2011-06-01T11:59:00.005+02:00

Un cambrer escanyolit i tremolós s'acosta a la taula i s'excusa dient que a causa dels combats l'hotel no pot servir més l'únic àpat del dia que oferia habitualment des que va començar el setge sobre Sarajevo. Aquest avís valia per al grapat de periodistes internacionals que encara s'aferraven a l'única línia de telèfon internacional que quedava en funcionament, a la recepció de l'Hotel Austrija, al ja no tan esplendorós balneari d'Ilidza, al bell mig de les abundants fonts del riu Bosna, llavors cau dels cetniks (radicals serbis) que bombardejaven cada dia les més de 400.000 ànimes que resistien a la capital. Resignats a entretenir l'estómac i amortir els nervis, la por i l'adrenalina amb el darrer glop de Johnny Walker, veiem com de la cuina en surt un carro ple de bistecs amb guarnició que el noi serveix diligentment a la taula del fons. Sospitós. No ens havíem adonat que el líder dels rebels serbobosnians, Radovan Karadzic, havia baixat del seu feu a les muntanyes per donar la benvinguda al flamant comandant dels agressors, el candidat a general Ratko Mladic. Érem a primers de maig del 1992... Barcelona bullia per organitzar els Jocs Olímpics i l'equip de futbol de la ciutat, el Barça, feia camí cap a la seva primera final de Champions a Wembley. Sarajevo patiria aquella mateixa nit un dels bombardejos més salvatges dels 43 mesos de setge que li esperaven. Les ordres passaven sempre per Mladic, que va sembrar els cementiris i les fosses comunes de la Jerusalem d'Europa amb més de 12.000 morts, la majoria civils.

Mladic, l'oficial iugoslau més jove i de més talent que havia sortit de la darrera fornada del mariscal Tito, venia de bombardejar la perla de l'Adriàtic, la ciutat medieval de Dubrovnik, i d'organitzar la defensa del feu de Knin, on Goran Hadzic -l'últim del pòquer de criminals reclamats pel Tribunal Penal Internacional per a l'Antiga Iugoslàvia de l'Haia que encara segueix en llibertat- ja havia protagonitzat alguns dels fets més sanguinaris de la guerra que va succeir a la independència de Croàcia el 1991. Enviat pel seu líder a Belgrad, Slobodan Milosevic, el jove comandant va executar els seus plans genocides amb una fredor només comparable a la dels oficials nazis que gestionaven els forns crematoris als camps d'extermini. Ho va fer davant de les càmeres de televisió separant, deportant i assassinant els 8.000 homes i joves de Srebrenica el juliol del 1995, i humiliant, de passada, els cascos blaus holandesos, que no van saber defensar una presumpta zona protegida de les Nacions Unides. Però ho va fer sobretot calculant la intensitat demencial del setge més llarg de la història d'Europa: més de 1.400 dies d'un degoteig de morts, ferits, dones i nenes violades, mutilats, desesperats i refugiats, que encaixaven als diaris i als televisors de tot el món sense desfermar una repugnància i indignació prou grans per provocar una intervenció internacional a gran escala. L'estratègia era aniquilar la resistència dels sarajevians per esgotament i humiliació, per pura bogeria. Però Sarajevo va resistir.

Mladic no va suportar mai la derrota moral i militar que li van infringir els defensors de Sarajevo, comandats, entre altres, per l'aleshores coronel Jovan Divjak, serbi nascut a Belgrad però sempre lleial als valors de tolerància i multiculturalisme que seguien regnant a la castigada capital. Paradoxalment, 19 anys després, Divjak ha estat arrestat a Viena al mateix temps que Mladic perquè el govern de Sèrbia el considera responsable de la mort d'una vintena de soldats iugoslaus en un enfrontament al centre de Sarajevo el 2 de maig de 1992, l'únic dia en què el carnisser serbobosnià es va atrevir a entrar a sang i foc a la ciutat. Possiblement, qui va salvar més vides en aquell conflicte serà tractat com a moneda de canvi en les maniobres de rentat d'imatge de Belgrad per beneficiar-se de les arques europees. Encara no sabem si Divjak, jubilat, premiat internacionalment després de la guerra pel seu compromís amb els orfes de la guerra, podrà tornar a Sarajevo o haurà de conviure amb Karadzic i Mladic a la presó de l'Haia.

La pitjor guerra a Europa des de la Segona Guerra Mundial encara no ha girat full, ni als llibres d'història ni a la ment de les víctimes ni als despatxos ovals ni als tribunals. El final s'acosta una mica més després de l'arrest de Mladic, però res no garanteix que algun dia coneguem la veritat, una veritat tan important per curar ferides i reconciliar els pobles que van ser arrossegats a l'abisme per aquest pòquer de criminals. De fet, cap d'ells ha hagut de sentir encara una condemna ferma per la seva responsabilitat en els crims de guerra, crims contra la humanitat i genocidi comesos a l'antiga Iugoslàvia entre el 1991 i el 1996: Milosevic va morir a la cel·la enmig del judici, Karadzic és detingut i se l'està processant, Mladic hauria d'anar camí de l'Haia i Hadzic és en llibertat i reclamat pels tribunals. Han passat dues dècades i moltes víctimes segueixen desaparegudes o encara pateixen els efectes de les atrocitats. Seguiran esperant que es faci justícia, però la justícia de veritat, no la d'Obama amb Bin Laden, la d'Europa amb Gaddafi o la de l'ONU amb Gbagbo. Una d'aquestes víctimes observava de lluny Mladic i Karadzic quan planejaven el setge de Sarajevo en aquell restaurant d'Ilidza el 1992. Els podria haver fotografiat, però els va ignorar, perquè no patien els efectes de la guerra. Es deia Jordi Pujol Puente, era fotògraf i de Barcelona. El va matar un obús mentre explicava al món el que ningú volia veure.

[Publicat a l'ARA el 28 de maig de 2011]

Foto: Les tropes de Mladic bombardegen Sarajevo, el maig de 1992. Imatge presa per Jordi Pujol Puente des de l'Hotel Austrija.

Barça o Barçakh

2011-02-01T12:34:00.003+01:00

Als peus del megamonument pel Renaixement Africà s’estén una llenca de platges de sorra fina i blanca amb pesades barques de fusta policromada abocades davant les casetes de pescadors. Milers d’embarcacions tradicionals que es degraden i que ja no serveixen ni com a pastera. Clavant els peus amb força a la sorra i seguint el cant instructor i rítmic del seu líder, Babacar, els pescadors de Thiaroye sur Mer tiren de la soga tots a una per portar l’enorme xarxa cap a terra ferma. Poc peix deuen haver capturat, però amb les barques encara n’agafen menys. Arrossegaran la xarxa ﬁns a la costa gairebé tot el matí i la captura amb prou feines els donarà per fer menjar a tota la família.
“Ser pescador amb una barca plena de ﬁlls amb quaranta braços per remar i tres o quatre dones esperant a la platja per recollir el peix i vendre’l al mercat no és només una qüestió de benestar familiar, sinó de prestigi dins de la comunitat”, explica amb tota serenor Yayi Diouf, directora del Coﬂec, col·lectiu de dones contra l’emigració clandestina al Senegal, per explicar la importància de la poligàmia en aquest suburbi costaner de Dakar i denunciar com els acords pesquers internacionals han trencat el fràgil ecosistema social i cultural del país. Madame Diouf
només va poder tenir un ﬁll i el va perdre en una de les centenars de pasteres que naufraguen cada any intentant trobar les costes canàries, la porta del darrere d’un Eldorado europeu que existeix més en l’imaginari dels desesperats que en la realitat dels carrers de ciutats anhelades com Barcelona.
“Abans no ens acabàvem el peix”, intervé Babacar deixant els seus pescadors de terra ferma al comandament de l’arrossegament. “Ara hauríem de sortir amb les barques més
de 50 milles mar endins per fer una pesca rendible i això requereix una embarcació a motor”. Babacar Niang admet haver estat “passador”, haver sucumbit a la temptació de convertir la seva barca de pesca en pastera, però els drames dels nàufrags o emigrants clandestins, en el millor dels casos, li han fet veure que aquesta és una opció desesperada i insostenible en el temps. Ara ha sol·licitat al Coﬂec un crèdit per trobar una nova barca que li permeti explotar comercialment el motor foraborda i els estris nous de pesca que s’ha comprat. “Si Europa ens treu el peix de les nostres platges, que ens deixi treballar a les seves costes”, reivindica Talla Fall sortint del grup per arrecerar-se a l’ombra d’una de les barques tretes a terra. Ha intentat dues travessies en pastera: la primera va acabar en ser interceptats pels vaixells guardacostes i la segona amb un tràgic naufragi amb 80 morts davant de Marroc. Com a reivindicació del seu somni estroncat llueix una samarreta color mango del Barça, l’equip de futbol de la ciutat que representa la culminació de l’aventura de llençar-se al mar.
Yayi Diouf recorre diàriament les platges de Thiaroye desanimant els joves temptats per les pasteres que desaﬁen l’eslògan popular, un veritable crit de guerra contra la pobresa i la manca d’oportunitats: “Barça o Barçakh!”. Barçakh és la mort en llengua wolof.
La Coﬂec té unes 350 dones associades i ofereix microcrèdits d’un màxim de 1.000 euros (650.000 francs CFA) a 130 dones, que s’han organitzat en cooperatives per vendre els teixits que estampen a mà, el peix que els entra amb les noves xarxes, els souvenirs que porten als mercats de la capital, el cuscús tradicional que trillen i passen pel molí, les verdures que cultiven als horts ecològics o els pollastres que han criat a les noves granges. Ara són aquestes dones les que guien el negoci familiar a Thiaroye sur Mer i, malgrat les reticències inicials de les autoritats polítiques i religioses, l’associació també ha obert una branca per concedir microcrèdits a homes en atur, especialment als joves clandestins repatriats des d’Europa.
Els pescadors de Thiaroye, on malviuen 45.000 ànimes, culpen de la crisi de les pasteres als acords de pesca que la Unió Europea va signar amb el govern senegalès entre 1980 i 2006, tot i que admeten també que el sector de la pesca artesanal no està regulat ni degudament organitzat. En qualsevol cas, la sobreexplotació dels recursos –la pesca va ser el sector refugi dels camperols
que van perdre les terres per la ràpida urbanització de la capital, Dakar–, la pujada del preu del petroli, la manca de gestió dels excedents de pesca i la no reinversió dels beneﬁcis dels acords en el sanejament del sector fan que bona part de les 15.000 piragües de pesca artesanal es podreixin a les platges.
Amb un pas rítmic, coordinat i sincronitzat, braçada rera braçada, pam a pam, la xarxa es va acostant amb molt d’esforç ﬁns a la platja. En Cheikh Tioro Wade, alt i fort com un armari, trenca també la ﬁlera per afegir-se a la conversa. “Em vaig vendre tot l’equip de pesca per poder recollir els 2.000 euros que costa un lloc a la pastera. Vaig tenir sort i vam aconseguir arribar a les costes de Lanzarote després de sis dies a la deriva.
Però les autoritats espanyoles em van enganyar. Després d’internar-nos en un camp ens van pujar a un avió per enviar-nos a Màlaga i a Madrid per treballar. Quan l’aparell va aterrar estàvem a Dakar.” S’encomana a Déu i diu que potser el seu destí no era viure a Espanya, però assegura que aquesta manera de pescar no li serveix ni per mantenir els pares. Si més no, l’ajudaa posar-se en forma i entrenar, perquè a banda de pescador i clandestí repatriat, Tioro és lluitador de lluita senegalesa.
Les repatriacions, la vigilància costanera i l’alt preu en vides humanes estan desanimant cada vegada més joves que, tot i la falta d’ajudes de la cooperació internacional i del mateix govern senegalès per mantenir els sectors productius tradicionals, comencen a ser conscients que a Dakar, a les platges de Thiaroye, és on han de buscar una oportunitat. Fan mans i mànigues ara per arreplegar diners i tripulació per reparar les barques i competir amb els vaixells europeus, però alhora es pregunten com és possible que el president Abdoulaye Wadé es gasti 19 milions d’euros en una colossal escultura de bronze de gairebé 50 metres d’alçària que s’ha fabricat a Corea del Nord en comptes d’ajudar-los a tornar al mar en condicions. La monumental estàtua, que representa un pare, una mare –massa poc vestida a gust
de la majoria dels musulmans del país—i el seu ﬁll lluitant contra el vent, és d’un gust més aviat propi dels règims comunistes que de la cultura africana. Es va inaugurar amb motiu del 50è aniversari de la independència del Senegal i s’ha venut com un tribut al panafricanisme i l’emancipació dels pobles del continent negre. La voluntat de l’octogenari president africà és que el monument al Renaixement Africà esdevingui l’estàtua de la Llibertat d’aquesta banda de l’Atlàntic (de fet, és una mica més alta que la que dóna la benvinguda als visitants de Nova York) i que actuï com a pol d’atracció turística. Un símbol de la reconversió econòmica de la regió? Per als pescadors que viuen a peus de l’estàtua, evidentment no ho és.
El megaprojecte de Wadé –que cobrarà drets d’autor per l’estàtua– no paliarà la desesperació que regna a Thiaroye. Allà, entre els carrerons sense asfaltar i les llotges de peix sense cambres frigoríﬁques, dones com Yayi Diouf intenten que la seva comunitat accepti el tsunami cultural que està arrasant els fonaments de la societat tradicional que impregna les senzilles llars forjades per generacions de pescadors. L’impacte serà semblant al que va mutilar de joves l’oest
africà durant les onades de captura d’esclaus fa dos i tres segles. Aleshores, 20 milions d’homes i dones van ser capturats, venuts i deportats, principalment cap a Amèrica, per la “Porta del No Retorn”, una petita cambra a la punta més occidental del continent que encara es pot visitar a la Casa dels Esclaus de l’illa de Gorée, a poques milles de la platja on Babacar, Tioro i Talla intenten refer les seves vides. Ells han format part de les onades d’esclaus econòmics del nou mil·lenni i ara només esperen que, superada la barçakh, es tanqui la nova porta del no retorn i se’ls doni una altra oportunitat a la seva pròpia platja.

'Reglocalization'

2011-02-01T12:14:00.000+01:00

SENSE FILS / WALK IN#05'2010

L’aire ja no t’arriba als pulmons, el núvol de gas et desorienta, els ulls s’expandeixen dins les òrbites, et quedaries paralitzat si no fos perquè el trepitjar de les botes militars, els trets dels llença-grenades i el bramar dels jeeps t’empenyen a còrrer i seguir en la fugida, per carrerons sense sortida, a uns preadolescents amb pedres a les mans. De sobte, abans de caure inconscients, darrera d’una cantonada apareix un nen amb una ceba a la mà i ens la posa davant del nas. Espontàniament, inspirem amb força i totes les vies respiratòries es desbloquegen a l’instant. Guanyem forces per còrrer uns metres més, sortir de la persecució i refugiar-nos en un portal. De fet, l’aldarull no anava amb nosaltres. Erem uns simples turistes que es van veure atrapats en la repressió d’una de les manifestacions que anunciaven la primera intifada palestina. Era la tardor de 1987, a la sortida de la Porta de Damasc, a Jerusalem Est.

Quatre anys més tard hi tornava a aquell escenari, ja com a reporter, per viure la joia d’aquells joves palestins celebrant, disparant a l’aire des de les teulades, la caiguda dels inofensius míssils Scud de Saddam Hussein sobre territori israelià. Tot i que disposava d’un complert kit personal de supervivència contra qualsevol tipus d’atac químic –màscara antigas i diverses dosis auto-injectables--, no em sentia tant segur com amb la miraculosa mitja ceba.

L'imatge no m’ha tornat fins fa ben poc quan, llegint un d’aquests blocs anònims de l’oposició iraniana que floreixen a la xarxa, un activista recomanava al manifestants que portessin cebes tallades a les butxaques per fer front als gasos lacrimògens de la policia d’Ahmadineyad. Curiosament, el blocaire iranià explicava als seus companys de corredisses que la recepta li havia arribat d’un reporter curtit a Gaza. Doncs resulta que en vint anys l’únic que no ha evolucionat a la foto és la discreta ceba en una mà, perquè a l’altra ja no es porten les pedres de la intifada com a simbòlica arma defensiva, sinó els telèfons mòbils amb càmera per denunciar en directe a través de les xarxes socials la brutalitat de les forces policials del règim iranià.

L’anècdota em serveix com a metàfora per il·lustrar el que ha esdevingut la glocalització (think global, act local; pensa globalment, actua localment) des que personatges com l’ambientalista alemany Manfred Lange, el sociòleg polonès Zygmunt Bauman o el controvertit pulitzer nord-americà Thomas Friedman, entre d’altres, van començar a difondre el concepte glocal als anys noranta com un antídot de la globalització homogeneïtzant.

Les revoltes ciutadanes contra l'opressió a Gaza, el cop electoral a Teheran, el fracas de la cimera del canvi climatic a Copenhague, la feblesa del G20 davant la crisi financera a Chicago, l'impunitat de Berlusconi a Roma, el tancament de les televisions independents a Caracas o l'impacte ambiental dels Jocs Olímpics d'Hivern a Vancouver, no són accions coordinades per desestabilitzar un món unipolar controlat per les grans corporacions que es reparteixen el pastís del mercat global, sino símptomes d'un cansament global per la manca de solucions als conflictes armats, financers i ambientals.

Tornant a la metàfora inicial, les botes dels soldats del tsahal simbolitzarien l'imposició a la força de les doctrines imperants des de la postguerra freda; els turistes, una genereació de joves que han nascut després de la desintegració del bloc soviètic i que s'han quedat sense referents polítics i corren per inèrcia d'un lloc a l'altre d'un món que se'ls està quedant petit; i els nois palestins, un reducte d'activistes que, no amb pedres, però sí des de les xarxes socials d'internet, es revolten contra la resignació. I la ceba? Què simbolitza la mitja ceba? La solució local a un problema global i que s'ha estés arreu com una bona pràctica. La ceba és la glocalització.

Davant la manca de líders carismàtics i il·lusionants (a l'espera encara del que pugui donar de sí el mandat de Barrack Obama a la Casa Blanca) el ciutadà compromès s'havia girat cap a moviments cívics com el Fòrum Social Mundial amb l'esperança que poguessin catalitzar no tant el descontentament i la protesta, sinó la innovació en la gestió de les crisis que amenacen el Planeta. Però la frustració que està despertant la impotència de veure com la comunitat internacional es nega a dotar-se de mecanismes que obliguin els Estats a cumplir protocols com els de Kyoto, els Objectius per al Desenvolupament del Mil·lenni o els compromisos en l'ajuda a la cooperació, i d'observar com les mateixes Nacions Unides són incapaces de reformar-se i adaptar-se als nous temps, han submergit l'activisme social en una letàrgia que només la Xarxa aconsegueix trencar espontàniament.

Si no és des dels organismes multilaterals, les potencies mundials, els països emergents ni els moviments socials on es troben les receptes i s’apliquen solucions imaginatives per avançar cap a un món millor, segurament caldrà baixar un esglaó més i atacar la glocalització des de la mateixa educació. Però no s’haurà de fer des d’una mera transmissió de valors, sinó des de la difusió de les bones pràctiques.

Si la repensem la glocalització, si pensem en noves formes de ceba que ens desbloquegin l'entrada d'aire fresc, si ens reglocalitzem, potser des de la ciutadania educada en les bones pràctiques de la glocalització serem capaços de trobar els remeis a les crisis solapades que no ens estan oferint els G20 i companyia. I podrem triar si volem un món que utilitza els marines per donar forma als fantasmes del terror a l'Afganistan, o el que reclama que aquests mateixos marines desembarquin a Port-au-Prince amb tota la seva tecnologia per socòrrer les víctimes del terratrèmol d'Haití.

Nothing to kill or die for

2011-02-01T12:12:00.000+01:00

SENSE FILS / WALK IN#04'2009

Encara desorientats per l’ona expansiva de les explosions i palpant-nos el cos buscant vidres incrustats a la roba i la pell, sortim de sota la taula de billar que ens parapeta al nostre improvisat refugi i enfilem cap a la Presidència per rebre el comunicat de guerra del dia. Abans de sortir d’aquest antic cafè sarajevià, junt a les vies del tramvia de la Marsala Tita, encara tenim temps per encarar-nos amb un jove milicià espantat que no acaba d’entendre que a un refugi amb civils no es pot entrar armat amb un kalàixnikov, perquè si arriba l’enemic ens pot massacrar a tots.

Pocs periodistes forasters han gosat quedar-se a la capital de Bòsnia esperant l’acarnissat assalt final dels assassins comandats per Karadzic i Mladic. Després de sortejar amb el cotxe atrotinat i cosit a trets mig quilòmetre de carrers exposats a franctiradors, metralla afilada, barreres antitanc i resignades cues del pa, arribem a l’edifici de la presidència, on a peu d’escala ens espera Senada Kreso, assessora d’Izetbegovic: “Sisplau, no marxeu de la ciutat, amb el vostre testimoni aconseguireu salvar-nos”. L’assalt es va produir aquella nit. L’incipient exèrcit bosnià va resistir casa per casa. Les dues parabòliques dels periodistes no van deixar d’emetre cròniques i imatges. El món va apretar les dents, avergonyit, indiferent o indignat. Sarajevo no va caure a mans de genocides.

Era maig de 1992, el món descobria la crua realitat de la postguerra freda i encara no podia imaginar que els estrategues de la geopolítica internacional s’estaven inventant nous enemics i noves formes d’amenaça, la guerra global contra el terror, per mantenir una de les indústries més lucratives i destructores: la de l’armament, que mou 1,3 billions de dòlars, és a dir, el 2,5% del PIB mundial o 200 dòlars per cada un dels habitants del planeta, de les butxaques dels països en desenvolupament a les dels senyors de la guerra. Un negoci que causa gairebé 400.000 morts violentes l’any, sense comptar la destrucció material i la càrrega moral i econòmica de milions de ferits, mutilats, desapareguts, empresonats, torturats i desplaçats.

Cada dia, milers de reporters, la majoria anònims i armats només amb la càmera, el mòbil i l’ordinador, campen pels frots d’una vintena de conflictes oblidats per impregnar les nostres consciències dels crits i testimonis de les víctimes d’aquest negoci. Però la seva veu es va apagant. Ni tant sols la xarxa, mutilada pel soroll de testimonis poc fiables, la censura, la sobreoferta d’oci i una accessibilitat desigual, aconsegueix fer d’altaveu als reporters de trinxera que els mitjans tradicionals rebutgen, empesos per les corporacions (són testimonis incòmodes), adduint problemes de pressupost o desinterès mediàtic. Això no vol dir que els Cheney i companyia s’oposin a la presència de diaris, ràdios i televisions als conflictes que apadrinen, perquè necessiten publicitar els seus productes en nom de la democràcia i la defensa de les llibertats. Per això s’han reinventat els corresponsals de guerra “empotrats” a les forces que lluiten contra l’eix del mal, arribant a teletransportar tropes de periodistes als fronts seleccionats de guerra que, a falta de cobertura dels seus propis mitjans i obligats per la seguretat, troben en aquesta via la seva única manera d’arribar a obtenir el seu minut de glòria bèl·lica al costat dels Dan Rather, Christiane Amanpour o Peter Arnett.

¿Quina esperança els queda als reporters de casta, als Martin Bell, Robert Fisk, el dibuixant Joe Sacco; o la generació de Bòsnia, Santi Lyon, Maggie O’Keane, Jean Hatzfeld, Enric Martí, Ramón Lobo i Gervasio Sánchez, entre d’altres, per evitar ser silenciats per les corporacions o engolits per la xarxa? ¿Qui els cobrirà perquè puguin passar mesos als fronts amb les víctimes, anys reconeixent el terreny o jugant-se la vida per denunciar el macabre negoci dels conflictes com havien fet Ryszard Kapuscinski, Michael Herr o Anna Politkovskaya? Només aquest any, 33 periodistes han mort als fronts de guerra; 60 al 2008, segons Reporters Sense Fronteres. Cap d’ells cobrava 25 milions d’euros l’any com els que rebrà Fernando Alonso pel perill d’estimbar-se contra un mur de formigó amb un Ferrari. Molts més, fins a 260 reporters, blocaires i ciberdissidents, han estat perseguits, embargats, empresonats i torturats, com el periodista sudanès d’Al-Jazeera Sami Al-Haj, alliberat sense càrrecs de l’infern de Guantanamo després de sis anys de detenció en una gàbia.

En els darrers 20 anys, des de la caiguda del Mur de Berlín i l’establiment del nou ordre de la guerra contra el terror global, han perdut la vida exercint el seu ofici en zones de conflicte nou periodistes espanyols: Juantxu Rodríguez (Panamà), Jordi Pujol i Puente (Bòsnia i Hercegovina), Luis Valtueña (RD Congo), Miguel Gil (Sierra Leona), Julio Fuentes (Afganistan), Julio Anguita Parrado i José Couso (Iraq), Ricardo Ortega (Haití) i Christian Poveda (El Salvador). Els que els vam acompanyar a les trinxeres i refugis, vam tenir més fortuna o no vam tenir el valor de seguir observant injustícies i transmetent-les al buit, seguim compartint el somni de John Lennon i ens hauria agradat poder penjar el llapis i la càmera feliços perquè ja no existeix al món cap motiu pel qual matar o deixar-s´hi la pell.

Entre vels i 'veline'

2011-02-01T12:09:00.000+01:00

SENSE FILS / WALK IN#03'2009

En els darrers tres mil·lennis, des de la difusió de les taules babilòniques a Mesopotàmia fins a les megavalles publicitàries de Times Square a Nova York, l’home ha seguit una regla d’or de la comunicació: si no et fas veure, no existeixes. Dos mil sis-cents anys separen l’aparició de la primera publicació periòdica dels temps assiris, l’Enuma Elish, de l’eclosió de la primera xarxa de comunicació global a internet, el web. I en tot aquest temps, la imatge, la percepció del públic i la notorietat han estat claus per certificar el pas a la història de personatges, de règims polítics, d’obres i d’idees.

Efectivament, si no et veuen no existeixes. Fins avui, la potestat de ser conegut i reconegut estava a mans de pocs privilegiats que tenien el poder d’accedir als mitjans de comunicació de masses. I no ha estat fins a la socialització de les primeres xarxes de contactes a internet que aquest poder s’ha democratitzat i universalitzat, posant-se a l’abast de qualsevol dels més de mil milions de ciutadans al món que tenen accés a la xarxa.

Ha nascut una nova generació que veu el poder dels mitjans de comunicació d’una altra manera. Per a ells, pels nadius digitals, la televisió o la premsa no són el quart poder capaç de fer caure Nixon després de l’escàndol del Watergate. Per a ells, els nous mitjans, internet i les seves eines de producció i consum instantanis a la carta són una forma de vida. Ells tenen ara el poder de la comunicació i els poderosos han d’adaptar-se al seus codis de conducta si volen ser elegits o sobreviure a una revolució. Ho saben molt bé tant el primer president 2.0 dels Estats Units, Barrack Obama, com Mahmud Ahmadinejad, primer líder iranià que ha de sofocar una revolta a internet.

La tecnologia mòbil i l’accés cada vegada més generalitzat a internet està generant una cultura ciutadana de la informació denúncia de baix cost que ha posat contra les cordes a molts règims repressors com l’iranià o el xinès, que no va poder evitar la difusió de les imatges de les protestes dels tibetans i dels uigurs, per exemple.

Però els líders polítics i mediàtics no sempre reaccionen de la mateixa manera davant d’aquesta obligada forma de compartir subsidiàriament amb el ciutadà el protagonisme a la xarxa. Sembla com si ara que ja no dominen el missatge o el mitjà, hagin de surar a la marea mediàtica de la web amb més excessos. De Berluscoland a Neverland l’estratègia és sempre la mateixa: transformar els escàndols i els vicis, ja siguin les veleïtats sexuals del primer ministre italià, ja siguin els còctels de fàrmacs de Michael Jackson, en impactes que, al final, sempre acaben aixecant la sospita sobre manipulacions i interessos de tercers o dels mateixos mitjans. És a dir, si no pots controlar o tancar la xarxa, contraataca a la xarxa o deslegitima la seva credibilitat. Una fiabilitat que, precisament, es sustenta en la democràcia participativa.

No és d’extranyar, doncs, que en les darreres setmanes personatges públics rellevants no hagin volgut amagar-se a l’hora de qüestionar la vella democràcia europea, especialment després de l’escàs interés que van suscitar, una vegada més, les eleccions al Parlament Europeu. Gairebé el mateix dia que la capital del disseny italià, Milà, veia ressorgir les patrulles ciutadanes de “camises pardes”, el patró de la F1, Bernie Ecclestone, titllava de febles als polítics britànics i europeus i feia apologia del règim nazi de Hitler.

Una cosa és que una escultural velina o 14 operacions d’estètica al nas no et deixin veure la realitat, i una altra molt diferent elevar el debat polític a un permanent espectacle mediàtic. L’entronització televisiva a Versailles de Nicolàs Sarkozy com si fos el Rei Sol, amb motiu de la primera compareixença d’un president davant de diputats i senadors des de 1848, en seria una mostra, perquè va deixar com a única imatge del seu discurs sobre l’estat de la Nació el refús a l’ús de la burka i la niqab a tot el territori de la República.

Hem de vigilar perquè aquesta frivolització político-mediàtica pot amagar noves formes de censura i autoritarisme, especialment als països que pressumeixen de llibertat a la xarxa. No en va, les escort girls de Berlusconi sorgeixen de la seva guàrdia de velines televisives, nom, el de velina, que s’ha adoptat dels missatges que el règim feixista de Mussolini enviava als mitjans per fer-los saber, veladament, quines informacions es podien publicar i quines no.

Està vist que la lluita per la notorietat continua i es radicalitza, i no sembla que a la xarxa li preocupin les derives despòtiques d’alguns líders mediàtics. No sé si és perquè ens estem posant un vel entre els ulls i la pantalla o perquè, simplement, confiem en excés en el poder autorregulador del web.

UOC & Co.

2011-02-01T11:44:00.001+01:00

SENSE FILS / WALK IN#02'2009

“¿Per què dimonis necessitem que Benetton ens faci veure que tenim un problema de racisme? Si nosaltres mateixos, la societat civil, no tenim el dinamisme i l’energia per generar aquestes idees, aleshores estem perduts”. La reflexió, llançada des del seu bloc corporatiu per Kalle Lasn, fundador de l’associació anticonsumista Adbusters Media Foundation, posa el dit a la llaga de la qüestionada relació entre les grans corporacions i les causes socials, entre les multinacionals i les seves polítiques contra el treball infantil, la sobreexplotació de recursos, la discriminació, l’efecte hivernacle o la proliferació de residus tòxics.

Superada l’era del consum pel consum, l’anomenada “publicitat verda”, que ven un consum responsable i que, en realitat, confon l’oferta de productes i serveis amb la difusió de les polítiques de responsabilitat social corporativa, també ha entrat en crisi amb la recent revolució digital. Però fins i tot aquí, enmig d’un escenari de recessió global als països desenvolupats, les dificultats per atraure anunciants a la web, a les xarxes socials i als dispositius mòbils des dels mitjans de comunicació tradicionals (premsa, ràdio i televisió) està obligant les grans corporacions, els media i les agències a replantejar-se el rol social, l’impacte i els costos de la publicitat. Així, l’imparable creixement del 9,1% de les inversions en anuncis a la xarxa pronosticada per Advertising Age, no ha pogut aturar la caiguda global del sector, que mostra per primera vegada en molts anys una reducció del 0,4% dels recursos destinats a la publicitat.

I això que tant des del sector públic com des del privat s’està incitant al consum com a mesura d’urgència per reactivar l’economia local i global. Però de quin consum estem parlant? Un altra vegada pisos, cotxes i teles de plasma? Serveis, oci i cultura? I per què no coneixement? Serem capaços de consumir més bens tangibles? I què en farem dels residus? Es complirà la profecia de l’oracle de l’oci de consum, la factoria Disney-Pixar, segons la qual en 700 anys haurem de fugir de la Terra per deixar que uns robots recullin la brossa? Quants Wall-es o Al Gores ens caldran per aturar un moment les cadenes de muntatge i posar-nos a pensar en un consum, no només més responsable, sinó també més immaterial.

Una crisi planetària com l’actual ens ofereix una bona oportunitat per reflexionar sobre com, què i perquè consumim i ens convida a un canvi d’aliances en la cadena més enllà de la del productor i el consumidor, afegint-hi com a sedàs els centres de coneixement, que oferiran valor afegit al productor i informació crítica al consumidor.

Els prosumidors de la tercera onada, o era de la informació i del coneixement, descrits per Alvin i Heidi Toffler a La revolució de la riquesa [La revolución de la riqueza / Revolutionary Wealth] són els nadius digitals d’avui que produeixen i consumeixen a la vegada en un món virtual, pràcticament sense residus, i que les noves indústries de l’oci i, per tant també, de la publicitat, estan intentant capitalitzar.

La Universitat, més enllà de la proclamada aliança amb les empreses per excel·lir en la suma de la recerca, el desenvolupament i la innovació (R+D+I), pot exercir de pol d’atracció d’aquests prosumidors que, al cap i a la fi, seran els que generin riquesa a partir del coneixement compartit.

És per això que la Universitat Oberta de Catalunya vol aprofitar el naixement de la revista Walk In per posar en marxa el programa de difusió “UOC & Co.”, que permetrà a les 150 empreses i institucions associades posar-se en contacte amb la comunitat universitària. Així, les entitats que ho desitgin, podran mostrar a les pàgines de publicitat de la revista els beneficis de la seva cooperació amb la UOC. Es preten donar visibilitat, no tant als valors de la marca ni als seus productes i serveis, sinó als efectes de la col·laboració mútua en la generació de coneixement, ja sigui participant, per exemple, en la creació del campus virtual, la capacitació digital d’advocats o la mediació entre artistes i les indústries culturals, per citar només alguns casos d’empreses i institucions que ja s’han interessat per aquesta experiència.

La campanya “UOC & Co.” es situa d’aquesta manera com una alternativa als “Un-commercials” dels Adbusters de Lasn que denuncien l’hiperconsum i a la “publicitat verda” de les grans corporacions, oferint un espai equitatiu a les empreses que estan apostant per la riquesa del coneixement a través de la universitat i en benefici dels productors-consumidors que estan marcant les noves regles de joc del consum.

www.walkin.uoc.edu

2011-02-01T11:36:00.002+01:00

Ja fa dues temporades que vam llançar la nova revista institucional de la UOC, Walk In. En el meu enèssim retorn a la vida virtual, vull recuperar alguns dels articles i reportatges publicats a la secció "Sense Fils"... Una manera com un altra d'e-actualitzar-me...! Una abraçada. Eric

Sí, Nobel de Comunicació

2009-10-16T09:38:00.002+02:00

Comença a quallar l'evidència del Nobel de Comunicació a Obama: Llegiu l'article de Francesco Manetto d'avui a El País:

http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Nobel/paz/comunicacion/elpepusoc/20091016elpepisoc_1/Tes

¿Ha hecho mucho Barack Obama por la paz? Desde luego ha hablado de ella, y valores como el diálogo, el multilateralismo o el deseo de cambiar el mundo impregnan sus ya célebres discursos. Pero en estos tiempos de comunicación masiva por todos los soportes posibles lo simbólico se sitúa a menudo por encima de lo factual. Así que eso, el mensaje antes que el hecho, el concepto universal de paz comprensible en todos los códigos de comunicación del planeta, es lo que se ha querido distinguir con el Nobel de la Paz. Para algunos, estaría mejor denominado como Nobel de la Comunicación. (...)

El columnista y premio Pulitzer Thomas L. Friedman ironizaba ayer a este propósito desde las páginas del Herald Tribune diciendo que si el presidente encontrara una manera de repartir los soldados que estabilizarán Afganistán y Pakistán sin sumir al país en un Vietnam, entonces sí merecería un Nobel, pero el de Física.

Ayer trascendió también que, al principio, tres de los cinco miembros del comité de Oslo se opusieron a la concesión, según informaba el periódico noruego VG. La representante en el comité del Partido del Progreso, Inger-Marie Ytterhorn, la conservadora Kaci Kullmann Five y la socialista Ågot Valle mostraron objeciones. En particular, Ytterhorn mostró sus dudas sobre la capacidad de Obama precisamente para mantener su compromiso internacional. "Había esperado más debate, en especial sobre lo problemático, la guerra en Afganistán", explicó Valle. Sin embargo, al final prevaleció el criterio del secretario del comité y ex primer ministro laborista, Thorbjörn Jagland, y los otros miembros se pusieron de acuerdo. (...)

Si Obama continua sent Obama, no hauria de recollir el Nobel de la Pau

2009-10-10T11:13:00.004+02:00

No es pot ser a missa i repicar! No es pot fer la guerra i guanyar el Nobel de la Pau! La Pau no s'assolirà només amb bones intencions! La decisió del Comité Nobel d'Oslo no és una crida a l'acció, és un premi a la bona voluntat i rebaixa l'exigència dels que cada dia, en l'anonimat, lluiten per un món millor!!!

Voldria compartir amb vosaltres l'article que publico avui a l'edició paper del diari AVUI:

Sí, pots tornar el Nobel

Sí, pots tornar el NobelLa primera contribució efectiva que Barack Obama podria fer a la Pau és tornar el Nobel a l'Storting. Si, com ha dit, no se'n sent mereixedor ni creu estar a l'alçada dels ídols polítics que el van inspirar, el president de la primera potència armamentista faria bé de dir-li al comitè del Parlament noruec que no viatjarà a Oslo fins que quallin alguns dels bons propòsits de la seva agenda: l'eliminació de l'amenaça nuclear, la reconstrucció de l'Iraq, la pacificació de l'Afganistan, l'eradicació de centres de tortura com Guantánamo o, també, l'aplicació dels protocols per la lluita contra el canvi climàtic o, fins i tot, la reducció de la despesa militar per invertir en l'accés universal a la sanitat de tots els nord-americans.

Si resulta que n'hi ha prou generant esperances de canvi, abanderar una visió (no tan nova) del món i crear climes propicis per al diàleg per obtenir el Nobel de la Pau, aleshores la Pau s'haurà convertit en un anhel devaluat, passant d'una acció necessària a uns discursos benintencionats. El mateix Obama ha reconegut que la concessió del premi és una crida a l'acció i aquesta encara està per veure. No cal oblidar que el comitè noruec va acceptar la candidatura d'Obama només 11 dies després d'entrar a la Casa Blanca, perquè l'admissió de nominacions es va tancar l'1 de febrer.

És cert que els Nobels no han recaigut sempre en personatges capaços d'aturar un conflicte o en organismes multilaterals que hagin salvat vides enmig de les guerres. Perquè la Pau, entesa així, en majúscules, implica tant l'absència de conflictes armats, com la lluita contra la pobresa i la fam, la pràctica de la sostenibilitat econòmica i ambiental, el respecte dels drets humans o l'accés universal a l'aigua potable i l'educació. Aquesta regla explicaria els guardons d'Al Gore o Wangari Maathai, que més aviat haurien merescut un Nobel d'ecologia, i obriria la porta a un Nobel en comunicació adreçat a tots aquells líders polítics o socials que inspirin nous valors i esperances, com Obama.

Com s'ha afanyat a recordar el diari The New York Times, Mikhaïl Gorbatxov va rebre el Nobel després de fer caure el Teló d'Acer, Nelson Mandela i Frederick de Klerk per acabar amb l'apartheid a Sud-àfrica i altres presidents nord-americans en actiu com Theodore Roosevelt i Woodrow Wilson per la mediació en la guerra russo-japonesa o la creació de la Societat de Nacions després de la Primera Guerra Mundial. Tots ells van inspirar una visió del món i van aconseguir posar-la en marxa. Altres, com Mahatma Gandhi, no van viure prou temps per veure reconeguda la seva contribució a la Pau amb un Nobel.

Ho estan advertint els dirigents de les principals organitzacions internacionals que vetllen pels drets humans: el Nobel pot forçar Obama a no renegar dels principis universals que està abanderant, tot i que no deixa de ser paradoxal que el guardó l'hagi obtingut el president del país que ha bastit el major arsenal militar de la història. Segons l'Stockholm International Peace Research Institute (SIPRI), que anualment publica la llista dels països que més gasten en armament, els Estats Units produeixen un 41,5% de la despesa militar mundial, que és d'1,46 bilions de dòlars anuals. Aquest pressupost serveix també per pagar els prop de 370.000 soldats que Obama manté desplegats en 150 països, així com la nòmina del milió de militars que s'entrenen permanentment dins de les fronteres dels EUA. Val a dir que en els rànquings del SIPRI també hi figura Noruega com el setè país en despesa militar per càpita (5.900 dòlars per habitant), situat només per darrera d'Israel, els mateixos Estats Units, Oman, Singapur, Kuwait i l'Aràbia Saudita.

Costa de creure que entre els 172 líders i activistes i les 33 organitzacions nominades aquest any (un nou rècord absolut de candidatures) no es trobi cap currículum que hagi pogut inspirar el comitè del Nobel amb alguna acció més determinant per a la pau que els discursos de l'actual inquilí de la Casa Blanca. És massa aviat perquè el nom de Barack Obama figuri a la llista de profetes, activistes o negociadors de la pau com Martin Luther King, Willy Brandt, Desmond Tutu, Andrei Sakhàrov, el Dalai Lama, Yitzhak Rabin, Iàsser Arafat, John Hume, Mohammad Yunnus, Shirin Ebadi o Aung San Suu Kyi; o d'organitzacions com la Creu Roja, Amnistia Internacional, l'ACNUR o Unicef.

En un context d'una invisible "guerra contra el terror" i la primera crisi financera global, la recompensa a una visió, o la creació d'un "momentum", sembla poc bagatge per desanimar els senyors de la guerra i els especuladors. És un missatge massa tou del comitè dels Nobel per mantenir el prestigi i la credibilitat d'un guardó que des de fa 108 anys prestigia i impulsa les accions en defensa dels drets humans més elementals.

Amb el to emocional que l'ha convertit en icona global en poc més d'un any, Obama presumia que les seves filles Malia i Sasha l'ajudaven "a posar les coses en perspectiva". Ell podria ajudar-les a no perdre aquesta perspectiva admetent que encara no ha fet res per la pau al món, tot recordant que hi ha molts cooperants anònims que treballen i moren cada dia per veure complerta aquesta "aspiració" universal d'un món sense violència, més just i més equitatiu. Obama, yes, you can!

Foto: JIM YOUNG / REUTERS, del portal de l'AVUI

http://paper.avui.cat/article/mon/176461/si/pots/tornar/nobel.html

Ciberdesafecció?

2009-10-03T12:12:00.002+02:00

Hola a totes i tots,

Haig de disculpar-me davant dels meus dos o tres lectors pel silenci i inactivitat d'aquest bloc des de les hores prèvies a la Gran Final de Roma. He patit una certa ciberdesafecció provocada, potser, per una sobredosi de feisbucs i tuiters, un estiu analògic (excepte la lectura obligada de diaris al mòbil) i una certa nostàlgia d'estar desconnectat.

La nit d'ahir a Vic, que va acollir la gala dels Premis Blocs Catalunya, brillantment impulsats per l'equip de la Trina Milan a Stic.cat, m'ha reenganxat.

Així que prometo posar-vos al dia de les millors imatges de Roma, de les novetats al Walk In i penjar algun que altre article i reflexions que tinc guardats al meu bagul virtual.

Fins ara,

Eric

Toma, toma, toma... el Toma se'n va a Roma!

2009-05-19T13:30:00.003+02:00

Mr Twitter a la UOC

2009-04-29T23:52:00.001+02:00

For further information and videos, please visit UOC UNESCO Chair in e-Learning blog

Fair[ey] play

2009-02-08T11:27:00.004+01:00

Fairey no és Bansky, més aviat tot el contrari. L'artista londinenc de més catxet entre els graffiters manté viva la seva llegenda fugint d'estudi cada vegada que deixa una obra d'art als murs de mig món. En canvi, l'autor d'L.A., que va il·lustrar la campanya d'Obama amb la silueta "Hope"[una nova icona com el retrat que Korda va fer del Che?], ha decidit posar-se permanentment davant dels focus amb detencions, exposicions i performances. Dos models per al mateix fenòmen de masses i una constatació més que en l'era multimèdia tots els mitjans i estratègies de comunicació són complementaris (seguint amb la reflexió del paper del paper...): Banski i Fairey necessiten ídols, conflictes i murs per perpetrar les seves accions artístiques i generar debat, però davant l'acció de la "justícia" han de passar-se al web i les galeries d'art per perpetuar la seva obra efímera per definició.

Tangibilitat, immediatesa, visibilitat, llibertat i fair-play juguen i es creuen als móns real i virtual...

[+info a
http://www.elpais.com/articulo/gente/Detenido/hacer/pintadas/creador/retrato/azul/rojo/blanco/Obama/elpepugen/20090208elpepuage_1/Tes]

Detenido por hacer pintadas el creador del retrato azul, rojo y blanco de Obama:

Shepard Fairey, autor del famoso retrato azul, rojo y blanco del presidente estadounidense, Barack Obama, fue detenido en Boston el pasado viernes por realizar pintadas en la calle. La Policía asegura que firmó en varios lugares de Massachusetts Avenue y de Newbury Street y en otras zonas de Boston, según ha explicado un portavoz del Departamento, el agente James Kenneally.

Fairey fue detenido cuando se dirigía desde al Instituto de Arte Contemoráneo de Boston, en el que se disponía a inaugurar su primera exposición en solitario. Allí, más de 750 personas esperaban al artista, quien también iba a actuar como pinchadiscos.

El grafitero, oriundo de Los Angeles, se hizo famoso durante la campaña presidencial de Obama gracias a su retrato de Barack Obama modificado con el contraste al máximo y en los tres colores de la bandera estadounidese. El retrato titulado 'Hope' (Esperaza) está ya colgado en la Galería Nacional de Retratos de Washington.

Fairey asegura haber sido detenido en 14 ocasiones y están inmerso en una disputa judicial con la agencia de noticias The Associated Press, que le acusa de haber utilizado una fotografía de su propiedad para realizar el famoso retrato de Obama.

[Foto de Fairey d'AP publicada a El País i graffiti de la col·lecció Bansky extreta del seu web bansky.co.uk]

Bosphorus Blues (II)

2009-02-05T02:11:00.010+01:00

Bosphorus Blues (I)

2009-02-05T01:48:00.008+01:00

Or blanc a l'Empordà

2009-01-27T00:22:00.005+01:00

S'aixeca el decret de sequera a la conca de la Muga: la neu i la pluja garanteixen reserves d'aigua per aquest any de tempestes financeres i climàtiques...
Després de la tempesta, la calma: Estany de Vilaüt, Alt Empordà, amb el Puigmal al fons i a només 5km de la platja...

Obama: "Power alone cannot protect us"

2009-01-24T11:28:00.002+01:00

"My fellow citizens:

I stand here today humbled by the task before us, grateful for the trust you have bestowed, mindful of the sacrifices borne by our ancestors. I thank President Bush for his service to our nation, as well as the generosity and cooperation he has shown throughout this transition.

Forty-four Americans have now taken the presidential oath. The words have been spoken during rising tides of prosperity and the still waters of peace. Yet, every so often, the oath is taken amidst gathering clouds and raging storms. At these moments, America has carried on not simply because of the skill or vision of those in high office, but because We the People have remained faithful to the ideals of our forebearers, and true to our founding documents.

So it has been. So it must be with this generation of Americans.

That we are in the midst of crisis is now well understood. Our nation is at war, against a far-reaching network of violence and hatred. Our economy is badly weakened, a consequence of greed and irresponsibility on the part of some, but also our collective failure to make hard choices and prepare the nation for a new age. Homes have been lost; jobs shed; businesses shuttered. Our health care is too costly; our schools fail too many; and each day brings further evidence that the ways we use energy strengthen our adversaries and threaten our planet.

These are the indicators of crisis, subject to data and statistics. Less measurable but no less profound is a sapping of confidence across our land -- a nagging fear that America's decline is inevitable, and that the next generation must lower its sights.Today I say to you that the challenges we face are real. They are serious and they are many. They will not be met easily or in a short span of time. But know this, America: They will be met.

On this day, we gather because we have chosen hope over fear, unity of purpose over conflict and discord.

On this day, we come to proclaim an end to the petty grievances and false promises, the recriminations and worn-out dogmas, that for far too long have strangled our politics.

We remain a young nation, but in the words of Scripture, the time has come to set aside childish things. The time has come to reaffirm our enduring spirit; to choose our better history; to carry forward that precious gift, that noble idea, passed on from generation to generation: the God-given promise that all are equal, all are free, and all deserve a chance to pursue their full measure of happiness.

In reaffirming the greatness of our nation, we understand that greatness is never a given. It must be earned. Our journey has never been one of shortcuts or settling for less. It has not been the path for the fainthearted -- for those who prefer leisure over work, or seek only the pleasures of riches and fame. Rather, it has been the risk-takers, the doers, the makers of things -- some celebrated, but more often men and women obscure in their labor -- who have carried us up the long, rugged path toward prosperity and freedom.

For us, they packed up their few worldly possessions and traveled across oceans in search of a new life.

For us, they toiled in sweatshops and settled the West; endured the lash of the whip and plowed the hard earth.

For us, they fought and died, in places like Concord and Gettysburg; Normandy and Khe Sahn.

Time and again, these men and women struggled and sacrificed and worked till their hands were raw so that we might live a better life. They saw America as bigger than the sum of our individual ambitions; greater than all the differences of birth or wealth or faction.

This is the journey we continue today. We remain the most prosperous, powerful nation on Earth. Our workers are no less productive than when this crisis began. Our minds are no less inventive, our goods and services no less needed than they were last week or last month or last year. Our capacity remains undiminished. But our time of standing pat, of protecting narrow interests and putting off unpleasant decisions -- that time has surely passed. Starting today, we must pick ourselves up, dust ourselves off, and begin again the work of remaking America.

For everywhere we look, there is work to be done. The state of the economy calls for action, bold and swift, and we will act -- not only to create new jobs, but to lay a new foundation for growth. We will build the roads and bridges, the electric grids and digital lines that feed our commerce and bind us together. We will restore science to its rightful place, and wield technology's wonders to raise health care's quality and lower its cost. We will harness the sun and the winds and the soil to fuel our cars and run our factories. And we will transform our schools and colleges and universities to meet the demands of a new age. All this we can do. And all this we will do.

Now, there are some who question the scale of our ambitions -- who suggest that our system cannot tolerate too many big plans. Their memories are short. For they have forgotten what this country has already done; what free men and women can achieve when imagination is joined to common purpose, and necessity to courage.

What the cynics fail to understand is that the ground has shifted beneath them -- that the stale political arguments that have consumed us for so long no longer apply. The question we ask today is not whether our government is too big or too small, but whether it works -- whether it helps families find jobs at a decent wage, care they can afford, a retirement that is dignified. Where the answer is yes, we intend to move forward. Where the answer is no, programs will end. And those of us who manage the public's dollars will be held to account -- to spend wisely, reform bad habits, and do our business in the light of day -- because only then can we restore the vital trust between a people and their government.

Nor is the question before us whether the market is a force for good or ill. Its power to generate wealth and expand freedom is unmatched, but this crisis has reminded us that without a watchful eye, the market can spin out of control -- and that a nation cannot prosper long when it favors only the prosperous. The success of our economy has always depended not just on the size of our gross domestic product, but on the reach of our prosperity; on our ability to extend opportunity to every willing heart -- not out of charity, but because it is the surest route to our common good.

As for our common defense, we reject as false the choice between our safety and our ideals. Our Founding Fathers, faced with perils we can scarcely imagine, drafted a charter to assure the rule of law and the rights of man, a charter expanded by the blood of generations. Those ideals still light the world, and we will not give them up for expedience's sake. And so to all other peoples and governments who are watching today, from the grandest capitals to the small village where my father was born: Know that America is a friend of each nation and every man, woman and child who seeks a future of peace and dignity, and that we are ready to lead once more.

Recall that earlier generations faced down fascism and communism not just with missiles and tanks, but with sturdy alliances and enduring convictions. They understood that our power alone cannot protect us, nor does it entitle us to do as we please. Instead, they knew that our power grows through its prudent use; our security emanates from the justness of our cause, the force of our example, the tempering qualities of humility and restraint.

We are the keepers of this legacy. Guided by these principles once more, we can meet those new threats that demand even greater effort -- even greater cooperation and understanding between nations. We will begin to responsibly leave Iraq to its people, and forge a hard-earned peace in Afghanistan. With old friends and former foes, we will work tirelessly to lessen the nuclear threat, and roll back the specter of a warming planet. We will not apologize for our way of life, nor will we waver in its defense, and for those who seek to advance their aims by inducing terror and slaughtering innocents, we say to you now that our spirit is stronger and cannot be broken; you cannot outlast us, and we will defeat you.

For we know that our patchwork heritage is a strength, not a weakness. We are a nation of Christians and Muslims, Jews and Hindus -- and nonbelievers. We are shaped by every language and culture, drawn from every end of this Earth; and because we have tasted the bitter swill of civil war and segregation, and emerged from that dark chapter stronger and more united, we cannot help but believe that the old hatreds shall someday pass; that the lines of tribe shall soon dissolve; that as the world grows smaller, our common humanity shall reveal itself; and that America must play its role in ushering in a new era of peace.

To the Muslim world, we seek a new way forward, based on mutual interest and mutual respect. To those leaders around the globe who seek to sow conflict, or blame their society's ills on the West: Know that your people will judge you on what you can build, not what you destroy. To those who cling to power through corruption and deceit and the silencing of dissent, know that you are on the wrong side of history; but that we will extend a hand if you are willing to unclench your fist.

To the people of poor nations, we pledge to work alongside you to make your farms flourish and let clean waters flow; to nourish starved bodies and feed hungry minds. And to those nations like ours that enjoy relative plenty, we say we can no longer afford indifference to suffering outside our borders; nor can we consume the world's resources without regard to effect. For the world has changed, and we must change with it.

As we consider the road that unfolds before us, we remember with humble gratitude those brave Americans who, at this very hour, patrol far-off deserts and distant mountains. They have something to tell us today, just as the fallen heroes who lie in Arlington whisper through the ages. We honor them not only because they are guardians of our liberty, but because they embody the spirit of service; a willingness to find meaning in something greater than themselves. And yet, at this moment -- a moment that will define a generation -- it is precisely this spirit that must inhabit us all.

For as much as government can do and must do, it is ultimately the faith and determination of the American people upon which this nation relies. It is the kindness to take in a stranger when the levees break, the selflessness of workers who would rather cut their hours than see a friend lose their job which sees us through our darkest hours. It is the firefighter's courage to storm a stairway filled with smoke, but also a parent's willingness to nurture a child, that finally decides our fate.

Our challenges may be new. The instruments with which we meet them may be new. But those values upon which our success depends -- hard work and honesty, courage and fair play, tolerance and curiosity, loyalty and patriotism -- these things are old. These things are true. They have been the quiet force of progress throughout our history. What is demanded then is a return to these truths. What is required of us now is a new era of responsibility -- a recognition, on the part of every American, that we have duties to ourselves, our nation and the world; duties that we do not grudgingly accept but rather seize gladly, firm in the knowledge that there is nothing so satisfying to the spirit, so defining of our character, than giving our all to a difficult task.

This is the price and the promise of citizenship.

This is the source of our confidence -- the knowledge that God calls on us to shape an uncertain destiny.

This is the meaning of our liberty and our creed -- why men and women and children of every race and every faith can join in celebration across this magnificent Mall, and why a man whose father less than 60 years ago might not have been served at a local restaurant can now stand before you to take a most sacred oath.

So let us mark this day with remembrance, of who we are and how far we have traveled. In the year of America's birth, in the coldest of months, a small band of patriots huddled by dying campfires on the shores of an icy river. The capital was abandoned. The enemy was advancing. The snow was stained with blood. At a moment when the outcome of our revolution was most in doubt, the father of our nation ordered these words be read to the people:

"Let it be told to the future world ... that in the depth of winter, when nothing but hope and virtue could survive... that the city and the country, alarmed at one common danger, came forth to meet [it]."

America. In the face of our common dangers, in this winter of our hardship, let us remember these timeless words. With hope and virtue, let us brave once more the icy currents, and endure what storms may come. Let it be said by our children's children that when we were tested, we refused to let this journey end, that we did not turn back, nor did we falter; and with eyes fixed on the horizon and God's grace upon us, we carried forth that great gift of freedom and delivered it safely to future generations."

Barack Hussein Obama, President dels Estats Units d'Amèrica, 20/01/09

WALK IN, de la xarxa al paper

2009-01-20T05:33:00.006+01:00

És possible conèixer un amic a les xarxes socials? Els espais de relació virtual han canviat la nostra activitat social? Probablement no, perquè els immigrants d’internet, la generació anterior a la web, estem abocant a la xarxa els mateixos comportaments socials d’abans de veure’ns engolits per l’era digital.

El mateix ens està passant amb el paper. En plena crisi global, les publicacions en tinta han hagut d’accelerar plans de desplegament a internet amb l’esperança de recuperar lectors i anunciants, sense haver fet una reflexió profunda sobre quin són els hàbits dels nous lectors-productors al món digital. I, paradoxalment, potser arribarem a la conclusió que el paper tindrà també el seu moment de glòria en la transformació de la societat de la informació a la del coneixement.

Mentre els fundadors de la web s’esforcen en posar ordre al gran abocador d’informació que van desfermar fa només 15 anys, el paper s’hauria d’erigir en notari de l’acte reflexiu que suposa l’anàlisi de tota aquesta informació inabastable. Paper i web són compatibles i, ara per ara, es necessiten. Com també necessitem fer un cafè amb aquell amic que hem descobert a la xarxa.

En aquest context de debat apareix avui Walk In, la revistra trimestral de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Una revista que només trobareu en paper a la Universitat que va nèixer a la xarxa i viu a la xarxa.Walk In, com la UOC, es proposa acompanyar-nos en aquesta transformació cap a la societat del coneixement i descobrir-nos com afecta a l’actualitat i a les nostres vides. En aquest primer exemplar, que coincideix amb l’esperançadora investidura de Barrack Obama com a president dels Estats Units, analitzarem la cursa cap a la Casa Blanca del primer ciber-candidat i com, la seva elecció, ha desfermat el debat sobre la democràcia 2.0. Comptem amb la preuada col·laboració del periodista Lluís Bassets, el sociòleg Manuel Castells, el filòsof Xavier Rubert de Ventós, l’escriptor Jaume Cabré, l’islamòleg Mustapha Cherif, l’inventor de la web, Tim Berners-Lee, i de Fred Eckhard, que després de tres dècades a l’ONU (els set darrers com a portaveu de Kofi Annan) ens obre les portes d’una institució presonera dels interessos dels seus Estats membres.

Walk In s’edita per als 100.000 membres de la comunitat UOC, tot i que la seva vocació és la de difondre coneixement a tota la societat. Sortim en tres idiomes perquè volem arribar als més de seixanta països on la UOC té estudiants i perquè aspirem a que més internautes s’interessin pel coneixement i més immigrants digitals optin pel “pla d’acollida” que suposa fer aquest brusc salt a una nova societat en xarxa a la xarxa. Amb permís de Gerry & the Pacemakers, “You’ll never walk alone”!

Si voleu rebre la revista us podeu subscriure adreçant-vos a la redacció de Walk In per mail: walkin@uoc.edu.

Espero que us agradi.
[Il·lustracions de Joan Negrescolor per al número 1 de Walk In]

L'exemple de Barenboim

2009-01-02T02:33:00.002+01:00

A Daniel Barenboim --israelià nascut a Buenos Aires enmig de la Segona Guerra Mundial, educat a Viena, París i Londres, director d'orquestres a Chicago, Berlín i Roma, impulsor amb el professor palestí Edward Saïd del Taller i Orquestra Divan per a la col·laboració i promoció de talents musicals al Pròxim Orient-- li ha tocat dirigir el concert d'Any Nou quan a Gaza s'està produint la pitjor matança de palestins des de la Guerra dels Sis Dies. Això és el que ha deixat escrit després de donar la benvinguda al 2009 davant de milions d'espectadors d'arreu del món:

"Gaza and the New Year

I have just three wishes for the coming year. The first is for the Israeli government to realize once and for all that the Middle Eastern conflict cannot be solved by military means. The second is for Hamas to realize that its interests are not served by violence, and that Israel is here to stay; and the third is for the world to acknowledge the fact that this conflict is unlike any other in history. It is uniquely intricate and sensitive; it is a human conflict between two peoples who are both deeply convinced of their right to live on the same very small piece of land. This is why neither diplomacy nor military action can resolve this conflict.

The developments of the past few days are extremely worrisome to me for several reasons of both humane and political natures. While it is self-evident that Israel has the right to defend itself, that it cannot and should not tolerate continuing missile attacks on its citizens, the Israeli army’s relentless and brutal bombardment of Gaza has raised a few important questions in my mind.

The first question is whether the Israeli government has the right to make all Palestinians culpable for the actions of Hamas. Is the entire population of Gaza to be held responsible for the sins of a terrorist organization? We, the Jewish people, should know and feel even more acutely than other populations that the murder of innocent civilians is inhumane and unacceptable. The Israeli military has very weakly argued that the Gaza strip is so overpopulated that it is impossible to avoid civilian deaths during their operations.

The weakness of this argument leads me to my next set of questions: if civilian deaths are unavoidable, what is the purpose of the bombardment? What, if any, is the logic behind the violence, and what does Israel hope to achieve through it? If the aim of the operation is to destroy Hamas, then the most important question to ask is whether this is an attainable goal. If not, then the whole attack is not only cruel, barbaric, and reprehensible, it is also senseless.

If on the other hand it really is possible to destroy Hamas through military operations, how does Israel envision the reaction in Gaza once this has been accomplished? One and a half million Gaza residents will not suddenly go down on their knees in reverence of the power of the Israeli army. We must not forget that before Hamas was elected by the Palestinians, it was encouraged by Israel as a tactic to weaken Arafat. Israel’s recent history leads me to believe that if Hamas is bombarded out of existence, another group will most certainly take its place, a group that would be more radical, more violent, and more full of hatred toward Israel than Hamas.

Israel cannot afford a military defeat for fear of disappearing from the map, yet history has proven that every military victory has always left Israel in a weaker political position than before because of the emergence of radical groups. I do not underestimate the difficulty of the decisions the Israeli government must make every day, nor do I underestimate the importance of Israel’s security. Nevertheless, I stand behind my conviction that the only truly viable plan for long-term security in Israel is to gain the acceptance of all of our neighbors. I wish for a return in the year 2009 of the famous intelligence always ascribed to the Jews. I wish for a return of King Solomon’s wisdom to the decision-makers in Israel that they might use it to understand that Palestinians and Israelis have equal human rights.

Palestinian violence torments Israelis and does not serve the Palestinian cause; Israeli military retaliation is inhuman, immoral, and does not guarantee Israel’s security. As I have said before, the destinies of the two peoples are inextricably linked, obliging them to live side by side. They have to decide whether they want to make of this a blessing or a curse.

First appeared in The Guardian on 1.1.2009"

http://www.danielbarenboim.com/journal_gaza.htm

Human Justice

2009-01-02T01:02:00.004+01:00

N'hi ha que ja s'han afanyat a brindar pel 2010 com si fos possible saltar-se un 9 ple de mals auguris: la crisi, el criminal bombardeig de Gaza, el cercle viciós d'ETA, el lamentable espectacle polític del finançament, el degoteig de pasteres, el fracàs dels programes de retorn, la pujada de preus, la congelació de salaris, els ERES pendents, taxes d'atur històriques, tragèdies ignorades a tot l'Àfrica (pirates a Somàlia, epidèmies a Zimbabwe, noves matances al Congo), la desafecció davant les euroeleccions...

La por, el consumisme compulsiu i una sensació de buidor i impotència ens envaeixen. Ens deixem caure al sofà amb l'encefalograma pla disposats a tragar-nos tots els discursos de Nadal, Cap d'Any i Reis convençuts de que no podem fer res per aturar aquest tast de l'Apocalipsi... I si és això precisament el que volen? Ens han derrotat? Ara que el senyor Samuel P. Huntington (el de l'inevitable xoc de civilitzacions i religions) ha passat a millor vida, resulta que els neocons han aconseguit anestesiar-nos i ara podran passar-se els sexagenaris Drets Humans pel forro, des de Guantànamo fins al Paquistan, passant per Gaza i el Càucas, sense cap manifestació ni veu en contra?

Paradoxes de la vida, Huntington, com el conducator Ceausescu, va morir la vigília de Nadal, un el 2008, l'altre el 1989. L'afusellament del dictador romanès simbolitza la caiguda dels règims estalinistes de l'est d'Europa, és a dir, la victòria de l'Occident liberal a la Guerra Freda, moment de la història que el politòleg de Harvard va aprofitar per anunciar un nou ordre mundial i inspirar la doctrina del xoc que seria implacablement seguida, fil per randa, per l'Administració Bush.

D'aquí a pocs dies sabrem si els neocons han mort amb Huntington. L'agenda d'Obama i Clinton està farcida d'emergències i el seu crèdit és proporcional a la capacitat que tindran de complir amb les espectatives i esperances de milers de milions de persones arreu del món. I per poc que aconsegueixin, serà menys dolorós gestionar frustracions que indiferència.

I posats a buscar coincidències, premonicions o senyals quasi bíbliques del que ens depararà el 2009, per què no aprofitem l'optimisme de la metàfora que ens va deparar la mare Natura als pobles de la Costa Brava --precisament ara que celebrem el centenari d'aquesta marca tant sexy per a milions de turistes? Tot i les destrosses del temporal de llevant, que ha malmès infraestructures des de Blanes a Cadaqués, la Mar va llençar sobre platges i camins de costa tones de peix que han omplert els cabassos de famílies en crisi...!

S'ha tancat un cicle? La història, com la Natura, farà Justícia? O la farem els Homes, conscients del que ens hi juguem? Posem-nos en mans dels bons desitjos que ens ha llençat el director, compositor i pianista Daniel Barenboim en nom de la Filarmònica de Viena en el tradicional Concert d'Any Nou: "Que regni la Pau al Món i que la Justícia Humana s'imposi al Pròxim Orient". Des del 1939, quan va nèixer aquest concert com a resistència pacífica del poble de Viena a l'Anschluss, la majoria de desitjos han acabat ofegats per les bombes. Després de 70 anys, potser ha arribat l'hora d'actuar d'una altra manera.

S’acaba la paciència

2008-12-28T16:59:00.002+01:00

[AVUI, Carta al Director, 28-12-08]

Com a periodista, com a lector, com a ciutadà i com a ésser humà que, davant qualsevol tragèdia, exigeix respecte per a les víctimes, se m’ha acabat la paciència. M’omple d’indignació i vergonya aliena haver de llegir en aquest mitjà que la pitjor massacre de la història del conflicte a Palestina s’explica perquè a « Israel se li ha acabat la paciència ». No estem parlant d’un article d’opinió, sinó d’una crònica de la redacció que editorialitza amb informacions d’agència. Està sent massa habitual als nostres mitjans confondre (deliberadament, o no) informació i opinió, des de les tertúlies a les pàgines dels diaris.

Sense entrar a discutir si Hamàs és una organització terrorista, islamista o democràticament legitimada pel poble Palestí, o si Israel té dret a bloquejar durant més d’un any a un milió i mig de palestins a Gaza i bombardejar indiscriminadament (cap atac d’aquestes dimensions pot discriminar civils) la franja ; no es pot obviar que el centenar de policies morts estaven destinats a mantenir la seguretat al territori, que l’atac no té res a veure amb la fi de la treva i el llançament de coets casolans (estava planificat des de fa precisament sis mesos, quan estaven negociant la treva), que la política de « ma dura » afavoreix electoralment els partits d’Olmert, Livni i Barak i que Israel sustenta bona part de la seva economia en la defensa de l’Estat.

Però sobretot no es pot dir que l’atac no està dirigit contra el poble palestí. El que ha perdut, a més de cent policies, dos-cents civils i seguirà patint un bloqueig inhumà. Cal recordar que és l’opressió de Gaza la que està alimentant els moviments més radicals. Ara només caldrà sentir i llegir que Hamàs construeix deliberadament escoles al costat de les comissaries i les mesquites per justificar la mort « colateral » de civils.

Als que no volgueu entendre què passa us animaria a visitar Gaza, però segurament no us deixaran anar-hi.

... i torna la pregunta

2008-12-25T00:16:00.003+01:00

Torna Nadal

L'arbre desvetlla sons i el vent escriu
ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.
Tot és misteri i claredat extrema.
Torna Nadal i torna la pregunta.
¿Proclamarem la pau amb les paraules
mentre amb el gest afavorim la guerra?

Miquel Martí i Pol
(recollit per Jaume Subirana, a "50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira", Ara Llibres, Novembre de 2008)

Season's Greetings!, Bon Nadal

2008-12-24T19:56:00.005+01:00

[Fer, per a l'AVUI, Desembre'08]

Són 46 milions

2008-12-21T13:11:00.003+01:00

Acabo de posar a prova les meves habilitats de llançador de sabates i, a banda de desfogar-me i solidaritzar-me amb Al-Zeidi (heroi popular, torturat a la presó i pendent de rebre la sentència dels 17 anys que li poden caure per fer el que milions de persones al món haguessin desitjat fer) he pogut incrementar el marcador fins als 46,882,416 cops de sabata! Això vol dir, si fa o no fa, que un milió de persones al món han emulat Al-Zeidi al món virtual... a més de les 300.000 que en la darrera setmana han fet comandes de les famoses sabates! S'atrevirà a empresonar-nos i torturar-nos a tots?

Si voleu practicar, visiteu http://www.sockandawe.com/

Bones festes!

Ni a la sola de la sabata

2008-12-15T00:07:00.005+01:00

El periodista de la televisió local iraquiana Al-Baghdadiya Muntadar al-Zeidi ha escrit l'epitafi mediàtic de Bush Jr amb més ironia de la que Aaron Sorkin podria imaginar per un capítol de la vuitena temporada de West Wing! Qui li havia de dir al president sortint dels EUA que la seva visita sorpresa de comiat a l'escenari dels seus malsons acabaria per tancar-se amb una metàfora paradoxal del que ha estat el seu mandat després de l'11-S.

Bush fill havia d'acabar la feina començada per Bush pare en la conquesta de les reserves de cru i aigua a Mesopotàmia. Necessitava un càstig exemplar per l'atac a les Torres Bessones, encara que fos obligant el Pentàgon i la CIA a mentir sobre les armes de destrucció massiva, maquillar els èxits militars, amagar els soldats morts i negar els negocis bruts de la guerra a costa del contribuent. Per dur a terme el seu pla mesiànic es va envoltar de socis internacionals, de la talla de personatges com Aznar i Berlusconi, amb els quals no dubtava en fotografiar-se al ranxo de Crawford estintolats a les butaques, fumant cigarros (havans?), amb les botes damunt de la tauleta.

I Jr no va morir amb les botes posades, sinó esquivant-les.

Bush i els seus assessors neocons buscaven a Bagdad, amb la complicitat de Talabani i Maliki, una foto per salvar la imatge de la ingnominiosa campanya iraquiana: anunciar abans de sortir de la Casa Blanca un acord de seguretat per al traspàs del control militar a les Nacions Unides i la retirada de les forces invasores en dos anys. I, sí, efectivament, Bush s'ha endut la foto de l'any: esquivant el vol d'una sabata, amagant-se darrera del faristol, al bell mig de l'antic búnker palauesc de Saddam, mentre anunciava per enèsima vegada la seva victòria a l'Iraq! (sic), mentre el periodista no deixava d'escridaçar-lo en àrab dient "Això sí que és un comiat, gos!"

El simbolisme de l'escena va més enllà dels menyspreu d'alguns iraquians cap a l'home que ha esquinçat el seu país i les seves vides. Per als musulmans, seure davant d'algú mostrant-li la sola de la sabata és un insult. Molt més ho és llençar-les. I aquí està precisament la paradoxa: el desastre iraquià comença amb una actitud prepotent i ofensiva de Bush a Crawford, i acaba amb una escena humiliant i ofensiva a Bagdad.

No és comparable amb el cas del líder soviètic Nikita Khruixtxov colpejant la tribuna d'oradors de Nacions Unides amb la seva sabata (símbol del poder de la URSS i la seva determinació davant la crisi dels míssils de 1960), perquè, entre altres raons, Bush Jr no li arriba políticament ni a la sola de la sabata i, molt menys encara, és clar, a l'inquilí de la Casa Blanca que va saber evitar la guerra nuclear, JFK.

Hem assistit avui a un final de Sèrie B per a un president de sèrie B. Es podria incrustar l'escena en una pel·lícula dels germans Marx si no fos perquè els milers de morts que deixa la presidència Bush* no són cap broma...

[icasualties.org: civils morts, més de 44.000 / Soldats i policies iraquians morts: 8.796 / soldats EUA morts, 4.209; 30.634 ferits / Periodistes morts, iraquians i d'altres països: 162]

[Fotos i vídeo d'AP capturats des de la CNN i Al-Jazeera]

No ho he pogut resistir...

2008-11-12T00:16:00.000+01:00

Don't vote / Just pay

2008-10-31T22:44:00.008+01:00

Mentre el país ha entrat en recessió...

... i davant la desbandada dels pressumptes líders d'opinió catalans cap als EUA per celebrar Halloween i fer-se la foto amb el proper president de la superpotència en fallida...

...proposo que copiem la campanya "5 friends / Dont' vote" (que, com es veu, ha atret mitja galàxia mediàtica cap a NY, Wahington, Chicago i Califòrnia) per incitar a la desobediència fiscal amb el lema "Just pay" fins que s'apliqui el finançament que preveu l'Estatut...

Mireu la segona part d'aquesta perla mediàtica dirigida per Spielberg:

http://www.youtube.com/watch?v=_TGf2o4qeBo

[Per cert, que BTV ja ha rodat una versió amb barretina per promocionar el seu magazine LT]

537 vots van decidir les eleccions del 2000 a la Casa Blanca...

I si a Obama li passa com a Hamilton en el seu primer any a la F1? Tothom s'havia confiat amb la victòria i la va cagar al primer viratge... El britànic se la tornarà a jugar diumenge a Brasil; Obama hauria de vigilar i concentrar-se si no vol passar-se de frenada en el seu gir...

Una opinió no qualificada (la meva)

2008-09-21T17:13:00.006+02:00

Acabo de llegir l'anàlisi de Paul Kurgman a El País sobre el recursos que li queden al govern nord-americà per fer front a la crisi.

http://www.elpais.com/articulo/semana/fin/juego/crisis/elpepueconeg/20080921elpneglse_3/Tes

... Tot això del rescat està molt bé, però algú començarà a parlar de culpables, d'embargar els especuladors i de posar límits a l'orgia financera?

La guerra freda que s'estan reinventant, i que lliuraran als "crisis rooms" Sarah Palin, Vlado Putin, Tzipi Livini, Ahmadinejad i Chávez, és l'única fòrmula que se'ls ha acudit per acabar amb la recessió als països guerrers? I Europa, serà capaç de canviar els totxos i els proxenetes (sorry, aquesta és una creixent indústria empordanesa) per la indústria del cinquè sector, de qualitat, amb innovació i creativitat? Estem disposats a consumir cultura i benestar immaterial? Estem preparats per assumir que les màquines produeixen, els superordinadors planifiquen i nosaltres, els humans, ens hem de limitar a gaudir del coneixement i utilitzar-lo perquè hi hagi recursos per a tothom?

La tercera gran guerra es lliurarà simultàniament al Carib, al Mar Negre, al Pròxim Orient, als "estans", als parquets i al ciberespai. Les Nacions Unides no hi podran fer res, perquè és una organització d'estats que no poden actuar en la globalitat, i fa por pensar en qui agafarà el control després del crac del 2009, l'esgotament del petroli, l'escut antimíssils, el terrorisme de saló i les cibermanifestacions globals...

Perdoneu-me, sóc monotemàtic, però havia de buidar el pap... Ens estan enredant, ho estem veient i no reaccionem. Estem tant segurs de la nostra immunitat! A Sarajevo, l'abril del 92, la vigília de l'inici del pitjor setge urbà de la història recent, també deien "a nosaltres no ens pot passar".

Secs d'idees

2008-08-31T17:42:00.004+02:00

S'acaba l'estiu. Comença el curs. És moment de balanços i estadístiques. Però no importen els resultats. No calen estadístiques per mostrar-nos una evident i preocupant sequera d'idees en tots els fronts: local (finançament i pressupostos) i global (crisi econòmica i diplomàtica). El decret d'excepcionalitat 2 que encara és vigent a la Conca de la Muga (Alt Empordà) s'hauria d'imposar urgentment al Palau de la Generalitat, la Moncloa, La Casa Blanca, l'edifici Berlaymont i el Kremlin. Les restriccions s'haurien d'aplicar per castració química, evitant que els Solbes, Puigcercós, Berlusconi, Bush, Putin o Chávez segueixin espolsant les seves sobredosis de feromones acarnissant-se amb els contribuents catalans, els gitanos de Nàpols, els subsaharians en pastera, georgians, ossets i abkhasos o alguna que altra multinacional descontrolada.

Per pal·liar la sequera creativa, els nostres pressumptes dirigents han tirat de veta patriòtica ("Yes, we can!", "¡A por ellos!") i han volgut marcar paquet. Uns han reinventat la guerra freda (Putin i Rice) o han repescat la nacionalització de la banca (Hugo). Altres emulen Kennedy i Luther King (Obama a la DNC) o renten la cara al neoconisme més ranci (McCain) amb una candidata de màrqueting antiabortista, creacionista, caçadora, militarista i, això sí, impecable mare de família.

Fins i tot els Jocs de Beijing, tan previsiblement perfectes i gegantins, han traslladat al nou mil·lenni sensacions que havíem desat al bagul dels malsons del s.XX: la glorificació del règim.

Putin ha aixecat la moral dels russos recuperant les parades militars a la Plaça Roja i bufant la metxa sempiterna del Càucas; Jintao, prefereix l'aparador dels Jocs per mostrar el seu poder i tapar els forats de la rebotiga. Bush s'atrinxera darrera de Phelps i l'escut antimíssils per salvar els darrers dies de presidència, i deixa a McCain la feina bruta d'apagar la flama revolucionària d'Obama i, mentrestant, Europa, com l'ONU, no pot reaccionar a la violació de la integritat territorial de Geòrgia atrapada en la maldestra gestió del conflicte de Kosovo.

Tot plegat un déjà vu massa preocupant. Que n'aprenguin els profetes del nou ordre mundial! Menys marcar paquet i més respecte i sentit comú, sisplau!

X-file Bush

2008-07-27T19:44:00.005+02:00

El millor de la nova entrega dels Expedients X (gens misteriosos i tirant a previsibles) no és tornar a veure Mulder i Scully junts, sinó el gag que Chris Carter es permet amb Bush, punxant la ja cèl·lebre sintonia dels casos d'abducció en el moment en què la càmera s'atura davant dels retrats de Hoover i Bush jr en uns despatxos del quarter general de l'FBI! Quina pena que la sàtira arribi amb la jubilació del carnisser de Bagdad... S'ha indultat a Bush fill igual que a Mladic...

Tampoc té pèrdua el facebook de la pel·lícula!

Karadžić, judici final

2008-07-22T22:38:00.006+02:00

[foto: AVUI/REUTERS]

És l’hora d’accelerar el judici a un dels màxims instigadors i ideòlegs del pitjor genocidi a Europa des de la proclamació de la Declaració Universal dels Drets Humans, que compleix 60 anys en un moment crític per a les llibertats al món dels Guantànamos, Tibets, Zimbabues i Bin Ladens.

És una bona notícia la detenció de l’expresident serbobosnià Radovan Karadzic, inculpat per 15 delictes de genocidi, crims de guerra i crims contra la humanitat, després de 13 anys d’impunitat. Però no ho serà del tot fins que les autoritats sèrbies l’entreguin, sigui extraditat a l’Haia, sentim el veredicte i compleixi condemna.

És important que Karadzic, ara, i Mladic, sense més dilacions, responguin davant del Tribunal Penal Internacional per a l’antiga Iugoslàvia. És important per reconfortar les famílies de les víctimes de les massacres de Srebrenica i Sarajevo; és important per a la credibilitat de la justícia internacional i el sistema de Nacions Unides; és important per a la Unió Europea que, per fi, podrà aixecar el veto a l’ampliació balcànica; i és important per als serbis i bosnians, que podran treballar per consolidar una reconciliació sense peatges viscerals. El “perdonem, però no oblidem” val per a les víctimes, no per als que van fer costat als agressors.

Fins ara, tots els artífex de la sagnant descomposició de Iugoslàvia han aconseguit el·ludir el veredicte de la justícia internacional: bé per mort natural, com els presidents de Sèrbia, Slobodan Milosevic (a la mateixa presó de l’Haia), i Croàcia, Franjo Tudjman (alguns haurien preferit veure-hi també inculpat al president bosnià, Alija Izetbegovic, mort a Sarajevo el 2003); bé perquè gaudien d’immunitat, impunitat o protecció popular, com és el cas del braç executor de la neteja ètnica, el general Ratko Mladic, o bé perquè ostentaven un poder polític evident, com el radical Vojislav Seselj a Belgrad (no es va entregar fins el 2003).

Només dues cares públiques de la cúpula ultranacionalista sèrbia a Bòsnia han estat condemnats i compleixen penes d’11 i 27 anys de presó: Biljana Plavsic i Momcilo Krajisnik. El cas d’aquesta darrera sentència va ser especialment decebedora per a les víctimes, perquè el TPII no va considerar provada l’acusació de genocidi. Fins i tot en el judici als oficials serbobosnians, com va ser el cas del general Vladislav Krstic, condemnat ell sí en primera instància a 46 anys per genocidi, l’apel·lació posterior va provar que només havia “col·laborat” amb el genocidi.

Els fiscals i jutges de l’Haia es poden tornar a trobar amb la mateixa situació en el cas de Karadzic quan arrenqui el seu procés: Tot i que ningú posa ja en dubte que a Bòsnia es va produir un genocidi, no és fàcil recollir proves irrefutables que demostrin la intencionalitat de l’acusat de destruir, del tot o en part, un grup nacional, ètnic o religiós. No n’hi haurà prou amb documentar el rosari d’amenaces de Karadzic: “Us ho torno a dir, esteu arrossegant Bòsnia cap a l’infern, els musulmans no esteu preparats per a la guerra, això podria representar l’extermini per a vosaltres”. Fa gairebé 6.000 dies d’aquest primer desafiament als diputats de l’Assemblea de la República de Bòsnia quan, el març de 1992, es disposaven a ratificar la independència.

La seva egòlatra aventura es va acabar divendres a Belgrad i ha costat un altíssim preu humà, material, diplomàtic i de confiança: 200.000 morts, milers de refugiats que no poden tornar, pobles sencers arrasats, una economia deprimida, un Estat inviable, unes institucions europees en evidència i la pèrdua d’un patrimoni intangible molt valuós: la tolerància i la convivència.

[foto: Estat actual dels Hotels Austria i Bosna, a Ilidza, Sarajevo,
on Karadzic i Mladic van ultimar l'assalt a Sarajevo el primer de maig de 1992]

Des que me’l vaig creuar per primera vegada, l’1 de maig del 92, assegut amb Mladic i els comandants paramilitars de les Àligues Blanques, a l’hotel Bosna, planificant l’assalt a Sarajevo; fins ara, deu anys amagat a les muntanyes amb els popes ortodoxes o amb un irreconeixible look de metge bohemi, Karadzic ha passat per ecologista, ultranacionalista, fals pacificador (va co-signar els acords de pau de Dayton) i pària internacional que gaudia d’una maldestra immunitat no declarada.

La incapacitat dels soldats aliats per detenir-lo durant tots aquests anys imposa l’interrogant sobre un possible pacte (esperem que no sigui per protegir Mladic, l’entrega del qual pot encendre els ànims d’antics militars i paramilitars), que salvi la cara del nou govern proeuropeu del president Tadic i també dels membres de la UE, que podran, per fi, posar-li les bastides de l’ampliació a l’esvoranc balcànic.

El TPII haurà de decidir ara si a Karadzic se’l recordarà com a un criminal genocida o simplement un heroi desquiciat dels ultres serbis o un mal poeta que va decidir utilitzar les seves habilitats psiquiàtriques en la política per dominar les frustracions d’uns camperols amb botes militars. És l’hora del judici final per a Karadzic i també per a la nostra pròpia credibilitat com a la societat dels drets humans que va resorgir de les cendres del feixisme. Que es faci justícia d’una vegada per totes.

[Publicat a l'AVUI, Món, el 23/07/2008]

Colònies digitals

2008-07-22T22:02:00.003+02:00

Internet, les xarxes socials, la blogosfera i, en definitiva, tot el món virtual que estem construint haurien de ser una bona ocasió per no repetir al ciberespai els errors del passat: l’expoli, les guerres ideològiques o l’experimentació amb virus, per posar alguns exemples d’abusos dels quals estem pagant, cíclicament, nefastes conseqüències.

Més enllà dels avantatges que la xarxa suposa per a les entitats dels països desenvolupats a l’hora de coordinar-se en temps de crisi a llocs remots del planeta, cal que aprofitem tot el potencial de les encara anomenades noves tecnologies de la informació per a que els expoliats del món colonial puguin conquerir ara, des del món virtual, el lliure accés al coneixement i, per tant, al seu propi desenvolupament.

L’afabetització digital, a més de l’alfabetització universal, és indispensable. Perquè un sirià, un moldau, un nordcoreà o un zimbabuès han de poder llegir el Herald digital o contribuir a la Viquipèdia. I també perquè un productor colombià, ivorià o xinès ha de conèixer a l’instant els preus al mercat del cafè, del cacau o del blat per exigir un tracte just. Però anem amb compte, perquè els autors africans que s’estan digitalitzant ja recelen dels nostres programaris i continguts lliures: temen no poder competir i veure com les seves obres s’esvaeixen a la xarxa. Com els productors de cafè, també exigeixen respecte i un preu just per al seu capital intel·lectual.

Afrontem, doncs, amb responsabilitat, la descolonització digital i no tinguem por de democratitzar el coneixement.

Foto: La guitarra, de llauna; el telèfon, cel·lular. En un carrer de Kenyosha, Bujumbura, Burundi (2007)

[Publicat a l'AVUI, al +Cooperació que ha d'aparèixer el 23.07.08]

Vint anys a les trinxeres del periodisme

2008-05-18T20:31:00.009+02:00

Només fa 20 anys teníem 20 anys, sovintejàvem més el bar que les aules de la factoria Autònoma de periodistes (l'única d'aleshores) i inventàvem mons que pretenien retornar el poder als estudiants, com en temps dels nostres pares. Érem la Generació del 86, nascuts el 1968. Aquella "quinta", ara acomodada en els llocs de responsabilitat que ja ens toca ocupar, ha produït grans reporters i periodistes, directors de mitjans de comunicació, experts en new media, professors, gerents d'editorials, líders d'opinió i també alguns mediàtics. Potser no hem sabut portar l'herència d'aquells revolucionaris de la Primavera del 68, però ens ha tocat ser la generació de la revolució tecnològica. Vam voler ser periodistes per viure i explicar el món i, ara, dues dècades després, ens hem trobat que qualsevol persona amb un telèfon mòbil es pot convertir en testimoni de primera línia, en reporter accidental.

Permeteu-me aquesta petita retrospectiva professional per celebrar els meus 20 anys oficials com a periodista. Va ser el 17 de maig de 1988 quan l'AVUI publicava una petita crònica sobre les donacions als partits polítics dels EUA. Amb l'Isma Nafria portàvem un parell d'anys tirant endavant la revista universitària "Nova Diagonal". També feia traduccions de diaris estrangers a casa, però aquell dia, després d'uns mesos substituint un estudiant en pràctiques, en Miquel Àngel Violan (aleshores redactor en cap) em va deixar jugar amb el primer equip.
Encara fèiem un periodisme artesanal. A la redacció se sentia el repicar de les velles màquines d'escriure; tot just ens estaven instal·lant en xarxa els primers ordinadors de pantalla verda i no cal dir que amb els vells telèfons de "roseta", el tèlex i els quilòmetres de teletips d'agència aconseguíem tota la informació que necessitàvem. Costa de creure, però internet encara era un invent reservat als militars nordamericans i les úniques comunicacions inalàmbriques es feien mitjançant costosíssims telèfons satèl·lit, la versió portàtil més lleugera dels quals pesava uns 20 quilos! No cal fer tanta memòria: qui no recorda el sistema AMIC d'IBM? El "revolucionari" servidor instantani de dades i resultats dels Jocs Olímpics de Barcelona'92!
Ha mort la visió romàntica de la nostra professió? Quines són les fonts d'inspiració dels joves periodistes d'avui? Són Matrix i Minority Report els seus únics referents? La producció pròpia al YouTube i Second Life, les comunicacions al Skype, Twitter o la blogosfera, la força de la immediatesa, la comoditat de Google i la seducció de la tecnologia han esborrat qualsevol mirada cap a enrera. Com quan agafen la moto, que ja no porta ni retrovisors. Ni tant sols la brillant recuperació que George Clooney va fer del personatge d'Ed Murrow ha reviscolat el gust per un gènere en desparició, potser perquè les guerres ja no són romàntiques ni el reporterisme és ja un ofici heroic i respectable. Queden lluny els Lou Grant, "All the President's Men", "Bajo el fuego" o "El año que vivimos peligrosamente".

Deixeu-me reivindicar el periodisme i, sobre tot el reporterisme, com un ofici, en el que els màsters i les graduacions s'aconsegueixen al carrer, a les trinxeres, als refugis, als arxius, a les biblioteques, a la pell de personatges de carn i ossos... no als cercadors d'Internet.

[Fotos:
1. Imatge del Che Guevara extreta d'una còpia original d'Alberto Korda. És un regal d'Almeris, que la va recuperar d'un prestatge del seu pis de l'Habana el febrer de 2005. Va ser presa, segurament, el març de 1960, el temps que Korda, Alberto Díaz Gutiérrez, va copsar casualment la mítica foto que ell mateix va titular com "Guerrillero Heroico" i que encara avui els joves porten estampada a les samarretes.

2. Contactes dels negatius d'un dels rodets que vaig tirar durant la batalla pel control dels accessos a Vukovar, al front d'Eslavònia oriental, Croàcia, el setembre de 1991. La tècnica no havia canviat gaire en trenta anys. Les fotos, preses amb una Nikon reflex analògica, van viatjar de Zagreb a Barcelona per correu i van ser publicades pel diari una setmana després del bombardeig de Vinkovci.

3. Sarajevo, 12 de maig de 1992. Gràcies al telèfon satèl·lit que les televisions britàniques van abandonar en la seva desbandada de Bòsnia, AP i l'AVUI van poder enviar fotos i cròniques fresques cada dia en els pitjors dies del setge. (Foto de David Brauchli, AP)

4. Kosovo Polje, juliol de 1999. Deu anys després dels delirants mítings de Milosevic a l'escenari de la mítica batalla del Camp dels Merles (1389), la província de majoria albanesa iniciava el penúltim capítol de la desintegració de Iugoslàvia. Estàvem a punt d'entrar al nou mil·lenni, però encara calia un satèl·lit (més petit, això sí) per enviar les cròniques. Ha passat una altra dècada i el llibre dels horrors no s'ha pogut tancar. (Foto d'Ana Alba) ]

170588 / 170508

2008-05-18T09:47:00.005+02:00

La guerrilla afganesa ha conquerit posicions a Kandahar i Jalalabad; els mariners supervivents del petroler "Barcelona" arriben sans i estalvis a casa després que el seu vaixell s'enfonsés en aigües del Golf atacats per l'aviació iraquiana; el Sàhara, pedent d'un referèndum per a l'autodeterminació "lliure i sense pressions"; un nou atac israelià acaba amb un palestí mort al camp de refugiats de Jabaliya, a Gaza; crisi d'aliments i vaga de mestres a Barcelona; Volkswagen anuncia el nou Polo regalant les quatre primeres quotes...

És el diari de fa vint anys, el 17 de maig de 1988. El món encara vivia en plena Guerra Freda, el Mur de formigó, filferrades i camps de mines que dividia Berlín des del 1961 continuava intacte amenaçant les il·lusions del milions de ciutadans del bloc soviètic desitjosos de llibertat... Han passat dues dècades, els titulars i els conflictes són els mateixos, i quina mena de somnis han conquerit romanesos, afganesos, iraquians, palestins i sahrauís? Sí, el món s'ha desfet de les dictadures dels Ceausescu i Saddam, Estats quasi medievals com Albania són ara clients de l'OTAN i la Unió Europea, i Moscou ha convertit la perestroika de Gorbatxov en un imperi oligàrquic dominat per militars ultranacionalistes. Les desfilades militars han tornat a la Plaça Roja i els immigrants de l'altre Mur, el del sud del Mediterrani, són expulsats de la terra promesa sense contemplacions. Han passat dues dècades més, una altra generació: cal una nova revolta social? 1968 - 1988 - 2008. Malauradament, aquesta primavera no hi ha hagut barricades, ni tant sols al ciberespai. I no és que els problemes estiguin resolts!

[Fotos: Bucarest, Nadal de 1989: La televisió romanesa acaba de mostrar els cossos afusellats de Nicolae i Elena Ceausescu. Els soldats, comandats ara pel Front de Salvació, celebren la victòria i defensen el Palau de la República, buit i encara fumenjant. El perill, però, no s'ha esvaït: alguns membres de la Securitate, la guàrdia pretoriana del dictador, disparen indiscriminadament, borratxos, sobre la població...]

La bomba que et mata no la sents

2008-05-18T01:28:00.005+02:00

Molts anys deprés del nostre primer encontre a Sarajevo, els primers dies de maig de 1992, quan les milicies sèrbies i el decadent exèrcit iugoslau van tancar el setge sobre la capital bosniana, el general Jovan Divjak, comandat de la defensa de la ciutat, em va espetar una d'aquelles frases que encaixen i tanquen puzzles vitals: "La bomba que et mata és la que no sents".

Més enllà de la prudència que inspira l'advertiment (vaig recordar aquelles nits al front de Vukovar comptant, whisky en mà, a la porta del refugi, les entrades d'obusos, tot provant d'intuir la seva trajectòria en plena nit, només escoltant el xiulet de la caiguda i la cadència de les explosions), la frase venia a ser, en realiat, una metàfora del que estava succeïnt a Bòsnia, perquè malgrat tots els indicis (propaganda, provocacions, incidents poc espontanis, desplegament de soldats i artilleria, purgues a l'exèrcit...) els ciutadans de Sarajevo no van veure venir la guerra fins que la van tenir a sobre. I, òviament, va ser massa tard per aturar el culturicidi.

Saber que no pots sentir la bomba que va per tu ens hauria impedit sortir a treballar als carrers de Sarajevo. Com el ja cèlebre eslògan que la IFJ ha immortalitzat en una placa davant del foc etern de l'avinguda Marsala Tita ("Quan arriba la guerra, la primera víctima és la veritat" / "When war comes, first casualty is truth") ens hauria d'haver dissuadit de quedar-nos a la ciutat assetjada per convertir-nos en testimoni de les víctimes i únic contacte dels sarajevians amb un món pressumptament civilitzat que els ignorava sense cap remordiment.

A Jordi, el primer periodista estranger caigut a Sarajevo, el va matar un obús que probablement no va sentir. Dins d'una de les càmeres que encara li penjaven del coll i que la metralla no va foradar, van aparèixer imatges de la veritat. Era un diumenge, plovia. Era el 17 de maig de 1992.

[A Jovan Divjak el podreu sentir el divendres 23 de maig a Barcelona (12.00 Universitat Oberta de Catalunya www.uoc.edu) i a Mataró (20.00 Nits Solidàries, Foment Mataroní)]

[La primera foto va ser presa per Jordi Pujol i Puente després de l'atac al comboi de l'exèrcit iugoslau davant del pont de Skenderija, a primers de maig. / David Brauchli (AP) va capturar amb la seva càmera de butxaca una de les rares fotos del grup de periodistes "resistents" al SOS Café de Sarajevo el 16 de maig de 1992: D'esquerra a dreta: Peter Northall (Time i Agència Black Star), Hana Prguda (intèrpret bosniana, col·laboradora d'ITN), Tony Smith (Reporter d'Associated Press) i Jordi Pujol (Fotògraf freelance per a l'AVUI i AP)]

Llibertat condicional

2008-05-11T00:19:00.008+02:00

Plou. Plou la mar de bé i això és notícia. Ens feia tanta falta l'aigua que preferim no obrir el paraigua per mullar-nos i sentir com les beneïdes gotes aigualeixen la nostra mala consciència per haver malgastat aquest recurs vital durant tant de temps. Se'ns posa cara de felicitat, alleujats, com qui rep l'extracte de la visa i descobreix que ja no està en números vermells. Podem seguir vivint a crèdit. Fins quan?

Com un gol al temps de descompte que salva el cap de l'entrenador, penso que aquesta aigua potser s'endurà el debat sobre la sequera i la solidaritat entre territoris. Penso que només deixarà les torrenteres d'uns projectes polítics que volen privatitzar un bé comú, un dret humà. Podem privatitzar la llibertat? Les lleis són norma o jou? Les crisis, naturals o intencionades, serveixen per enfortir o enfrontar les comunitats? On comença la meva llibertat i acaba la teva?

Raimon Panikkar, doctor en filosofia, química i teologia, ens va oferir fa uns dies en antena la recepta, o més ben dit, l'antídot contra la crispació, la provocació, el pessimisme, la tristesa, la innacció, el derrotisme, la submissió... Deia que la fòrmula per preservar la llibertat no és un altra que la suma de la felicitat, el cor, la consciéncia i l'experiència.

En faig una de les interpretacions possibles: la FELICITAT, entesa com l'alegria, la satisfacció d'assolir els petits objectius de cada dia; el COR, entès com l'empatia, el reconeixement de l'altre i un compromís amb la solidaritat; la CONSCIÈNCIA, com el dret a transgredir si en coneixem els límits i les conseqüències, la responsabilitat i el dret a equivocar-se; i l'EXPERIÈNCIA, adquirida a l'escola de la vida. Hi hauríem d'afegir el CONEIXEMENT, que ens permetrà contrastar la realitat i evitar que manipulin la nostra llibertat.

No ens enganyem. Tenim els ingredients o sabem on anar a buscar-los. Només cal que ens posem davant dels fogons i practiquem aquest plat tant exquisit anomenat Llibertat, perquè, per tastar-lo no s'hi valen els restaurants de la política provinciana i matussera, no fos que ens donin gat per llebre i ens serveixin llibertat condicional.

Bona nit. Que sigueu feliços.

[Panikkar va ser entrevistat el 9 de maig per l'Antoni Bassas a Catalunya Ràdio]

[Foto: llums i ombres a la destruida Biblioteca Nacional de Sarajevo, el 6 d'abril]

Que n'aprenguin!

2008-05-08T01:26:00.007+02:00

Sí, amics, com l'altre dia va haver d'admetre l'Espinàs a l'AVUI, jo també sóc un culé estafat que es pensava que mai hauria d'escriure sobre el Barça. Especialment en espais com el propi, i amb molts temes pendents a la pissarra dels "deures" que penja al darrera del despatx de casa: 100.000 morts pel tifó de Myanmar; les primeres revoltes a Somàlia per la crisi alimentària; els 650.ooo pisos que no es venen a Espanya i que no surten al mercat de lloguer; o temes més casolans com la criminalització dels ciclistes a l'itinerari natural dels Aiguamolls de l'Empordà...

Doncs, no. Avui toca Barça. Indignat, avergonyit i emprenyat em resisteixo a seguir enganyat i busco el meu propi mur de les lamentacions blaugranes. Què es pot dir que no s'hagi dit ja? Com em puc callar si amics de mig món m'envien missatges de condol amb un cert tuf ja de desafecció? Seguim bocabadats pel "Al loro!" i el "no estem tant malament", quan en realitat hem dilapidat en dos anys (amb dues lligues i una Champions al sarró) tot el que teníem: prestigi, un entrenador educat, una plantilla de luxe, un joc que va enamorar mig món, la humiltat, un soci entregat...

No sé si Guardiola és la solució, però el sol fet de fer net i pensar que hi pugui haver algú que posi a treballar aquesta colla de nens mimats durant vuit hores (com tot fill de bon veí que cobra un sou deu mil vegades inferior) i els ensenyi a respectar els socis (només Thuram es va acostar tímidament a l'East Stand de Manchester per agraïr-nos l'afonia), atura les meves tendències piròmanes quan tinc els carnets a la mà. Ara, el malson no s'acabarà aquí si no erradiquem aquest fals cofoïsme de la directiva que, en realitat, és un fidel reflexe del que passa al vestuari. Tenim poca memòria o la desintegració de la pinya que era l'equip no va començar per la lluita d'egos a la directiva? La inacció de Laporta, Txiqui i Rijkaard davant la deriva dels jugadors és pura complicitat autoprotectora (es tapen mútuament les vergonyes nocturnes) o simplement ineptitud? I a sobre, quan passem davant la Llotja ens rep una guàrdia pretoriana de goril·les i mossos que manté el soci indignat ben allunyat dels canapés de disseny de la directiva! Feixisme de saló? De què tenen por? Que es trenqui "la porta"? No senyors, nosaltres paguem, no peguem. No han sentit mai allò de "qui paga mana"? Doncs aquesta deu ser l'única societat privada on això no passa.

La baixada de pantalons després del viatge a Sarajevo en el que vam coincidir va resultar ser una premonició. Que n'aprenguin? Aprèn-ne tu, Laporta: a plegar amb dignitat perquè tots nosaltres podem recuperar l'orgull que ens heu robat. Gràcies.

[La foto de Manchester és de l'Arnau i no cal dir que els patidors i "embaucats" d'Old Trafford teníem l'esperança de retrobar-nos a Moscou... ]

[La tira de Kap ha aparegut a El Mundo Deportivo el 9 de maig / www.elmundodeportivo.es/web/gen/20080509/53462221479.html]

Objectiu: Doble zero

2008-05-01T23:20:00.004+02:00

Ja dura massa, el debat sobre el 0,7. Mentre mig món desenvolupat (des del punt de vista de l’opulència, però no de l’humanisme) fa veure que s’esforça en destinar més del 0,3 per cent del seu PIB a la cooperació amb els menys afavorits i mentre la Unió Europea es vanta de ser el principal donant del món (46.100 milions d’euros, el 0,38% del seu PNB, l’any passat), la realitat mostra que les desigualtats s’acceleren i que, en realitat, l’ajuda i els crèdits han decaigut.

Les donacions, les accions globals, les campanyes, els microcrèdits, la solidaritat internacional no serveixen de res si els països desenvolupats no les acompanyen amb mesures immediates per mitigar els efectes de la crisi planetària que ells mateixos estan provocant per l’especulació amb les primeres matèries i els recursos naturals: l’augment del preu del petroli encareix el transport de cereals i dispara el cultiu de biocombustibles, que a l’hora generen un crisi alimentària que, a moltes zones del planeta, s’agreuja amb els efectes del canvi climàtic i la manca d’aigua potable.

Una espiral tràgica que, lluny de deprimir-nos, ha d’abocar-nos a una aliança coordinada contra el col·lapse del Planeta. Si els barcelonins han sabut estalviar un terç de l’aigua que consumien al primer senyal d’alarma, prenguem-nos seriosament també, com a nostra, la crisi de la pobresa i la sostenibilitat. L’objectiu no és arribar al 0,7% en donacions, sinó al 0,0%, perquè voldrà dir que hem estat capaços de revertir l’espiral i generar riquesa allà on realment la necessiten.

[Publicat al diari AVUI / www.avui.cat/, a les pàgines +Cooperació, el 30 d'abril de 2008]

Gospodin Maragall

2008-04-06T22:44:00.007+02:00

Fa uns minuts, al Narodno Pozorište (el Teatre Nacional de Sarajevo) , Pasqual Maragall ha rebut de mans de l'alcaldesa de Sarajevo, Semiha Borovac, el titol de Ciutada d'Honor de la capital bosniana (perdoneu el teclat serbocroat sense accents!). Es un reconeixement a 16 anys d'amistat i cooperacio i suposa la constatacio del poder de la diplomacia ciutadana. "El 1992, Barcelona i Sarajevo van esdevenir germanes, Barcelona en la felicitat i Sarajevo en la tragedia. Quan vam saber que Sarajevo estava sent bombardejada vam saber que haviem de ser a prop vostre (...) Hem apres molt de vosaltres: Sarajevo es un exemple de coratge. Hem apres que la diferencia pot ser quelcom que ens uneix. Volem una Europa que aprengui llicons de Sarajevo", ha dit Maragall als seus ja conciutadans bosnians. Totes dues son ciutats olimpiques i comparteixen el trist "honor" de d'haver estat bombardejades indiscriminadament. El de Sarajevo, va ser l'atac que va presagiar la primera Guerra Mundial, i el de Barcelona el primer testimoni de la bogeria feixista de la Segona. Sarajevo va tancar el cercle de violencia amb un nou genocidi i intent de culturicidi. Barcelona s'ha conjurat per no seguir les passes de la seva germana... Hvala, gospodin Maragall; gràcies, senyor Maragall.

Gerva: una foto, una causa

2008-04-05T08:07:00.007+02:00

Querido Gerva,

Felicidades por el "Ortega y Gasset". Quizás este nuevo reconocimiento te pilla otra vez en Bagdad... Más que un premio merecido, es un tributo a un esfuerzo, un valor y una visión en el trabajo que está en vías de extinción en nuestra profesión. Un homenaje a tus personajes, sus historias y su sufrimiento... su autenticidad, que tú conviertes en la lucha de cada uno de los que nos conmovemos con tus fotografías. Un fuerte abrazo.
--------------
Premios Ortega y Gasset de Periodismo > Los Ortega premian la valentía del periodismo de investigación > Sanjuana Martínez, Yoani Sánchez, Gervasio Sánchez y la revista 'Zeta', galardonados > El País - Madrid - 05/04/2008

Los Premios Ortega y Gasset de Periodismo han reconocido a la periodista Sanjuana Martínez, por su denuncia de la pederastia clerical en México, y al fotorreportero Gervasio Sánchez, por el retrato de la brutalidad de la guerra. También han sido galardonadas la bloguera cubana Yoani Sánchez y la revista mexicana Zeta.

Los Premios Ortega y Gasset de Periodismo cumplen 25 años, un aniversario en el que han distinguido la valentía del periodismo de investigación, la lucha en favor de la libertad de expresión y la denuncia de los horrores de la guerra. Los premios que anualmente convoca el diario EL PAÍS han recaído en la serie de reportajes de investigación sobre la pederastia clerical en México, firmados por Sanjuana Martínez en el diario La Jornada, que ha obtenido el premio en la categoría de Periodismo Impreso, y en el blog Generación Y, de la cubana Yaoni Sánchez, que ha ganado en la sección de Periodismo Digital.

El jurado reconoce la valentía del periodismo mexicano

El reportero gráfico Gervasio Sánchez ha sido galardonado con el premio a la mejor fotografía por una instantánea que retrata el horror de la guerra en Mozambique, mientras que el premio a la mejor Trayectoria Profesional ha recaído en la revista Zeta, editada en Tijuana, que desde hace casi tres décadas denuncia la corrupción y el tráfico de drogas en los Estados del norte de México.

Presidido por el catedrático Gregorio Peces-Barba, el jurado de esta edición ha estado compuesto por la actriz Blanca Marsillach, los periodistas Àngels Barceló y Antonio Franco, el filósofo Fernando Savater y los cuatro directores que ha tenido EL PAÍS: Juan Luis Cebrián, Joaquín Estefanía y el actual, Javier Moreno (Jesús Ceberio, ausente, delegó su voto). Actuó como secretario, sin voto, el director de Relaciones Institucionales de PRISA, Basilio Baltasar.

Al premiar a Sanjuana Martínez, el jurado ha valorado la calidad de un trabajo de investigación "de gran trascendencia social". Los reportajes agrupados bajo el título Pederastia clerical reflejan el " valor personal y profesional de la periodista al denunciar unos abusos escandalosos" por parte de diversos estamentos del clero. El jurado ha tenido en cuenta el impacto de estas informaciones en la sociedad mexicana.

También ha reconocido la "perspicacia" con la que la periodista Yoani Sánchez, autora del blog Generación Y, ha sorteado las limitaciones a la libertad de expresión en Cuba. El fallo destaca el estilo de la información "vivaz y directa" que ofrece a sus numerosos lectores y "el ímpetu con que se ha incorporado al espacio global del periodismo ciudadano".

La fotografía de Gervasio Sánchez titulada Sofía y Alia y publicada en El Heraldo de Aragón y en Magazine, el suplemento dominical de La Vanguardia, ha sido premiada por haber sabido reflejar "con gran fuerza expresiva la fragilidad e indefensión de las personas sometidas a la arbitrariedad y brutalidad de los conflictos bélicos". La instantánea forma parte de la serie Vidas minadas.

La revista mexicana Zeta, editada en Tijuana, obtuvo el premio a la Trayectoria Profesional más destacada por la "coherencia, independencia y valentía" con que ha denunciado, desde su fundación (en 1980) "el clima de impunidad impuesto por la corrupción y el tráfico de drogas en los Estados del norte de México".

En la foto:

El camboyano Sokheurm Man con su mujer Nin Lin y su hijo Enero (su nombre original es en español) (estas imágenes pertenecen a la exposición 'Vidas minadas, 10 años' y al libro del mismo título publicado por la editorial Blume. Pertenecen a un proyecto fotográfico financionado por Intermón Oxfam, Médicos sin Fronteras y Manos Unidas, y cuenta con la colaboración especial de DKV Seguros)

Gervasio Sánchez - 2007-11-25

In Memoriam

2008-04-01T02:09:00.014+02:00

Estimada Cris,

Mai t'he dit que la petita Mar va començar a cantar Alaska al cotxe quan es va enganxar al disc de les vostres vides. Sempre va amb el CD del casament a les mans. I com li explico jo ara que ja no hi ets? Com li faig entendre que la vida hauria de ser com una banda sonora que s'ha d'escoltar i gaudir fins al final? Avui, ens has deixat només amb la teva música, la força de la teva admirable lluita, el record intens de 141 dies intentant canviar el món. Centenars d'àlbums i cors a Nova Delhi, Montevideo, Maputo, Sarajevo, Barcelona i Shanghai porten el teu somriure. De sobte, aquest vespre s'ha fet un silenci abismal. Mai estàs preparat per encaixar les injustícies. Sento ràbia, impotència, dolor i por per la fragilitat de la vida.

(fotos: Fòrum Barcelona 2004)

La preguerra de l'aigua

2008-03-25T00:15:00.003+01:00

Els núvols, com els que el cap de Setmana Santa van beneir Catalunya, sempre presagien canvis, tempestes, pluja, neu, tramuntana... I arrenquen no menys agitats debats sobre el canvi climàtic , sobre si el que és bo per als pagesos no ho és per als promotors turístics, sobre qui necessita més l'aigua, sobre si és un bé comú o és lícit controlar-la i privatitzar-la, sobre trasvassaments i dessaladores... Plou sobre mullat.

La gestió de l'aigua requereix una enorme dosi de generositat i responsabilitat, més enllà dels debats sobre qui viu d'ella i qui la malbarata. El mapa mundi de l'aigua no es correspon amb el mapa polític: les fronteres de l'1 per cent d'aigua potable del Planeta també s'estan modificant amb l'impacte de l'escalfament global. I per acabar-ho d'adobar, ara hem sabut que l'aclamada producció de biocarburants, com alternativa al petroli, està encarint desmesuradament el preu del blat de moro i de la soja, a més de concentrar grans quantitats d'aigua en el rec d'aliments destinats a la producció de combustible alternatiu en comptes d'utilitzar-se per al cultiu de materies primeres i productes bàsics que ajudin a paliar la gana de 73 milions de pobres al món.

De moment, els nostres pantans estan més aviat mig plens que mig buits, com les nostres panxes. I hauríem de començar, seriosament, a prendre consciència de que els beneïts núvols porten un or clar, net i transparent (patrimoni de la Humanitat) que està canviant els interessos geoestratègics de les potencies mundials. Quan, en 60 anys, s'esgotin els pous de petroli, començarà la guerra pels pous d'aigua, els cabdals del rius, els embassaments i les reserves d'aigua mundials... De fet, ja fa més de mig segle que passa: pregunteu-li als Palestins... Potser la guerra al Pròxim Orient no és només pels pous de Basra, sinó també per les aigües del Tigris i de l'Èufrates?

La subsistència del pobles aviat dependrà, no només de la seva autonomia energètica, sinó també del seu accés a les fonts d'aigua. No en và, l'expresident soviètic, Mikhaïl Gorbatxov, un dels màxims lluitadors per un conveni global sobre l'ús de l'aigua potable, també està reobrint el debat sobre la conveniència de seguir invertint en l'ús d'una energia nuclear segura com a única alternativa viable al carbó i al petroli.

El 14 de juny, Saragossa (la de Las Vegas dels Monegros) obrirà la seva exposició internacional dedicada a l'aigua i el desenvolupament sostenible. Haurem d'estar molt pendents del que s'hi digui.

Mentre esperem la pluja d'idees per a la conservació de l'aigua, gaudim de la bellesa de les tempestes...

Africa, our future

2008-02-16T09:34:00.002+01:00

In 15 years one billion of Africa's whole population will be under 17! Surviving poverty, Aids and armed conflicts, these children will have the chance to bring some hope to the old --really old-- Europe when we finally realize that the most dangerous draught is not in our growing deserts but in our minds.

Dear friends, sorry for being away from this blog for some time, but a new job a the Universitat Oberta de Catalunya (www.uoc.edu), a trip to Burundi to assess the impact of sport in one of the most forgotten corners of the world, and the follow up in Lausanne of the seminar on the Autonomy of sport and the Olympic Movement, kept me too busy... Not to mention the great party at Barcelona's Oven last month and the first Hell's Rats Harley Davidson tour!

Will come back soon with great new stories picked from these unique events... Stay tuned! Thanks for being there.

Best regards,

Eric

Vells somnis, noves oportunitats

2008-01-01T18:22:00.000+01:00

Comença l’any, sonen les últimes notes de la marxa Radetzki al Musikverein de Viena, es llancen els saltadors de Garmisch, les televisions repeteixen l’arribada del 2008 a Times Square, a la plaça del Sol i a la Torre Agbar, enviem i rebem els darrers sms i mails amb felicitacions virtuals, mentre el món continua girant al seu ritme. Serà any de traspàs, Olímpic, d’Eurocopa de futbol, de diàleg intercultural a Europa, de les 6.000 llengües del món, de l’Expo de Saragossa... Tornen al cap els vells propòsits del 2007 i ens preguntem si ha estat un any reeixit, què ens depararan els 366 dies que venen i si serem capaços de millorar, nosaltres mateixos i el món. Mirem al nostre voltant: magnicidi al Pakistan, setge inhumà a Gaza, nens cremats vius en una parròquia a Kènia, l’Esglèsia fent campanya electoral a Espanya, tirotejos indiscriminats als Estats Units, més selva amazònica destruïda, l’Àrtic fonent-se més ràpid que mai, restriccions d’aigua a Catalunya... El camí se’ns fa llarg i costa amunt, però com que l’esperança és l’últim que es perd, busquem els símptomes del canvi, que ens permetin seguir somiant: Aquest cap d’any no hi ha hagut morts a les carreteres catalanes, s’han venut més joguines i consoles no violentes, tot i els 900 euros que ens gastem per mitjana aquests Nadals, som més sostenibles; esperem l’alliberament immediat dels primers segrestats per les FARC, surten al mercat nous vehicles híbrids i protegim paratges naturals inexplorats a les profunditats de la selva congolesa...

Feliç i pacífic 2008 a tots!!!

Ah! El 2008 també és l’Any de la Rata, segons el calendari xinès! Així que, Crazy Rats, aquest és el nostre any! Força Rats!

BAC! to the future

2007-12-16T08:34:00.000+01:00

Barcelona will close this week its eight edition of the BAC! Festival. Free, fresh and really contemporary it has made a grateful effort to connect Art with our daily challenges in life. And this year our friends from La Santa have chosen the symbol of Babylon to gather a world of artistic proposals, visions, ideas and expressions to vindicate the city that is reinventing itself periodically. It couldn’t be otherwise: For the first time in humankind, more people are living in cities than in rural areas.

As Gigi, Juanjo and Juan describe it in the official programme of the Festival, “in this world of globalization, countries are identified by their cities as settings of the daily confluence of millions of people. Phenomena such as global migration, socio-cultural interaction, art, fashion, new technologies, gastronomy, alongside with a growing loneliness and depersonalization, have “fed” a new urban model based on an exhausting rhythm of life”.

These four weeks of activities and shows have been far from exhausting. If you have the chance, visit, before the 20th of December, the permanent exhibition at CCCB (Centre de Cultura Conteporània de Barcelona), where you’ll be able to rethink our contemporary world through the vision of international artists like the Japanese Ai Kijima and her embroideries, the black emoticons of Funny Fun With Guillaume (France), Mariana Vassileva’s a/v art and e-music (Bulgaria), Fran Meana’s “Paisaje con cámaras de seguridad” (Spain); how the artist Yamila Fontán (Argentina) reinvents the wheel –you will not see it, but feel it—at the sensual and intimate installation “Nocturna”, how Seb Janiak (France) created urban visions before the irruption of digital photography or how Rita Martorell vindicates casual cuisine. Of course, you’ll discover why “Arquitecture of density”, the urban landscape pictured by Michael Wolf (Germany, USA) in Hong Kong was chosen as this year’s BAC! Festival’s image.

Since 2003, after the USA and its allies invaded Iraq, Babylon lost its symbolism as first metropolis in History to become a daily evocation of chaos, occupation, destruction and culturicide. BAC! Festival, if understood, helps to restore the spirit of the first urbanites. It’s no surprise that this trip through our most recent contemporary art ends with the creation of a new symbolic currency, the “Euroafricans” and the chance for every visitor to design its own ideal urban space.

For more info, please visit:
http://www.bacfestival.com/
http://www.cccb.org/
http://www.euroafricans.org/

Valparaíso, seu del III Fòrum Universal de les Cultures

2007-11-27T02:39:00.000+01:00

El Patronat de la Fundació Fòrum, presidit per l'Alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, ha designat aquest vespre (26 Nov) la ciutat xilena de Valparaíso com a seu organitzadora del III Fòrum Universal de les Cultures. El comunicat oficial de l'Ajuntament de Barcelona, publicat per les agències EFE i Europa Press, diu així:

"El Patronato de la Fundación Fórum de las Culturas ha elegido hoy a la ciudad chilena de Valparaíso como sede de la tercera edición del Fórum de las Culturas, que tendrá lugar durante el primer trimestre de 2010.

El patronato, que se ha reunido hoy en Barcelona, considera que Valparaíso 'reúne las condiciones necesarias exigidas en el dossier de candidaturas: un claro compromiso de la ciudad con el desarrollo sostenible, el medio ambiente, la lucha contra la pobreza y la paz', según informa el Ayuntamiento de Barcelona en un comunicado.

Con motivo de la celebración de este acontecimiento, la ciudad de Valparaíso impulsará una serie de reformas urbanísticas, como la transformación de la antigua prisión en un centro cultural y de convención, un proyecto del arquitecto brasileño Oscar Niemeyer que ha 'regalado' a la ciudad chilena.

Durante la tercera edición del Fórum de las Culturas -la primera tuvo lugar en Barcelona y la segunda en Monterrey (México)- tendrá lugar el Congreso de la Lengua Española y se organizará el III Congreso de 'United Cities'.

El comité organizador del Fórum 2010 contará con la presencia de representantes municipales, encabezados por el alcalde, Aldo Cornejo, representantes de las autoridades regionales, del Gobierno de Chile, así como de la universidades, organizaciones empresariales y entidades ciudadanas".

Valparaíso agafarà el testimoni de Barcelona i Monterrey el 8 de desembre a la capital regiomontana, durant la clausura de la segona edició de l'esdeveniment.

La ciutat 'porteña' inscriu d'aquesta manera el seu nom a la llista de les ciutats organitzadores de grans esdeveniments el 2010, juntament amb Vancouver (Jocs Olímpics d'Hivern), diverses ciutats sudafricanes (Copa del Món de Futbol); Singapur, Bangkok, Torí, Moscou o Atenes (candidates als primers Jocs Olímpics de la Joventut) o la mateixa Barcelona, que serà seu dels Campionats Europeus d'Atletisme.

Desafecció irreversible?

2007-11-17T00:47:00.000+01:00

Ara se'ns diu que el creixent sentiment de "desafecció" dels catalans és conseqüència del divorci entre ciutadania i política, com si les raons emocionals, culturals, lingüístiques i fiscals no hi tinguessin res a veure. Recordem les paraules del President Montilla a Madrid, davant d'un fòrum d'empresaris: "Estaría falseando la realidad si prentediera ocultarles el estado de ánimo colectivo que, en general y desde hace algunos meses, planea sobre Cataluña... Cabreo, recelo, escepticismo, pesimismo, que alimentan un poso de desafección y de alejamiento de la ciudadanía con respecto a la política (...) El Gobierno de Cataluña se ha impuesto el deber de revertir este estado de ánimo (...) Y entiendo que este mismo propósito ha de ser el de las instituciones del Estado si se quiere evitar un alejamiento de Cataluña que podría llegar a ser irreversible".

El mea culpa arriba tard i no serveix si aquests polítics que senten la fredor de la ciutadania no es posen davant dels problemes, deixen de tirar-se merda els uns als altres i busquen solucions tots plegats. Perquè la seva primera missió, per la qual van ser elegits, és administrar l'Estat, les Autonomies i els Ajuntaments i no fer mèrits i desmèrits per a les properes eleccions. Cal valentia i dir les coses pel seu nom. El gest de Montilla és un primer pas al front que pot ajudar a restaurar la confiança, tot i que semblava que prediqués al desert o l'escenari d'un cabaret, perquè o bé els mitjans de Madrid el val silenciar o no se'l van prendre seriosament.

Un altre discurs, encara més imperceptible però igual de sorprenent, ha tret de l'UVI la meva desafecció personal cap a la política. Es tracta de la intervenció de l'expresident Jordi Pujol a la tribuna del parlament israelià (Knesset) durant l'entrega del Premi Samuel Toledano, el passat 28 d'octubre. Pujol, que mai ha amagat la seva trajectòria sionista, els va espetar: "Per als jueus l'Estat d'Israel només es podia crear en aquesta terra, a Eretz Israel. No es podia crear a Uganda, com es va arribar a proposar, ni a Sibèria (a Biro-Bidjan). Ni eren finalment viables els assentaments del Baró Hirsch a Argentina (...) Però a Israel hi havia gent. Des de feia molts segles hi havia gent no jueva. També era la seva terra". I més endavant, va esgrimir Salvador Espriu per dir-los: “Fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills”.

Sí, a Paletina hi ha i hi havia palestins i era i és la seva terra. Dit per un "amic" d'Israel sóna encara més "afectuós" per als palestins.

Val a dir que el parlament de Pujol davant de la Knesset conté també una cita profética: Com si anticipés el que hauria de ser uns dies més tard el conflicte diplomàtic espanyol més absurd des del Perejil d'Aznar --el "¡Por qué no te callas!"--, va i es treu del Talmud la solució a l'escalada dialèctica entre Madrid i Chávez: “Quan dos homes discuteixen, el primer que calla és el més digne d'elogi”. És clar que Pujol es referia a les quatre dècades de prepotència israeliana a Palestina des de l'ocupació de la Guerra dels Sis Dies.

Sempre s'ha dit que els presidents jubilats no tenen pèls a la llengua. Per això aquest atac de sinceritat no hauria de tenir tant de mèrit des del punt de vista polític, si no fos perquè el text íntegre del seu discurs es pot descarregar del web oficial de Convergència (http://www.ciu.info/fitxa_noticies.php?news_ID=11663) i no de "www.jordipujol.cat".

La "fidelitat" mostrada per Pujol cap al poble jueu li permet ser crític i discrepar fins i tot des de la tribuna de la Knesset. I encara que les seves paraules no van caure gens bé a Jerusalem, tornant cap a casa, Pujol va ser a temps de recollir a Madrid el Premi Senador Ángel Pulido, que la Federació de Comunitats Jueves a Espanya atorga als "amics" d'Israel. Una bona mostra d'"afecte" i fair play polític.

(Foto: Cementiri dels Màrtirs, a Jenin Camp, Palestina, 2005)

No jugamos como equipo

2007-11-14T09:33:00.000+01:00

Dicen los expertos en productividad laboral que las reuniones de trabajo en equipo no deberían durar más de una hora y que, en ellas, deberíamos dedicar al menos unos 5 o 10 minutos al silencio, a pensar, a reflexionar, a crear. Vamos, que hablamos demasiado. Así que tomemos la que muchos ya han etiquetado como frase del año: el enfático "¡Por qué no te callas!" que el Rey de España le espetó al presidente venezolano Hugo Chávez durante una cumbre iberoamericana que debería haber trascendido por sus acuerdos en la lucha contra las desigualdades.

Pongámosla en el contexto de la productividad y la eficacia (y no en el de la educación, la diplomacia callada, el patriotismo, el populismo, las amistades peligrosas o las cumbres borrascosas): En política, en los medios de comunicación y, por extensión, en las tertulias de café (cuando las hay), se habla mucho sin escuchar. No hay diálogo, sólo monólogo. Hay pocos argumentos y mucho convencimiento por aluvión. Por eso, demos la bienvenida al "¡Por qué no te callas!" si eso nos va a permitir unos minutos de silencio, de reflexión, de creatividad, de soluciones, para empezar un diálogo constructivo, lejos de la descalificación constante, la mentira hecha verdad de tanto repetirla, de tanto framing.

El talante y la educación son, por definición, contrarios a la confrontación populista, por lo que nunca encontrarán una mesa de trabajo común. Dialoguemos, busquemos reglas del juego comunes: el mundo bipolar funcionaba en la guerra fría o la colonización, pero no en un mundo global, donde mil millones de personas viajan cada año y ven con sus propios ojos que todo no és blanco y negro, ni bueno ni malo. ¿Cómo no va a aumentar el escepticismo de la ciudadanía y su alejamiento de la política?

Pero claro, las leyes de la mundialización se acaban imponiendo y donde hace décadas hubiese habido una crisi diplomática, hoy se convierte en una separación temporal (¡como la de los Duques de Lugo!) por la presión mediática y del capital. Tiene su lado positivo.

Tampoco quedan grandes figuras políticas que nos hagan disfrutar con el jogo bonito en los congresos de diputados o las cumbres. Sólo alguna filigrana, una croqueta, bicicleta o espaldinha de vez en cuando, que no son suficientes para animar el ruedo democrático. Y si encima tienes un equipo plagado de talento como el Barça pero sus estrellas no juegan conjuntadas, pues eso, te estrellas.

Video-emotions in sports, a global trend

2007-11-14T07:13:00.000+01:00

1.723 days before the opening ceremony of the 2012 Olympic Summer Games, London has unveiled the concept and design of it's Olympic Stadium. What's new? The scale of the project and the emotions behind: For the first time the "day after" has been integrated in a surprising video presentation of an 80.000 seats ephemeral venue.

The event took place only a week after the promotional film for Peace Through Sport received the “Special Award” as well as the “Guirlande d'Honneur” in the “Sports Adverts – Social & Commercial Advertising” category at Sport Movies & TV 2007 – the 25th Milano International FICTS (Federation Internationale Cinema Television Sportifs) Festival”.

The Peace Through Sport film was created earlier this year by Ghassan Koteit for the launch of the Peace Through Sport initiative in Amman, Jordan. Daniel Georr and Zeina Baysal from Promoseven and Intaj Production House, Lebanon, were behind the award-winning concept.

Thanks for reminding us that creativity can still serve the human values lying behind sport and add emotions to competition beyond the results, records and medals.

- Discover London's Olympic Stadium at the 2012 official blog:
http://www.london2012.com/blog/2007/11/07/
video-olympic-stadium-design.php

- The Peace Through Sport video can be downloaded by clicking on "PTS Advertisement" on the "Media Center" folder:
http://www.peacethroughsport.com

Enjoy them!

Pass it on!

2007-11-13T19:51:00.000+01:00

“No challenge is too big”. This could be the Peace Through Sport Camp’s motto. Neither the red dust of Wadi Rum’s desert nor the long working group sessions at the Youth Hostel in Amman discouraged the participants. How could they? The majority of them arrived in Jordan after leaving behind --for just 10 days-- their shattered countries.

For this first pilot Camp, which is part of a worldwide peace initiative promoted by Prince Feisal al-Hussein, the organization selected 70 participants (including 25 women), between 18 and 61 years old, from different backgrounds (athletes, sports managers, aid workers, teachers, trainers…), different religions (Muslims, Hindus, Christians and Buddhists) and different conflicts (Afghanistan, Iraq, Lebanon, Palestine, Sri Lanka, Sudan).

The aim of the programme is simple: to bring together leaders of youth from divided communities around the world; to train and equip them with the know-how and tool to use sport to unite children from all sides of their divides. According to the organisers “Peace Through Sport has no answers to all major issues, but it can help to combat any divide, even if it’s violent or less tangible”.

Ahila, UNDP coordinator in Sri Lanka, believes in a cross community approach, where sport is used “to lower tensions and relieve stress”. Her project intends to target 1.000 schools in three years. She organizes friendly matches with mixed teams between children from the worst conflict areas affected by war and tsunami.

In Afghanistan, Maihan, an active basketball player, member of the Afghan Women Network and the Youth Parliament, wants to convince the ministries of Education, Youth and Sports to invest in peace-building activities at girls’ schools.

In conflict, especially if you are talented, the temptation to migrate is always strong. The Camp seems to have helped some participants to make up their mind. Abeer hesitated about staying in Palestine. She just came back from the United States, where she finished her studies, when she was offered a short time cooperation job. The last day of the Camp se decided to launch her own project. The same hesitation invaded Mace, the youngest participant, a tennis player from Baghdad who works for the local NGO Al-Amal (Hope) and applied for a scholarship in business management in France. Because of security (athletes and sports leaders have been the target of kidnappings and killings) she has not been able to enter a tennis court for a year, but she believes that values of sport, if well taught in schools, can help to improve the situation.

Abdallah lives in the border city of Nabatiyeh in South Lebanon, a few miles from Palestine. He just finished to rebuild his house, destroyed during the Israeli bombings last year. Volunteer at UNDP’s local branch, he dreams of opening his own football academy. Peace Through Sport will endorse him. Leaving Nabatiyeh is out of mind: “We have to build on the younger generations, the same way we are rebuilding our houses on the place we have been living for ages. Some of my neighbours have seen their homes reduced to ashes four times”.

“Peace making and peace building is different”, says Paul, who defines himself as an “athlete and peace builder”. “When war comes to an end, the challenge becomes normalization of life. Sport is a tool, not competitive, not violent, to sustain peace”. Paul has plans to organize basketball, tennis, table tennis, volleyball and handball schools in the southern region of Bor.

Jordan participated in the Camp with a delegation of eight peacekeepers that, after completing their training, will in turn train thousands of soldiers going on missions to Eritrea, Ivory Coast and Haiti in the next months. Colonel Iyad, a mechanical engineer who has been deployed in UN peacekeeping operations in Vukovar (Croatia) in 1996 and Mazar el-Sharif in Northern Afghanistan, will promote a specific training on peace through sport in the Armed Forces Academy.

The baton is changing hands. Pass it on!

Peace Through Sport

2007-11-08T20:27:00.000+01:00

Dear friends,

I've many stories in my knapsack waiting to be shared with you. Last week took me to Amman, where I had the privilege to attend the pilot camp of the Peace Through Sport project, promoted by Prince Feisal al-Hussein, who managed to gather peace & sports leaders from Afghanistan, Iraq, Palestine, Lebanon, Sri Lanka, Sudan and some peacekeeping troops from Jordan. For those who felt that my last article was a bit too pessimistic, I can tell that those 70 heroes, or “peace pioneers” like they called themselves, gave me some fresh hope!

Full story will follow soon. Stay tuned!

La Paz es un lujo

2007-10-28T01:56:00.000+02:00

“Mire, yo vivo en Europa y vivo en paz, y soy consciente de que eso es un lujo. Pero eso de la civilización occidental es el mayor ‘bluff’ que nos han contado. No hay civilización. Tú te vas a París, y todo es maravilloso, la ciudad de la luz, del amor, de la alegría. Vale. Pero si cortas la luz en toda la ciudad, y los supermercados y los hospitales se quedan a oscuras y sin funcionar, ya verás lo que tarda la gente en matarse entre sí. O sea, que si todo va bien no es porque la gente sea civilizada, sino sencillamente porque no tiene hambre”. (Marjane Satrapi; Rasht, Irán, 1969; ilustradora y realizadora de ‘Persépolis’, la película de animación que cautivó al Jurado del último festival de Cannes y que ha levantado las iras del régimen de Ahmadineyad - El País 26/10/07).

La semana nos ha dejado algunas pistas de lo cara que se ha puesto la Paz de la que nos habla Marjane. Así, la Paz en mayúsculas, entendida no sólo como la ausencia de guerras, sino como la celebración de una vida digna, en libertad, equidad y justicia, sin miedo, en un entorno habitable y sostenible. Esa Paz, en bolsa, cotizaría menos que las acciones de Vueling, pero tampoco se podría pagar aunque se tuvieran todos los euros y barriles de petróleo del mundo. Vamos, que no interesa. No Marjane, no es que los humanos tropecemos siempre con la misma piedra bélica por culpa de nuestra memoria, es que la guerra, los conflictos (sociales, ambientales, financieros), el miedo y el chantaje, son muy rentables. Lo ha vuelto a recordar Al Gore: con una semana de lo que se gasta el Pentágono en Irak se podría financiar una campaña global eficaz contra el cambio climático.

Pues mira, Marjane, en Barcelona ya se ha ido la luz, se hunden las vías de los trenes y se paga a 6.000 euros el metro cuadrado de piso nuevo o de segunda mano (da igual), cuando la mitad de los consumidores son ‘mileuristas´. Y aunque parezca increíble, seguimos resignados y no nos movilizaremos hasta que caiga la Sagrada Familia.

Para colmo de resignación --indignante y lamentable resignación—la escena de nuestra flamante ministra de Vivienda, Carme Chacón, impasible al lado del presidente del G-14, Fernando Martín, mientras este amenazaba con despidos de inmigrantes si nos negamos a seguir pagando los ladrillos a precio de oro: “En dos años, el precio de los pisos volverá a subir de forma vertiginosa por el estrangulamiento de la demanda si no se agilizan los plazos para tramitar los planes urbanísticos (…) Se calcula que por cada vivienda que se deja de construir, se pierden entre 2 y 2,4 puestos de trabajo. Los primeros que irán al paro serán los inmigrantes, lo que provocará importantes conflictos sociales” (sic, en El País 25/10/07). Y os preguntaréis qué es el G-14: pues no se trata de la ampliación del Grupo de los países más industrializados del mundo ni de los 14 clubes de fútbol más poderosos de Europa (aunque el imperio de los especuladores del ladrillo está muy vinculado al deporte “rey”); estamos hablando de las 13 constructoras más importantes de España y de la asociación de promotores madrileños. Por cierto, que Martín fue presidente del Real Madrid, sillón que pretendía también Juan Miguel Villar Mir, presidente de la constructora OHL, responsable de la chapuza –intencionada o no— que ha causado los 20 socavones en los túneles del futuro –y tan futuro-- tren de alta velocidad en su lento camino hacia Barcelona.

Recomiendo a Martín y a Villar Mir que se ofrezcan a Bush, Schwarzenegger y Barbara Streissand para reconstruir los miles de chalets de lujo que se están quemando en Malibú y San Diego. Si Dios que los creó no los junta, que lo haga el dólar y la especulación. (Ves Marjane, quizás sí tienes razón: un millón de evacuados en California y ningún disturbio. Será porque en Malibú no se pasa hambre. Fue muy diferente en Nueva Orleáns, donde la Casa Blanca abandonó literalmente a ciudadanos “de segunda” que no eran grandes contribuyentes de los republicanos… Me quedo con Sean Penn antes que con Arnold).

Todo esto y más mientras las Naciones Unidas celebraban el 62 aniversario de su Carta fundacional, el 24 de octubre de 1945. Siria ejecuta en la horca a dos delincuentes comunes y los deja colgando de la soga en pleno centro de la ciudad de Aleppo durante horas como escarmiento público; la misma ONU, junto con la Unión Africana, patrocina unas conversaciones de paz en Libia sobre el conflicto de Darfur (200.000 muertos y más de 2,5 millones de desplazados) boicoteadas por siete de las doce facciones sudanesas; mil expertos participan en un informe de 572 páginas (IV Informe mundial sobre el medio ambiente) en el que confirman que las especies se están extinguiendo 100 veces más rápido de lo previsto y que si no reducimos en un 50% los gases que producen el efecto invernadero antes de 2050 el cambio climático tendrá efectos irreversibles; los Príncipes de Holanda se tienen que querellar contra una “Asociación para la legalización de la pederastia” (sic) por colgar fotos de los herederos en su web; una ONG francesa es interceptada en el Chad por presunto tráfico de menores cuando fletaba un vuelo para 103 niños…

La última perla de la semana nos la ofrece La Reppublica, que se hace eco del proyecto de ley en Italia para poner bajo control periodístico y fiscal a todos los bloggers del país. ¡Si la moda se extiende yo invito al incendiario neocon en versión rojigualba Federico Jiménez Losantos y al demagogo Michael Moore para que sean los ‘padrinos’ fiscalizadores de nuestro blog!

(Foto: Con Lluís y dos estudiantes de arquitectura, en la plaza del Iman Jomeini de Ispahán, Irán, marzo de 2004)

Linguablog

2007-10-25T19:41:00.000+02:00

Estimats amics,
Queridos amigos,
Dear friends,

Many suggestions to improve this blog are arriving from home and abroad. I will use them all, promised, specially the ones regarding the use of other languages to make it more accessible to broader audiences... Don't hesitate to post your comments! Best regards.

Os prometo también algunos artículos en español... A cambio, espero que no os cortéis con vuestros comentarios! Un fuerte abrazo,

Hasta pronto, Fins aviat, See you soon, Biss bald, À bientôt, Vidimo se...

Eric

PS: Un guiño a los amigos de Linguamón - Casa de les Llengües de quienes he tomado prestada la licencia del título / My suggestion to bloggers interested in how Catalan and 6.000 languages in the world are surviving in the net: visit www. linguamon.cat !

Xenofòbia + impunitat = feixisme

2007-10-24T16:38:00.000+02:00

La tensió social està pujant. És una evidència com el canvi climàtic, que només els que tenen cosins científics posen en dubte per sobre de dècades d’estudis, un tardà pla d’acció de les Nacions Unides i un Nobel de la Pau. Estem emparats per una aparent bonança econòmica, per una memòria històrica reprimida, una transició mal tancada, un paraigües europeu que no posa fre a les ambicions dels Estats-nació i una crisi humanista que està anestesiant qualsevol forma de pensament. La llei del mercat sense escrúpols s’està imposant al sentit comú.

I el pitjor de tot és que aquesta tensió no només es visualitza al Congrés de Diputats, a les tertúlies radiofòniques o als debats televisius. És viva al carrer, als blocs, als xats (us convido a llegir les bestieses que s’arriben al llegir als comentaris de les notícies esportives de www.elmundodeportivo.es, per exemple), als taxis, a les cues de les llançadores que intenten tapar els forats de l’AVE, als telèfons d’atenció al client de Fecsa-Endesa o Telefònica, a les finestretes de les entitats de crèdit (ara ja no són finestres, sinó pulcres i amables taulells, perquè els bancs i caixes ja no operen amb diners sinó amb els deutes dels consumadictes) i també als vagons dels trens.

Un país on els treballadors qualificats es permeten el luxe de rebutjar feines després d’haver signat contracte; amb 50 milions de visitants anuals (el segon país del món en nombre de turistes només per darrera de França); considerat El Dorado pels homes de negocis de mig món a causa de la nostra qualitat de vida; refugi de mafiosos i especuladors per la permissivitat de la justícia; i, també, terra d’acollida de negres ànimes en pena amuntegades en pasteres abocades als capricis de les corrents de l’Estret i els alisis de les Canàries; ha de patir, per força, tensions socials que potser encara no estem educats per pair. Sobre tot perquè ja fa moltes legislatures que l’educació ha perdut el rumb, ha abocat els joves a una desmotivació (o vida massa fàcil) evident i intenta compensar la derrota de les Humanitats amb assignatures de ciutadania.

No és estrany llegir frases xenòfobes als treballs d’alumnes que arriben a la facultat, i tampoc sembla destorbar ningú que un animal insulti, pegui i vexi una menor, a plena llum del dia, en un tren ple de gent impàvida, sense por a les càmeres que ens han de protegir d’un nou 11-M, mentre parla per telèfon mòbil. Aquest individu va ser reconegut i detingut, però torna a ser al carrer. La sensació d’impunitat de l’agressor i d’indefensió de la víctima (ella sí que ha decidit no sortir més al carrer!) pot provocar que, a la llarga, tots dos (o qualsevol altre en situacions similars) es prenguin la justícia per la mà. A l'igual que el consumidor estafat decideix apel·lar a una rebel·lió fiscal, una obertura de peatges o una vaga d’abonaments als serveis.

Ho deia fa uns dies a Barcelona el pensador George Steiner, autor d’Una idea d’Europa: “Els joves europeus estan massa preocupats per fer diners”.

I ara vivim molt bé, però què passarà quan ens esclati la bombolla als nassos? A qui culparem de la crisi? Qui se n’aprofitarà dels discursos populistes? Sabrem mantenir la calma? Aconseguirem tenir el cap fred davant de les provocacions? Reaccionaran els polítics i els mitjans de comunicació amb responsabilitat? Els nostres veïns europeus miraran cap a un altra banda, com van fer el 1989 amb Milosevic i Tudjman?

(Foto: Consumisme vs. Humanisme? : Màquina venedora de llibres a l’estació d’Atenes, maig de 2007)

Alô Alô Maria

2007-10-22T02:10:00.000+02:00

Mai havia assistit a un espectacle on un sol artista, en aquest cas una artista, aconseguís posar en escena el concepte “interpretació” amb tots, absolutament tots, els seus matisos: [1. Explicar o declarar el sentit d’una cosa. / 2. Traduir d’una llengua a una altra. / 3. Explicar, encertadament o no, accions, dites o successos, que poden ser entesos de maneres diferents. / 4. Representar un text de caràcter dramàtic. / 5. Executar una peça musical, mitjançant el cant o els instruments. / 6. Executar un ball amb propòsit coreogràfic. / 7. Concebir, ordenar o expressar d’una manera personal la realitat. (no hi trobareu més definicions al diccionari!)]. Maria de Medeiros ho va brodar anit, a la sala Luz de Gas de Barcelona, en la presentació del seu disc A little more blue, homenatge a la poètica inconformista de Chico Buarque, Caetano Veloso i Gilberto Gil.

Més melancònica i càlidament embolcallada pel pianista francès Pascal Salmon, el baixista turc Emek Evci i el percussionista brasiler Edmundo Carneiro, Maria de Medeiros (sí, molts la recordareu al costat de Bruce Willis al Pulp Fiction de Tarantino) Interpreta (sic) les melodies dels seus ídols d’adolescència com si fos en una aula de l’Ecole Nationale Supérieure des Arts et Techiques du Théâtre de París: desxifra el pensament que s’amaga darrera de la passió dels “tropicalistes”; introdueix arrenjaments jazzístics per recitar i versionar la seva poesia hipnòtica en la llengua més pròxima del públic; accentua el dramatisme i la sensualitat de les escenes amb el llenguatge universal de la mirada i el gest, i amb quatre passes de samba sobre els seus talons d’agulla platejats ens transporta a les rues de Carnaval…

El disc fa un any que gira pels teatres de França, Portugal i Espanya, però són encara pocs privilegiats els que hauran gaudit del paper més sublim de l’actriu. Espero que ben aviat tinguem l’ocasió d’amirar-la de nou a la seva “altra ciutat”.

Trobo a faltar en l’mprescindible CD, una versió de Alô Alô Marciano, de Rita Lee i F. Carvalho, potser la peça del repertori que de forma més contundent ens ecorda que, “per variar, estem en guerra”, seguim en guerra, que abans d’ahir era la dictadura portuguesa, ahir la brasilera i avui desenes de guerres i repressions oblidades, però, sobre tot, la guerra contra una única visió del món.

Gràcies, Maria, per aquest homenatge a “l’esperit crític, amb sensualitat, gravetat i humor”; gràcies per actualitzar el tropicalisme inconformista i, sobre tot, per interpretar-te a tu mateixa. Gràcies per aquesta interpretació total.

Per admirar breument algunes d’aquestes melancòniques interpretacions o consultar l’agenda de concerts, biografia i filmografia visiteu www.mariademedeiros.net .

Un tret al cap i cobert amb un diari

2007-10-15T09:56:00.000+02:00

Bagdad és notícia quan l'esgarrifosa xifra de morts diaris sobrepassa els 250 (cada vegada val menys la vida d'un iraquià!) o mor algun company de professió en exercici i aquest treballava per a un mitjà amb pedigrí. Saif Aldin era iraquià, però treballava per al Wahington Post. És la primera baixa del prestigiós rotatiu des que les tropes nord-americanes van envair l'antiga Babilònia el març de 2003. Saif Aldin ha mort executat d'un tret al cap amb la càmera de fotos a la mà. El cos sense vida l'han cobert amb paper de diari...

Llegiu l'article de Joshua Partlow i Amit R. Paley al Post d'avui (www.washingtonpost.com):

"Saif Aldin always came back -- from death threats, from beatings, from kidnappings, from detentions by American soldiers, from the country's most notorious and deadly terrain -- but on Sunday he didn't. The 32-year-old Iraqi reporter in The Washington Post's Baghdad bureau was shot once in the forehead in the southwestern neighborhood of Sadiyah. He was the latest in a long line of reporters, most of them Iraqis, to be killed while covering the Iraq war. He was the first for The Washington Post. (...) Residents of the neighborhood and Iraqi military officers at the scene said Saif Aldin was killed while taking photographs on a street where several houses had been burned. His wounds appeared to indicate he was shot at close range. His body was later observed lying on the street, covered with newspapers."

Nou periodistes que treballaven per a mitjans espanyols han mort en conflictes arreu del món des del 1980. Els que han tingut més sort continuen fent-ho perquè morts injustes com les de Bagdad no caiguin en l'oblit.

Us recomano una visita a la sala d'exposicions de l'Obra Social de Caja Madrid a Plaça Catalunya 9 de Barcelona on fins al cap d'any es pot veure "Batecs d'un món convuls": 10 mirades, cent imatges de reporters de guerra espanyols...

BombArt

2007-10-15T02:42:00.000+02:00

“If you are looking for hell / ask the artist where it is / if you don’t find the artist / then you are already in hell” (Avigdor Pawsner, 1793 - Dean J. Toumin, 1993)

L’infern era Sarajevo i d’artistes se’n trobaven fins i tot entre les runes, als refugis, als petits cafès sota la llum de les llànties fetes amb llauna de l’ajut humanitari o als humits teatres a més de deu graus sota zero. Calia cremar la pota del piano Steinbeck o tota la bibliografia de Tito per poder escalfar una mica la galleda d’aigua glaçada. Un petit litre d’aigua per rentar-se els cabells i bullir les ortigues. Calia anar ben elegants i amb la panxa entretinguda per assistir a l’estrena de Tot esperant Godot amb Susan Sontag o al concert de Zubin Mehta amb els músics de la filharmònica que havien sobreviscut al primer hivern de setge.

Els naixements es disparaven (potser no és el millor verb) tant com la creativitat. L’hospital de Kosevo operava sense anestèsia i les bateries de camió que il·luminaven tímidament el quiròfan o mantenien les incubadores, alimentaven també els amplificadors dels nous grups de rock underground de la ciutat. Durant mil tres-cents trenta-cinc dies de setge, el millor antídot contra el feixisme, la neteja ètnica, el culturicidi, l’estrés post-traumàtic, el fred i la gana va ser l’Art. Si Moçambic és l’únic país del món que té un kalàixnikov a la bandera, la Bòsnia del 1992-1995 hauria de dur el violoncel de Vedran Smajlovic a la seva!

Diu Dzevad Karahasan que “una de les funcions bàsiques de l’art és la de protegir la gent de la indiferència, i l’home és viu mentre no es quedi indiferent”. En certa manera el concepte de resistència conté aquest matís: desplegar tota la creativitat humana per sobreviure i, òbviament, només una presa de consciència del perill de ser anihilat cultural o físicament fan que es disparin mecanismes de defensa creatius.

La paradoxa de Sarajevo és encara més sofisticada: es combatia la ignorància amb la indiferència. L’única manera de resistir al xantatge de la violència indiscriminada de l’agressor (que pretenia destruir la identitat d’una ciutat més multicultural que Toledo o Jerusalem –com bé recordava Richard Gere al Show televisiu de Letterman - bombardejant els seus símbols i minant la moral de la població) era contraatacant amb bombes d’indiferència, o amb indiferència davant les bombes. Fer vida normal a l’infern. Combatre el genocidi cultural amb art i creativitat. Els defensors no tenien tancs, però van crear galeries d’art contemporani, festivals de música i de cinema enmig del foc i les flames. L’art va ser més útil que una armilla antibales, però no va aconseguir aixecar el setge més llarg de la història d’Europa.

Art i guerra sovint s’alimenten. Òbviament, moltes de les grans creacions de la Humanitat no s’han produït necessàriament en temps de conflicte o per inspiració bèl·lica, però si entenem l’art com la representació creativa del sentiment que ens provoca una experiència vital, potser la guerra, com a expressió de les més baixes passions humanes, com a productor incontrolat d’adrenalina, esdevé una de les fonts d’inspiració artística més recurrents, passionals i universals.

Podríem parlar de l’art de la guerra (el domini de l’estratègia militar), de l’art en la guerra (inspiració per sobreviure), de la guerra per l’art (saquejos i expolis) o de la guerra de l’art (batalles pels drets d’autor o les audiències), però prefereixo parlar de l’art de la resistència, de la lluita per conservar el seu duh (en bosnià,ànima), aquest art més intangible que ens fa més humans i que no apreciem fins que la tragèdia és inevitable. El Cavall de Troia, Els Jocs Olímpics, El Quixot, un Arc de Triomf, la Rendició de Breda de Velázquez, qualsevol fortalesa medieval europea, el Guernika o la clàssica Batalla del Neretva de l’actor i director Veljko Bulajic no han de tenir més valor que el disseny dels estris de supervivència a Sarajevo.

Per què la creativitat s’associa a la mort o al record? Per què parlem d’immortalitzar un instant i no valorem aquella imatge fins molt de temps després d’haver-la captat? Karahasan ho explica mentre observa els danys que els projectils dels bombardejos sobre el barri de Marindvor havien causat al seu edifici el maig de 1992. Les bombes li van fer descobrir uns preciosos capitells quan ja era massa tard, perquè la metralla els havia escapçat: “Fins aleshores m’havia limitat a reconèixer casa meva, però en aquell moment la veia. Fins aleshores hi vaig viure, però en aquell moment la sentia i l’amava. Significa que m’estava acomiadant d’ella, que començava a convertir-se en un record, perquè el valor complert d’allò que trobem l’obtenim quan es muda d’aquest món al del record”.

La pregunta inevitable que se’ns planteja és si una regió tan castigada per les guerres com els Balcans, que ha enriquit la vella cultura europea amb les obres del Premi Nobel de Literatura Ivo Andric, de pintors com Afan Ramic, Mersad Berber, Safet Zec, poetes com Abdulah Sidran, dissenyadors com Trio, i cineastes com Emir Kusturica, Danis Tanovic (Oscar 2002 per No Man’s Land) o més recentment, Jasmila Zbanic (Ós d’Or a Berlin el 2006 per Grbavica), hauria estat tan prolífica i creativa sense tanta tragèdia. O, al revés, si hagués estat tan cobdiciada pels invasors sense la fama dels orfebres i artesans del carrer Kazandziluk, l’esplendor arquitectònic mestís de l’antic ajuntament, la Vijecnica (escenari de la recepció oficial de l’arxiduc Francesc Ferran abans del magnicidi de 1914) o l’emoció de les belles figures de la patinadora alemanya Katarina Witt, entronada al pavelló de Zetra, a Sarajevo, com la Nadia Comaneci dels Jocs Olímpics d’Hivern de 1984.

En nom de l’Art i la Cultura s’han invocat conquestes i genocidis, però també en la defensa de l’Art hi trobem algunes de les històries humanes més commovedores. La neteja ètnica als Balcans (“Allà on hi ha enterrat un Serbi és Sèrbia”) emana d’un Memoràndum redactat el 1986 a l’Acadèmia de les Arts i les Ciències de Belgrad per la pressumpta persecució de la preeminent cultura sèrbia a algunes de les repúbliques exiugoslaves. Prenem-ne nota.

I ara que parlem de Babilònia, qui no recorda l’expoli del Museu de l’Iraq, a Bagdad, l’abril de 2003? Milers de peces van desaparèixer a plena llum del dia mentre els responsables del Museu esperaven la protecció de les forces invasores. Un altre error dels nois de Bush o una omissió intencionada? Mentre es volatilitzava el testimoni petri de la primera civilització urbana de la Humanitat, un grup de nou joves aconsegueix infiltrar-se al Museu i endur-se peces d’un valor incalculable, suficient per pagar una nova vida a l’estranger a totes les seves famílies. Se les van quedar, però per tornar-les un cop les autoritats iraquianes van recuperar el control del Museu.

Aquests joves “artistes”, com a amants de l’art, conscients del valor moral i identitari de les obres, del seu simbolisme com a testimoni de milers d’anys de resistència, van ser també víctimes de la creativitat que emana de les flames de l’infern.

Així com els ambientalistes creuen en l’efecte papallona de les petites accions quotidianes sostenibles per reduir els efectes del canvi climàtic, els resistents en un món amenaçat per la ignorància i el pensament únic no han de deixar de bombartejar (sic) els seus entorns amb grans dosis de creativitat, innovació, humiltat, esperit crític i bon humor. La guerra també es pot guanyar amb armes de creació massiva.

Aquestes són algunes de les reflexions que proposaré durant un dels debats "BAC_Bla" al Festival Internacional d'Art Contemporani de Barcelona_BAC2007_Babylon, que obre portes al CCCB el 26 de novembre. Per a més informació podeu consultar www.bacfestival.com

(Foto: Arc de Triomf després de la derrota: Bagdad, maig de 2003)

Veritat o mentida

2007-10-15T01:47:00.000+02:00

Ara que el Nobel de la Pau 2007 per a Al Gore i l'IPCC ha posat de nou sobre la taula la proliferació de visions enfrontades del món (ambientalistes contra consumidors sense fre / bons vs dolents / neocons vs terroristes globals / Putin vs Bush / monàrquics vs republicats), com si intentessim reinventar una guerra freda que faci l'actualitat més previsible, potser és el moment de multiplicar les veus a favor de la diversitat, del dret a la discrepància, de la resistència contra el pensament únic, de la senzilla virtud de fer-se preguntes i bucar-hi respostes. Moltes les hi trobarem en el sentit comú, com reivindicava Eduardo Galeano durant el primer Fòrum, però tampoc cal que ens obsessionem si no les trobem de seguida, sempre i quan tinguem clar que coexisteixen la teva veritat, la meva veritat i La veritat, que podria ser la suma de les nostres veritats subjectives.

En homentage al Nobel de Gore, deixeu-me que reprodueixi aquí un aforisme de Mark Twain recollit a la versió impresa d'Una veritat incòmoda i que m'ha impulsat a escriure aquestes primeres reflexions en un bloc: "No és el que no saps la causa dels teus embolics, és el que dones per cert i no ho és". Vull posar el meu granet de sorra a la platja dels que encara no hem renunciat a fer-nos preguntes. És una invitació al debat. Sigueu benvinguts!